dissabte, 2 d’abril de 2016

Refugiat, exiliat

Refugiat i exiliat poden semblar paraules sinònimes, però no ho són. María Zambrano, la filòsofa, les distingia, i encara n’hi afegia una altra: desterrat. Sabia de què parlava, Zambrano, ja que, arran de la nostra Guerra Civil, ella les va patir totes tres. Tot i que al final en faria una tesi de la condició humana, com a exili, i fins i tot arribaria a considerar l’exili com a pàtria.

En veiem fileres, de desterrats, de refugiats, d’exiliats, pels camins d’Europa, trobant les portes barrades gairebé a tot arreu. Les seves cares són de desesperació. Fugen de la guerra, fugen de la terra que els va veure néixer, fugen del terror que també assola les nostres zones de confort. El de Brussel.les ha estat l’últim episodi terrorista.

L’home pateix la Història, escriu María Zambrano. Sovint, però, qui pateix el pes de la Història no és qui la fa, ho sabem prou bé. Ningú no decideix ser desterrat ni ser un refugiat. Una altra cosa és l’exili, o les migracions per motius econòmics, que poden i acostumen a ser voluntàries.

Les categories, doncs, afecten per igual la història d’un poble que les vides senzilles d’aquells que l’integren, raona Zambrano. Les vides senzilles de les fileres de desterrats que veiem cada dia a les pantalles buscant no només un lloc per viure i treballar, sinó per ser… Estan amenaçats de mort per un adversari que no tem la mort, que la busca i li dóna justificació. Potser això encara no s’havia vist mai, i tants horrors com ha vist l’Europa del segle XX! També nosaltres, encara que no ens en fem prou cabal, estem amenaçats de mort pel mateix adversari: soldats del nihilisme, no de la religió, encara que se’n revesteixi. Estem amenaçats de mort violenta, no pas de la mort ordinària, que aquesta ja la sabem. D’aquí ve que no s’entengui la indiferència general envers les fileres de desterrats, de refugiats; no hi ha indiferència particular, hi ha molta gent de bé, però no s’entén la manca d’operativitat envers un problema que si encara no ens afecta ens acabarà afectant.

Es desconeix la condició d’exiliat en general. En particular, sí. Perquè a vegades sembla ben bé que un sigui desconegut fins i tot per als seus. Però aquest és argument per a un altre article. Es desconeix la condició d’exiliat en aquest peregrinar continu que desfila davant dels nostres ulls. Només ho saben aquells que han patit alguna mena de desterrament, d’exili, en un procés dolorós, molt dolorós d’anar fent salts al buit… És clar que a vegades, per salvar la vida, s’han de fer aquests salts al buit. I no sempre es troba una mà que acull, que salva, ni que sigui la nostra pròpia mà. No puc deixar de pensar el difícil que és conèixer-nos. No només els uns als altres, si no també nosaltres mateixos. No hi ha cap avantatge en l’exili, llevat que ens mantingui desperts. Mentrestant, ja prou que es veu, tanquem els ulls fins que la Història truqui a la pròpia porta. Ja respondrem, se’m dirà. Però, i si ens avancéssim en la resposta?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d’abril de 2016)

3 comentaris:

  1. Quanta ceguesa i quanta desmemòria! La Història sempre torna i és només qüestió de temps trobar-se a l'altre costat del filat. La dignitat dels desposseïts comença per la nostra.

    ResponElimina
  2. Des de l'estiu,penso en la gestió encertada del -Departament de Cultura de la Generalitat Republicana, que el 1939 va salvar molts intel·lectuals catalans, facilitant i enviant-los a l'exili a França: M. Rodoreda, C. Riba, Joan Oliver...
    Salvant l'escriptor, van salvar els mots, la llengua, la cultura i un poble...

    ResponElimina