dilluns, 31 d’octubre de 2016

El pou (in memoriam)

El pou.
Imatge negra, fonda, opaca.
Ull buit, ull de calavera.
No hi ha buit en el record.
Record de què.
T’ho diré:
un home va caure al pou mentre el construïa.
Inici de la tragèdia.
Inici de la buidor terrible.
Absència del pare.
Es va perdre l’amor en aquella fondària.
Es va extingir en aquella foscor.
La memòria,
amor i dol transfigurats,
roman.

(aquest poema, que pertany al llibre de poemes inèdit, Mans, còdols, el cel, està escrit en memòria del meu pare i del seu pare. La fotografia està presa al cementiri de Montjuïc, on fa quatre anys està enterrat el meu pare)


2 comentaris:

  1. Sort de la memòria, que ens els altres ens fa eterns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reflexió tan profunda com el pou descrit. La terra més fonda ens reclama perquè d'ella vam sortir. I els poetes s'hi rebel·len.

      Elimina