dilluns, 15 de febrer de 2016

Llibre prohibit

Tenia poc més de 20 anys quan vaig anar a París per primera vegada. Hi vaig anar amb la Natàlia Senmartí Tarragó, companya meva a l’escola de Llotja i amiga de l’època de noia guia. Va ser un viatge sensacional. La primavera a París és un espectacle –els jardins es desperten!-, les passejades pel museu del Louvre són un atractiu sense límits; la visita a Montmartre i als bouquinistes a la riba del Sena, camps de pintures i de llibres per explorar.

A la Natàlia sempre li ha agradat travessar fronteres (viu a Andorra des de fa més de 30 anys), també fronteres artístiques i personals (professora de belles arts i cinema, el 2014 va publicar La paz de Troya). Jo sempre he estat més contemplativa. Precisament per aquest tarannà, la Natàlia em va convèncer que jo no seria sospitosa. Sospitosa de què, de seguida li vaig dir, una mica esverada. Vull comprar un llibre de les Éditions Ruedo Ibérico: Francisco Franco. Historia de un mesianismo, de Luis Ramírez. Es tracta d’un pseudònim, és clar, és un llibre antifranquista, un llibre prohibit a Espanya... Vam anar a una llibreria del barri llatí i vam comprar el llibre que d’amagatotis va viatjar a la meva maleta emparat pel meu posat de no haver trencat gaires plats. No les teníem totes, però. De forma aleatòria, a l’aeroport a vegades s’obrien maletes de gent amb tan males intencions com portar llibres a l’equipatge. Llibres il.legals, clandestins.  

El llibre va arribar sa i estalvi. Encara veig la cara de la meva mare quan vaig desfer la maleta: Què és ‘això’? Joves de la generació contestatària, vam voler dur a terme aquesta ínfima transgressió amb la voluntat de saltar les altes parets d’un franquisme ja caduc, però que encara era una mena de presó invisible que, juntament al tancament polític, volia castrar la possibilitat de formació cultural més enllà del permès per la censura.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de febrer de 2016. A la imatge, un ventall de quaderns editats per Ruedo Ibérico)

1 comentari:

  1. Bona feina, la de Ruedo Ibérico. I la il·lusió del descobriment pels que els trobaven d'amagat.
    He estat ignorant i ingènua en aquest sentit, ho confesso. L'Escoltisme em va despertar.
    Bon escrit, Teresa. Una abraçada.

    ResponElimina