divendres, 4 de març de 2016

De la Werlisa a la Minolta

Quan vaig començar a treballar, estalviant un temps les cent pessetes que la mare em donava cada mes, em vaig comprar una Werlisa, una càmera de fotografiar de cost assequible que es fabricava a Vic. Sempre m’ha agradat la fotografia, no tant per dedicar-m’hi professionalment com per captar aquells instants de bellesa efímera, o aquells monuments o panorames que volia conservar a la retina, o per deixar constància de moments amistosos amb la colla, o per visualitzar les festes familiars.
Durant molts anys la Werlisa va viatjar amb mi, i molts diumenges m’enduia la Werlisa en les passejades al port amb les amigues, o a Montjuïc, o al laberint d’Horta, o al Park Güell, o al monestir de Pedralbes, o allà fos que anéssim. Hi ha centenars de fotografies d’aquella època, fotografies en blanc i negre. Però la Werlisa que tan feliç m’havia fet es va perdre a París. En realitat no es va perdre sinó que la van robar al meu germà just el dia abans en què es disposava a tornar a casa en tren. Vés a saber què en va fer, el lladregot, de les fotografies que el meu germà va fer a París!
Les fotos de París van venir més tard. Les vaig fer amb una Minolta fantàstica, una senyora càmera obsequi dels meus pares quan vaig acabar els estudis de Disseny gràfic. La Minolta va córrer bastant pel món. Ha estat una càmera molt viatgera, ja que el de París va ser el primer de molts viatges per Europa. Amb la Minolta també vaig fotografiar mig Espanya i vaig fer les primeres i moltes de les fotografies dels meus fills quan eren nens. La Minolta ha tingut un llarg recorregut fins que ha estat substituïda per les càmeres digitals, que alterno segons la circumstància. Entremig hi han hagut altres càmeres analògiques de prèstec, vull dir propietat de la gent de casa. Així, amb la Pentax vaig fer les fotografies del viatge a l’Índia, a Cuba, a Washington, a Mèxic, al Brasil, etc.
Hi ha mil històries pel camí, com ara aquesta història protagonitzada per l’estimada Werlisa. En un calaix de la meva habitació de soltera a casa dels meus pares tinc guardades les fotografies que vaig prendre amb la Werlisa en el meu primer viatge fora de Catalunya, que va ser… a Madrid. Tenia cap a 16 anys. Hi vaig anar amb un grup d’estudiants de l’aula de pintura de l’escola de Llotja. Dos dies sencers visitant les meravelles del Prado! En els passejos i excursions vaig fer fotografies de la plaça Major, de les façanes d’alguna botiga amb regust de les històries de Benito Pérez Galdós, del viatge a Toledo, a San Juan de los Reyes, al Valle de los Caídos, a l’Escorial. En aquestes imatges s’hi reflecteix la meva mirada estètica del Madrid de l’any 1967, amb el seu tipisme esclerositzat, i amb tants senyors encara amb bigotet i cabells planxats. Ja llavors em va semblar la capital d’una determinada Espanya. Perquè de Catalunya no. Catalunya ja aleshores anava mil passes endavant amb la seva visió del món tan diferenciada, una distància mental que ni en tants anys de suposada democràcia no ha disminuït.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2016. A la fotografia, una Werlisa en un aparador de l'Avinguda del Paral.lel. La vaig fer el 2010)




1 comentari:

  1. Es pot dir que a més dels teus ulls afinats n'has tingut uns quants de suplementaris que t'han ajudat a captar les realitats de la vida, a vegades amb sorpreses i tot. Diu que certs esperits queden reflectits al fons de les fotografies...
    Sigui com sigui, la de les fotografies és una doble vida o una vida desdoblada per al teu goig i record.
    Una abraçada.

    ResponElimina