divendres, 15 de juliol de 2016

Una postal de Trieste

La ciutat de Trieste regala postals precioses, lluminoses. Però hi ha angles de foscor, fins i tot en el paradís. És un d'aquests angles foscos el que s'expressa en aquesta postal de Trieste, text que he publicat avui al Diari de Vilanova,15 de juliol de 2016. La imatge la vaig prendre el passat 28 de juny.
     
"Hi ha postals en blanc i negre, i no perquè siguin antigues. A la imatge es veu una torre molt alta, feta de maó vista, igual que el gran edifici de tres i quatre pisos, amb finestres a pocs metres l’una de l’altra. L’any 1913, al barri de San Sabba de Trieste es va construir aquest establiment destinat a la neteja i preparació d’arròs per al consum. Una fàbrica, doncs, al servei de la ciutat i voltants.
     
La foscor de la postal ve de trenta anys després, quan els nazis van convertir la fàbrica en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich. Posteriorment, la mateixa Risiera di San Sabba es va convertir en un camp de tortura i mort, amb forn crematori propi. En aquest indret, avui monument nacional, encara es poden veure les cel.les de tortura abans de cremar els cossos amb àcid o reduir-los a cendres.
     
En la visita que vam fer a la sinagoga de Trieste, un bell edifici amb detalls modernistes, molt de l’època en què va ser alçat, la voluntària ens va explicar que d’un dia per l’altre els veïns van deixar de saludar els jueus. Ningú no esperava, a la moderna i ciutat de bona convivència entre diversos col.lectius com era, com és Trieste, ciutat de frontera, un discurs com el que va pronunciar el Duce el 18 de setembre de 1938, quan va visitar la ciutat: I per al prestigi cal una clara i severa consciència racial, que no tan sols estableixi diferències, sinó també nítides superioritats (...) Amb ells [els jueus] se seguirà una política de segregació.

     
Aquesta política va ser molt més que una política de segregació: va ser una política d’eliminació, de voluntat d’extinció d’un grup humà, també a Trieste. La postal que veiem en viu de la Risiera di San Sabba parla per ella mateixa. Ningú no oculta el que va passar, se’n fa memòria, es demana perdó. També els visitants demanem perdó per la bèstia que portem a dins malgrat hàgim nascut tants anys després d’aquell horror, d’aquella tragèdia."

1 comentari:

  1. Ben cert. Només sentint-nos part de la barbàrie podem avançar. Si només veiem la responsabilitat en els altres mai aconseguirem prendre consciència dels nostres propis actes.

    ResponElimina