divendres, 10 de febrer del 2017

Perseverança

La perseverança és una petita gran virtut. És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell) 

1 comentari:

  1. Com passa amb el trencadís, uns van ser triats i els altres no. El trencadís és matèria inert i suposem que no sofreix. Sigui quina sigui la finalitat, ja ho hem après fa molts anys: "molts seran cridats (¿potser per vocació, que pocedeix de veu?) i pocs els escollits." Però sempre una ment humana és qui jutja (premia).
    Una abraçada, Teresa.
    Olga X.

    ResponElimina