dissabte, 28 de novembre del 2015

Nadales al museu

M'agraden les pintures amb l'escena de l'Annunziata. Les fotografio a les esglésies, als museus. A vegades he de fer la fotografia a corre-cuita, d'amagat. Hi ha museus on està prohibit... Si algun dia m'atrapen diré: És una Annunziata, no us farà cap mal que en vulgui conservar-ne una imatge... Ahir, dia 27 de novembre, al recital de Poesia religiosa i transcendent que es va fer al Reial Cercle Artístic de Barcelona, vaig llegir una col.lecció de deu poemes molt curts que es titula Nadales al museu. Una de les nadales és una Annunziata, inspirada en aquest episodi bíblic, que trobareu tot seguit:


Com una barca minúscula,
la Paraula navega endins.
Sota les parpelles de la Verge
la idea vaga d’una plenitud.
Que així sigui.

(la imatge està presa, amb permís del guarda!, a la Pinacoteca de Berlín, aquest juny passat)


dijous, 26 de novembre del 2015

Empatia amb les víctimes de la violència masclista

L'any 2008 vaig publicar El mirall de Circe (Editorial Comte d'Aure), un llibre de poemes escrit des de l'empatia per les víctimes del masclisme. Uns anys després, el pintor vilanoví Ferran Ferrer Margalet va fer aquest dibuix, inspirat en un dels poemes,  Ets aquí, i que reprodueixo a continuació:


Sang a la cara,
els ulls enfonsats.
Estic parlant de mi 
després de cada encontre.
Les llàgrimes couen als ulls.
No em penedeixo de res,
no em penedeixo d’haver compartit amb tu la vida.
Ets aquí, ben endins,
fins que el teu odi ens separi.

divendres, 20 de novembre del 2015

Economia domèstica

Ho heu sentit a dir: als programes de Formació Professional s’hi volen incorporar ensenyaments de les tasques de la llar, d’economia domèstica, de cuina, etc. Tothom hauria de passar per aquests ensenyaments bàsics, crec jo, i ampliats per aquells que s’hi voldran especialitzar, que els voldran desenvolupar amb més competència professional. En l’àmbit de la cuina ja es fa amb èxit. Cada dia serà més necessari.

Tothom creu que en sap, de fer llits, fregar, planxar, cuinar, rentar i estendre la roba, fer comptes. I no tothom en sap. La meva àvia, que era molt enginyosa, deia que hi ha gent que per comptes de mans tenen peus, com volent dir que eren ben maldestres. També parlava de les mans foradades, amb la qual cosa volia dir que hi ha persones que no tenen mai ni cinc, que no estalvien, que malgasten. Aquí entra l’economia domèstica, una ciència que no només s’hauria d’aprovar sinó fer un màster.

En les tasques de la llar, d’una gran perfecció i bon gust, de cuinar amb grau d’excel.lent, i d’una gran intel.ligència quant a economia domèstica, a la meva mare li haurien de concedir el cum laude. En els anys cinquanta, amb el sou tan prim que guanyava el meu pare, ella feia miracles, ho sé perquè els vaig viure. Quan sortíem de casa ningú no hauria dit que aquella era una llar senzilla. La mare rentava i planxava la nostra robeta cada dia, i ho feia tan bé que tot semblava com acabat de sortir de la botiga. Amb 91 anys, tres de vídua i amb la salut precària, la meva mare ara té ajuda a casa, només faltaria, però va a comprar i cuina cada dia per no perdre fil de la seva saviesa gastronòmica, i encara realitza tasques com planxar fins i tot els llençols (no cal arribar a aquests extrems, li dic). Aquesta saviesa mai no ha estat compensada. M’agradaria calcular els milers d’euros que la meva mare ha estalviat (una manera de guanyar-los) fent-se ella mateixa la feina fins a una edat avançada, fent de mainadera, de planxadora, de cuinera, fent bé els comptes, estalviant. En els nostres dies, la majoria de dones treballem i deleguem bona part d’aquesta feina que s’ha de valorar en el que val en aptituds, en confort i en diners. Té sentit tant saber-la fer bé per a un mateix com que es professionalitzi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de novembre de 2015. A la fotografia, la meva mare de molt jove, quan festejava amb el meu pare, la foto li va fer ell, al terrat de la casa on va néixer la meva mare)

dimecres, 18 de novembre del 2015

Màscares penjades

Aquesta imatge -instantània presa al vol, tot passant, el juny de 2012- podia haver estat presa a Venècia, però no, està presa a Pisa, en un quiosc de souvenirs. No estem en època de Carnaval, pròpiament. Però per a qui tingui la mirada fina veurà màscares penjades arreu, i no pas tan belles com aquestes sinó màscares de l'horror, del terror les més angunioses i mortíferes. Altres màscares, però, fan pampallugues en el món de la política, ben esgavellada, aquests dies. No és or tot el que vol lluir... No conec ningú que estigui tan net com per tirar la primera pedra. Crec que s'hauria de ser més honest. El catarisme (purisme) a vegades provoca més mal del que vol evitar. En el món del fang un s'ha d'embrutar les mans si vol construir una figura bella.

dilluns, 16 de novembre del 2015

La bellesa de l'instant

L'objectiu de la màquina de fotografiar captura instants de bellesa com aquest. Mai més la fulla que mou el vent no es dreçarà de la mateixa manera en l'horitzontal dels núvols que es retallen en el cel blavíssim i net. Ho sé. Al món hi ha molt de dolor, i el sento com una esgarrapada. Però els ulls se me'n van en la contemplació de la bellesa d'aquest instant.

divendres, 13 de novembre del 2015

Imatge humil de tardor

Aquests dies d'intens dramatisme parlamentari, amb tants ais al cor, goso presentar-vos aquesta imatge humil de tardor. Perquè potser és el que fa falta: una gran humilitat per discernir els límits i, sobretot, no llençar a mar el patrimoni aconseguit fins al dia d'avui, amb tant d'esforç.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Castell de Penyafort

Ahir, segon diumenge de mes, es podia visitar el castell de Penyafort, que es troba al municipi de Santa Margarida i els Monjos. La torre que es veu a la fotografia, al costat del que va ser una casa forta de l'època (al seu lloc hi ha una gran església), és la casa natal del dominic Raimon de Penyafort (1185-1275), sant Raimon a partir del 1601, tot i que va ser l'introductor del Tribunal de la Inquisició a Catalunya (algú demanarà perdó per les dones remeieres que el 'sant tribunal' va fer cremar?). Savi ho va ser, Raimon, ja que era especialista en dret canònic i doctor en teologia escolàstica.

Per la porta del Parlament...

En aquest moment, al Parlament de Catalunya hi té lloc un acte de gran transcendència. Espero que aquest matí per la porta hi hagi entrat un àngel...

divendres, 6 de novembre del 2015

Lola Anglada i Enric-C. Ricart

¿Us imagineu Enric-C. Ricart cantant cançons catalanes acompanyant-se d’un acordió? Ho explica Lola Anglada a les seves Memòries 1892-1984, recentment publicades per la Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, en una edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Es tracta d’un bell volum, maquetat amb gust, deixant marges perquè el text respiri. El volum conté també moltes il.lustracions, com s’escau en les memòries d’una artista de primera fila, la creadora, entre d’altres, del simbòlic personatge El més petit de tots.

Lola Anglada, gran dibuixant que suspenia la perspectiva, com ella mateixa explica del seu aprenentatge a l’Escola de Belles Arts de Llotja, va conèixer Ricart a l’acadèmia del mestre Galí, on també va conèixer Joan Miró, Josep Ràfols, Marian Espinal, mossèn Josep Garriga. Ella era l’única noia d’una colla de joves artistes que sempre estaven alegres, i que així que en tenien l’ocasió anaven a visitar exposicions de pintura.

Una vegada el mossèn no reeixia en la pintura d’un bodegó. Es va posar de tant mal humor que va començar a tirar la fruita pel balcó, bo i fent blanc en el guarda de punt. Quan el guarda, enfurismat, va mirar cap al casalot, els cinc balcons que donaven al carrer es van tancar de cop, al mateix temps. En el casalot hi tenien estudi els cinc estudiants de can Galí. Lola Anglada explica que el mossèn treballava amb la sotana arremangada, que Miró es tombava el trajo per no embrutar-se’l i que Ricart es vestia amb un batí blanc fins als peus, fantasmagòric.

D’entre aquests companys jo apreuava l’Enric Cristòfol Ricart com el més ben dotat, posseïa ja una personalitat, la seva tècnica era meravellosa, cisellava al boix directament, el seu cop d’eina no fallava. I era un bon amic, de caràcter agradable i excel.lent persona, posseïa una ironia fina per fer broma del pròxim sense molestar ningú. Anglada admirava Ricart perquè veia que no divagava en el seu art, que el seu camí era sòlid, que tenia personalitat. Joan Miró en canvi era reservat, poc conversava. Només una vegada va obrir la boca per dir als amics que potser ell, en un atac de bogeria, potser també s’hauria tallat l’orella com Van Gogh.

Galí havia dit a la jove Lola Anglada: Treballeu i estudieu segons la vostra orientació i personalitat; vós sola trobareu el camí. A Ricart, com a la mateixa Anglada, li agradaven Giotto, Fra Angelico. La influència dels mestres italians és visible en l’obra de caràcter noucentista de tots dos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de novembre de 2015. A la imatge, una escultura de Ricart realitzada per Manolo Hugué, l'any 1941)