divendres, 22 de setembre del 2017

Compromís

Un artista, un escriptor, no és una persona fora del món, tot i que per poder crear s’ha d’allunyar dels llocs comuns. Un artista, o un escriptor, si no és un Narcís o una Eco té un compromís moral amb la seva societat. Per això a vegades exerceix d’intel·lectual que en la seva funció adverteix dels excessos del poder o assenyala la corrupció. Hi ha exemples d’artistes i d’escriptors compromesos amb la seva societat (com del contrari), sobretot en èpoques de grans canvis socials, polítics i culturals. Tots els canvis ho són de cultura. El que confronta persones i societats és la mentalitat, que pot ser oberta o tancada, honesta o corrupta, materialista o espiritual, per dir-ho de forma simplificada.

Un exemple de compromís vigorós i subversiu que va enfrontar-se a un estat de podridura espiritual que envilia cors i ments: Jesús, mestre fuster. Es guanyava la vida a l’obrador del seu pare. S’hi podia haver passat la vida, en aquell taller. Però no. A mesura que la seva ànima madurava va sentir la necessitat de denunciar no només mal tracte contra la bona gent sinó també la manca d’esperit de justícia en l’actuació dels líders religiosos del seu poble, venuts a Roma. I aquell mestre fuster va posar-se en camí i va predicar un relat amb valors morals que contravenia, fins a fer-los saltar pels aires, els interessos del poder i les cadires llogades. Hi va deixar la pell. Però aquell gest de profunda espiritualitat no ha parat d’inquietar les consciències. Els creadors que, subversius, ens pronunciem pel dret a decidir el nostre futur com a poble, per afirmar la dignitat de ciutadans demòcrates enfront d’un Estat que nega drets com el dret al vot, responem a un compromís amb el que és just aquí, però també arreu del món. La justícia és un dret universal i la llei ha d’emparar el que és just. Sabem com les gasta un estat corrupte i tirà. Però també sabem que els imperis s’enfonsen.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 22 de setembre de 2017. La imatge està presa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. En l'article, enviat al DV el dilluns, 18, ja faig èmfasi en el compromís dels escriptors en moments en què la neutralitat pot ser complicitat. Els esdeveniments de la setmana em refermen en el compromís) 

diumenge, 10 de setembre del 2017

Soroll

     
Parlar de soroll és un tema incòmode, políticament incorrecte, un tema tabú. Agrada el soroll, es veu, ja que cada dia que passa pugem més els decibels: aquí música a tot drap encara que siguin les dotze de la nit, allà xiscles estridents com els de les gavines, més enllà converses per sords, a veure qui crida més.
     
Ho diré clar: el soroll embruteix. L’ànima, s’entén. Però on va ara, aquesta, a parlar de l’ànima si l’ànima no existeix? Quan algú pateix psíquicament és l’ànima que pateix. El soroll, a més d’impossibilitar el descans, o privar de la necessària concentració per fer la feina ben feta, fa emmalaltir. No ho dic jo: ho diu la ciència. O també discutirem la ciència fins que ens toqui a nosaltres? Perquè de teves a meves hi ha molta distància. Si qui pateixo les molèsties del soroll sóc jo, ja t’apanyaràs. Però si qui les pateix és el qui fa soroll aleshores la cosa canvia. El soroll, l’augment de volum en la nostra vida de cada dia acabarà sent un assumpte de salut pública. La contaminació acústica és un fet que acabarà passant factura a les nostres neurones, ja de per si prou matxucades amb tant d’estrès que augmenta amb les dosis sense misericòrdia de soroll...

La cultura i el saber no floreixen en el soroll. Però es vol de debò, la cultura, o només es fa veure que interessa? Amb soroll es fan pocs passos, en aquest camí de progrés. El soroll, a més de percudir amb violència als timpans, distreu. El soroll, que causa sordesa en edats primerenques, altera el sistema nerviós i dificulta l’aprenentatge de nens i joves. Els qui viuen en zones sorolloses no es poden queixar, són mals veïns, quina cosa. Ja en parlarem d’aquí a uns anys, dels efectes nefastos del que ara, amb una mica de seny, podríem evitar. Però si el soroll fa festa! Un dia de gatzara està bé i cada dia no és festa. Cal dir, per no confondre’ns, que la festa és un estat de l’ànima que no necessita cridar ni fer soroll.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 8 de setembre de 2017)

dissabte, 9 de setembre del 2017

Pacifisme

Els catalans tenim vocació per la pau, ja des de la institució de Pau i Treva. La primera assemblea, contra els abusos dels feudals, es va fer l’any 1027, la va presidir l’Abat Oliba, que va fer construir el monestir de Ripoll. La pau és una vocació dinàmica, transitiva, estem convençuts que no hi pau sense justícia. D’aquí ve la creació de Justícia i Pau l’any 1968. Les associacions per la pau treballen dia rere dia i tenen tradició a casa nostra, el pacifisme ve de lluny. Quan el dictador donava permís a la Guàrdia Civil perquè atonyinés estudiants rebels amb el règim, alguns joves assistíem a les conferències dels Amics de l’Arca, on vam escoltar Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi. Nois d’aquell jovent feia objecció de consciència, rebutjava anar a la mili, els costava car, anaven a la presó.

En la meva memòria personal hi ha una altra figura entranyable, Llum de la selva (Isidre Nadal Baqués), eremita pacifista que vivia humil als afores de Sabadell. Les seves paraules ens atreien, però no gosàvem imitar-lo. En el fons érem joves contemplats per uns pares que les havien passat magres en la postguerra encara que només tinguéssim una pesseta i mitja a la butxaca per demanar un cafè al Manhattan, aquell bar d’una cantonada del carrer Urgell on passàvem algun capvespre discutint sobre la vida i la mort. Estudiàvem i treballàvem al mateix temps, somiàvem fer un món millor. Per això, casats i amb fills, tants de nosaltres hem col·laborat o col·laborem en oenagés. Forma part del nostre tarannà dur a terme activitats solidàries. O assistir a cursos de reflexió sobre la pau a la Universitat de la Pau que des del 1984 té lloc a Sant Cugat del Vallès. El tema de reflexió d’aquest juny passat: L’ús del terror com a arma política. Hi vaig assistir uns anys, vaig escoltar Olof Palme, assassinat. Palme hi va anunciar el final de l’URSS. ‘No tenen diners, no poden mantenir la cursa armamentística, plegaran’. I així va ser l’any 1989. Hem de treballar per construir la pau d’avui dia, bo i sabent que ens les hem d’heure no només amb els terroristes sinó amb els amos, els poders que els donen suport.

(article publicat a El 3 de vuit, 8 de setembre de 2017 pensant en els atemptats, però també en el moment polític que estem vivint)