divendres, 30 de setembre del 2016

Maria Pascual

Inaugurada el passat 6 de setembre, i fins al 10 d’octubre es podrà visitar a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya l’exposició Maria Pascual. Han tingut cura d’aquesta mostra Roser Pintó Fàbregas, directora de la Unitat Gràfica de la BC, i Anna Biosca Curell, editora i biògrafa de Maria Pascual, amb la col.laboració de Ferran Pujol Querol (SEPIC) i el dibuixant Kap (Jaume Capdevila Herrero).
     
Maria Pascual i Alberich (Barcelona, 1933-2011), una dona elegant i de tracte encantador, va ser una il.lustradora que va dibuixar molt i al llarg de més de seixanta anys, ja que quan encara no en tenia 14 va començar a il.lustrar còmics de fades a la col.lecció Azucena, de l’editorial Toray.
     
En les dècades dels anys cinquanta i seixanta Maria Pascual va adquirir el seu prestigi com una autora dins del que, com es diu en el fulletó de mà d’aquesta exposició a la Biblioteca de Catalunya, podem anomenar còmic romàntic. Maria Pascual va publicar, entre d’altres, a les conegudes col.leccions Rosas Blancas, Serenata, Susana i Guendalina, que des de fa anys són objectiu de col.leccionisme.
     
¿Qui, de la meva edat, anys amunt anys avall, no esperava amb candeletes el dia que sortia a la venda el nou exemplar d’aquestes historietes il.lustrades? Maria Pascual brillava en aquestes publicacions populars amb el seus dibuixos de traç tan segur com delicat, i amb formes tan amables com agosarades apostes de modernitat, sobretot en els anys seixanta. Els seus personatges femenins van anar evolucionant de les primeres fades i princeses de conte fins a les noies modernes vestides amb pantalons estrets. Si fa no fa aquesta evolució va anar aparellada a la nostra, lectores que portant una fada o maga a dins, ens mostràvem batxilleres amb alegres faldilles decreixents i pantalons cenyits.
     
Maria Pasqual va treballar amb diverses editorials: Ameller, Toray, Susaeta, Bruguera, Elfos i Océano, entre d’altres. Els seus dibuixos van de l’àmbit del còmic romàntic abans esmentat, fins a les col.leccions de nines retallables amb els seus vestits i complements (quantes tardes de les nostres convalescències d’infantesa no van transcórrer retallant i vestint nines de paper!), així com aquells bonics contes encunyats de feliç memòria de les jovenetes de l’època, consells en publicacions de moda... Després van venir els treballs més elaborats tècnicament i a tot color dels contes populars com la Caputxeta Vermella o els Contes de les Mil-i-una nits, la Bíblia per a infants, etc. Posteriorment Maria Pasqual va publicar exquisides il.lustracions a la col.lecció Miniatures selectes, de l’editorial Elfos, ja en la dècada dels anys vuitanta, com El jardín romántico. L’últim llibre publicat per aquesta il.lustradora és Aprendo a dibujar con Maria Pascual, a l’Editorial Océano.
     
En aquesta mostra que ara es pot visitar a la Biblioteca de Catalunya hi ha una selecció representativa dels originals de Maria Pascual de totes les èpoques, alguns en altres llengües, ja que bona part de la seva obra es va difondre per l’Amèrica hispana, Europa, Rússia inclosa, i Turquia.
     
Maria Pascual va llegar 3.250 dibuixos i il.lustracions a la Biblioteca de Catalunya gràcies al fet d’haver-ne pogut conservar molts originals. I és que en el passat segle XX era força habitual que, un cop impresa l’obra, les editorials no retornessin els dibuixos originals als il.lustradors. Sovint eren arraconats, destruïts o, pitjor!, reutilitzats sense pagar els drets d’autor. Jo mateixa sóc víctima d’aquesta mala pràctica que va ser un dels temes seriosos a reivindicar en l’època que vaig pertànyer a l’Associació Professional d’Il.lustradors de Catalunya. L’APIC es va fundar l’any 1981 amb l’objectiu de defensar els drets professionals de dibuixants i il.lustradors. Amb aquesta exposició de visita recomanable, cal celebrar la conservació d’aquests dibuixos i il.lustracions originals de Maria Pascual de cara a futurs investigadors d’aquest àmbit de la gràfica. Aquesta autora amb un univers creatiu propi, que es reconeix de seguida, aquest dibuix és de Maria Pascual!, és un dels referents de l’imaginari juvenil de les dècades que van del 1950 al 1980.

(La imatge d'aquesta historieta traduïda al francès correspon a la fotografia que vaig fer de la visita a l'exposició Maria Pascual)

divendres, 23 de setembre del 2016

Convertir-se en persona

Ens sembla que som persones, i ho som. Però quan diem fulanito de tal és molt persona, què estem dient? Estem dient que ser persona és alguna cosa més que haver nascut, estar al món i ser bona persona descomptant les mancances que tots tenim. Comprenem que ser persona és ser. Precisem: ser allò que un, una, és de debò quan abandonem, finalment!, la façana, la màscara o com en vulguem dir d’allò que empresona, o que ha emmalaltit del nostre ser.
     
Aquest és un tema filosòfic de primer ordre, diran uns. Aquest és un tema espiritual de primer ordre, diran uns altres. Aquest és un tema fisiològic, diran els de més enllà. Aquest és un tema que ateny la psicologia diran els de cap aquí. Tots tenen raó. Ser persona engloba totes aquestes dimensions. Ser persona és ser globalment, íntegrament en carn i ànima, en intel.lecte i esperit. Ser és ser persona íntegra, tot i que amb consciència que som éssers inacabats, en evolució com la mateixa vida.
     
Mai no és tard per fer un canvi copernicà, si molt convé, en el moment que s’adverteix l’íntima insatisfacció de viure una vida manllevada. En un moment donat, i davant d’un mateix, un, una, es pregunta com pot arribar al seu veritable ser, en cas que aquest existeixi, com diu Carl Rogers en el seu llibre sobre el procés de convertir-se en persona.
     
El mestre terapeuta Rogers, que aquí vam conèixer els anys vuitanta quan es va publicar el seu llibre de referència, sap que el ser existeix. Es tracta d’una estratègia inicial de cara al pacient preguntar per aquest ser a algú que si busca descobrir-se és perquè intueix que si experimenta malestar és perquè està sent qui no és... Vet aquí la qüestió.

     
És un treball titànic convertir-se en persona, ser la persona que som. És dolorós i difícil, diu Carl Rogers, convertir-se en persona. És clar. És com tornar a néixer. Però l’experiència profunda de donar-nos a llum per pensar, per sentir i per ser qui som és alliberador.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de setembre de 2016. La bonica imatge que il.lustra aquest apunt és un dibuix de la meva néta Carla, fet a principis de juny d'aquest any)

dilluns, 12 de setembre del 2016

Tres imatges de la Diada 11 de setembre 2016

Tres fotografies de la Diada, a les quals he posat títol: A punt, és l'hora; Minerva vigila...; Muriel.

divendres, 9 de setembre del 2016

Josep Benet tenia raó

L’estiu, temps per a la vacança, és també temps per a la meditació. A vegades hi du la contemplació del paisatge, o una lectura, o una conversa en la qual dic que recordo un estiu a Martinet de la Cerdanya, l’estada en un campament de noies guies. Tenia dotze o tretze anys. Vam comprar unes postals per enviar a casa. “Queridos padres”, vaig escriure. Em vaig aturar en sec, no vaig poder continuar. Qui eren aquells queridos padres? No podia escriure queridos padres als meus estimats pares, que és el que vaig acabar escrivint sense saber escriure en la meva pròpia llengua.
     
Josep Benet tenia raó, dic en la conversa. Es va voler cometre un genocidi amb la llengua catalana per molt que, de forma desvergonyida, el rei Joan Carles digués que aquí mai no s’havia prohibit el català. Havia acabat l’ensenyament primari, tot en castellà, ni una paraula en català a l’escola Grupo Escolar Reyes Católicos. I quan dic ni una vull dir ni tan sols al pati. Si et “pillaven” parlant en català eres castigat, per la qual cosa ningú no el parlava. És un miracle que hàgim conservat el català. La gent de la meva generació hem hagut d’aprendre’l a escriure de grans, fora de l’escolarització.

     
José Costa Gramunt, es llegia al DNI del meu germà, fins a la mort del dictador. Ell no era José, sinó Josep. El nom fa la cosa. Per aquesta raó fets com aquest produeixen esquizofrènia. Era fet expressament, van voler crear una societat malalta, que se sentís estranya i marginada d’ella mateixa. Et sents estrany quan t’anomenen amb un nom que no és el teu. Però no se’n van sortir. Hem resistit al genocidi programat. Avui i aquí no se li canvia a ningú el nom amb el qual vol ser anomenat. Per exemple: José Montilla, i tots tan contents, tant si el vol conservar com si se’l canvia, hi ha llibertat. Vet aquí la diferència. Quant al genocidi, no és un crim? El podem perdonar, i ho fem. Però no s’ha d’oblidar cap genocidi. És un acte humanitari no oblidar els genocidis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de setembre de 2016. La foto és antiga... jo al jardí de casa l'agost de 1994...)

diumenge, 4 de setembre del 2016

Marxa per la llibertat


Aquest estiu ha fet quaranta anys de la Marxa de la llibertat
La marxa va consistir en un conjunt de marxes (anomenades columnes) dutes a terme l'estiu de 1976, per reclamar l'amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l'Estatut d'Autonomia. 
La marxa va recórrer molts indrets dels Països Catalans. 

Poble català posa't a caminar, es deia a la part del darrere de la samarreta que porta Oriol Pi de Cabanyes. La fotografia està feta per Quim Curbet a Girona, en la festa del premi Bertrana. Ara volem anar més lluny, hi arribarem.