dijous, 28 de gener de 2016

Carnaval a la fi del món


Ja ho sabeu: comencen les festes de Carnaval... A Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, s'hi celebren d'una manera molt especial. Aquest fet ha propiciat que cada any escrigui sobre el Carnaval, el de Vilanova, però també el de Sitges, els més coneguts de la comarca del Garraf. Però el tema és extensiu, el Carnaval té moltes cares. De manera que he anat escrivint articles per explicar els diversos Carnavals, però també n'hi ha que reflexionen d'una manera més general sobre aquest període de disbauxa que obre la porta a la Quaresma. Aquest estiu vam ser a la Vall de Boí, i allà també el celebren segons els seus costums, que són ben peculiars. Aquí sota teniu l'escrit, una versió abreujada del qual (els espais disponibles a la premsa són els que són!) es publicarà demà al Diari de Vilanova. La fotografia que il.lustra aquest post està presa a la població d'Erill la Vall. Per cert: ahir en el programa El foraster es va parlar de la Vall de Boí. Feliç avinentesa.

Aquí, a la Vall de la fi del món, com en dèiem de la Vall de Boí quan jo era noi, la celebració del Carnaval mai no es va interrompre des de l’edat mitjana. Qui així s’expressa, més o menys amb aquestes paraules, és Francesc Ribes Juanati, que va néixer a casa Múria, de Taüll, l’any 1941. Ho explica en un capítol del seu llibre La Vall de la fi del món (Pagès editors, 2013).

La Vall de Boí, aleshores de tan difícil accés, en efecte era allà on Nostre Senyor va perdre les sandàlies. La Vall de Boí, tan aïllada, era un petit univers, amb el seu clima duríssim, on cada hivern matava el bon temps, com escriu Ribes Juanati. Aquest hivern (ara la calefacció l’ha mitigat no poc) durava des de setembre fins a maig, vuit mesos d’hivern i quatre d’infern, amb la gent caminant de pressa, amb la gorra o el mocador de llana al cap, el nas vermell, les mans a les butxaques.

Enmig d’aquest fred gelat, entre febrer i març, depenent de la lluna, el Carnaval arribava, pletòric d’alegria, a la Vall de Boí. Carnaval era una de les festes grosses de Taüll i de tota la Vall en aquells tristos i foscos anys quaranta i cinquanta. En aquella microsocietat, més aviat pobra i amb poc prestigi i poder, les persones podien esmunyir-se sense gaires problemes de l’autoritat política i viure amb llibertat, escriu aquest fill de casa Múria de Taüll, ordenat sacerdot l’any 1966, i secularitzat l’any 1978.

La celebració del Carnaval és la festa de la llibertat per excel.lència. Segons la crònica de Francesc Ribes, deia Ton de Call que el Carnestoltes era el ‘Sant’ més poderós, ja que tothom el seguia, grans i petits, homes i dones. Durant tres dies ningú treballava. Es llogava fins i tot un músic (que bevia bastant, amb aquell fred tocant al mig del carrer!), es jugava al subhastat, es cantava i ballava, la gent es disfressava, sobretot els joves i la mainada. Abrigats amb tot el que es podien posar al damunt, la disfressa que duien més aviat consistia en una careta feta a casa, de manera artesana. Allò sí que era una veritable manifestació de la imaginació al poder!

El diumenge de Carnestoltes era el dia dels solters. El Carnaval sempre ha estat una celebració que posa en joc els futurs aparellaments, o la consolidació dels que es troben a mitges tintes. L’hora de passar la plega era ‘quan s’escau’ (no teníem rellotge). Els fadrins solters passaven la plega per totes les cases començant per la plaça Maior. Disfressats de gitanos, animals, senyors, soldats… amb caretes que amagaven la identitat, perseguien la canalla i, sobretot, les dones sense distinció de casades o solteres. Ja us podeu imaginar les rialles, les picades d’ullet, i els esgarips si alguna mà s’allargava massa. I és que, durant la plega els fadrins mascaraven amb sutja del cul de les paelles, cassoles i calders  les noies i les casades acaçant-les per tota la casa… La plega era una excusa formidable per alguna trobada més íntima, o íntima del tot.

La plega consistia a portar una gran panera que aviat s’omplia d’ous, de trossos de cansalada, de botifarres, de llonganisses… A part de fer-ne un bon àpat compartit per tot el poble, també es venien per poder pagar el músic, el vi, el conyac, la coca. I visca l’alegria! A la fi del Carnaval, el Carnestoltes era jutjat amb gran cerimonial a la plaça del poble i era l’ocasió de fer un repàs picant de la vida de la petita comunitat. Al Carnestoltes se’l condemnava a la foguera. Abans de morir cremat, donava un últim missatge: Deixeu de resar i gaudiu de la vida, treballeu, canteu, balleu, divertir-vos… La vostra sexualitat no és una cosa dolenta. El sexe és un regal dels déus perquè pogueu expressar el vostre amor (…) Fins l’any que ve, estimats, enyorats ciutadants de Taüll! I així, si fa no fa, en tots els pobles de la Vall de la fi del món.


2 comentaris:

  1. Vaig adquirir aquest llibre que esmentes fa un parell d'anys a Barruera, i em va fer xalar de valent. Costa ara imaginar-se l'escenari d'aquella Vall de Boí que el llibre descriu tan bé, però és cert que en pocs anys ha evolucionat molt. Recordo com era fa 40 anys, quan hi vaig viatjar per primera vegada, i la diferència és notable. I els seus habitants també. En aquella primera visita, passejant per un camí a prop del riu, ens va sortir un home, escopeta en mà, amenaçant-nos a clavar-nos una perdigonada perquè creia que anàvem a collir carreretes (bolets) i no en volia saber res dels forasters... Actualment ja tenen clar que el progrès els ha vingut gràcies al turisme, i que el Romànic és alguna cosa més que esglésies velles...
    Una abraçada, Teresa!

    ResponElimina
  2. Tot ha canviat molt, la meva generació, i potser també la teva, ha vist encara carros i cavalls a les carreteres com a vehicles de transport d'un poble a l'altre, i no pas lluny de casa nostra... Felicitem-nos dels avenços, malgrat que hi hagi coses que no ens agradin, però és que no hi ha res perfecte, oi? La Vall de Boí és un indret que desprèn una certa màgia...

    ResponElimina