dilluns, 23 d’octubre de 2017

Lletres incòmodes

     
Thomas Bernhard, escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a dir en un dels textos publicats a L’imitador de veus (El Gall Editor): A Viena, on la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada? Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la política.
     
Anglaterra ha donat personatges tan monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a ell mateix com un thinking man, com un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.

El pensament crític, sorgit d’un pensament lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres. Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking men (o thinking women) no deixen d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)

divendres, 6 d’octubre de 2017

Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.
Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.
És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)