divendres, 30 de gener de 2015

Viatge a l'Índia

Des del novembre passat, una amiga, una jove llibretera barcelonina, és a l’Índia i només tornarà quan se li acabin els diners, em diu la seva mare. Quan em va anunciar el viatge, amb una espurna de llum als ulls, vaig gosar dir-li, emparada per la confiança: l’Índia o agrada molt o no agrada gens, hi ha qui s’hi quedaria i hi ha qui al cap d’un dia ja agafa l’avió i torna a casa. Ho sé, em va dir. Per això vull fer l’experiència.

Simplificant molt i per comparació, es podria dir que l’Índia és com les figures o conceptes de la divinitat: s’hi és sensible o no. La fascinació o el rebuig per l’Índia està bastant condicionat per la diversitat de religions i filosofies, sovint estretament lligades, que aquest subcontinent ha creat, la qual cosa configura la multiplicitat de les seves cultures que, està clar, conformen unes determinades visions del món.

L’Índia, que el visitant veu com una realitat poderosa i compacta que o el fascina o l’estaborneix, en realitat és la suma d’una complexitat cultural que segons com fa venir mareig. Però aquesta marea impressionant és justament l’atractiu per aquells que s’enamoren de l’Índia i la volen conèixer més a fons, malgrat les seves ombres o dimonis, com va escriure Domènec Pastor Petit al seu llibre Índia. Ángeles o demonios (Editorial Complutense, 1997).

L’any 1997, l’editorial Etnos va publicar el llibre Los Seis Sistemas de filosofia índia, l’autor del qual és N.D. Rajadhyaksha, un reconegut filòsof indi. Per començar, doncs, l’Índia té sis sistemes de filosofia! Però això no és tot. Ja en el pròleg s’adverteix al lector que les escoles de filosofia índia es divideixen en dues àmplies categories: l’ortodoxa (astika) i l’heterodoxa (nastika). No cregui el lector que estem parlant, per exemple, de la divisió entre pensadors teístes i ateus, com acostumem a fer-ho a Occident. Els sistemes ortodoxos de filosofia índia són els que acepten l’autoritat dels Vedes, mentre que els heterodoxos la rebutgen, i n’hi ha una bona pila. En el primer grup, és a dir, en la categoria ortodoxa o astita, hi ha les sis visions o sis sistemes de filosofia índia que s’estudien i es treballen, ja que aquestes filosofies no són estàtiques, simplement es tracta de vies de pensament, però sobretot d’experiències diferents: Nyaya, Vaishesshika, Samkhya, Yoga, Mimamsa i Vedanta.

D’una manera aproximada aquí es coneix el Yoga. I el nostre filòsof Raimon Panikkar va sentir-se molt atret pel Vedanta, amb el seu concepte d’advaita, o no-dualitat. En paraules de l’erudit Georg Feuerstein, l’advaita vindria a explicar-se així: L’univers múltiple és, en veritat, una Realitat Única. Només hi ha un Ésser, que els savis anomenen Brahman –per als occidentals, Déu-, en el qual resideixen totes les incontables formes de l’existència. Aquest Ésser és Consciència absoluta, i és la mateixa Essència o Ésser (Atman) de tots els éssers. L’atman és l’ànima per a nosaltres.

L’any 1997, Raimon Panikkar va publicar L’experiència filosófica de la Índia (Trotta). Ja en el títol deixa entreveure que la filosofia a l’Índia no és només especulació mental sinó fruit de l’experiència humana. Al pròleg, escriu, i tradueixo: Els tres capítols que constitueixen aquest llibre abarquen un arc de mig segle de la meva vida. Intenten presentar una cultura diferent de l’occidental. La interculturalitat no és folklore per descansar ni turisme per entretenir. En aquest sentit, queda clar el desig de la meva amiga: fer l’experiència índia, transitar per algun d’aquests camins per arribar al cap d’una mateixa alhora que es percep que som part d’aquella Realitat Única i Multiforme. Perquè, com diu Raimon Panikkar, no podem saltar per damunt de la nostra ombra, ni l’ombra de la humanitat sencera, podríem afegir. D’aquí ve que l’Índia, quina cosa tan prodigiosa, faci de catalitzador, ens provoqui. Després d’un viatge a l’Índia (com passa amb un viatge a Terra Santa) mai més no som els mateixos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de gener de 2015. En la imatge, coberta de La Porta Índia, Edi-Liber, 1997)

dimarts, 27 de gener de 2015

Holocaust o Xoà, mai més




Els supervivents d’Auschwitz (i de tots els altres camps d’extermini nazis) sempre han tingut un gran sentiment de culpa que els ha fet tant de mal com les seqüeles físiques i psíquiques que els va deixar aquell horror. Es van salvar no se sap per quina raó, i els humans sempre hem tingut la necessitat d’explicar-nos les coses, donar un sentit a les nostres vides. L’atzar va tenir un paper molt important. Morir o no morir sovint depenia de l’atzar. Dels presoners que arribaven en aquell tren que entrava directament al camp, els presos que no podien treballar els enviaven directament al crematori, previ pas per les cambres de gas en forma de dutxes. Es diu que en un dia es gasaven mil presoners.
De què depenia que un, una, fos enviat directament a la mort? Com se sap si un, una, no pot treballar? Tothom pot treballar en alguna cosa. Però els treballs del camp, duríssims, eren per a la gent en condicions de fer-los, tot i que fins i tot aquesta gent acabés exhaurida pels treballs, i per la fam i les malalties, i encara per les tortures i els experiments suposadament científics. Molts hi van deixar la pell i l’ànima. Quan l’Exèrcit Roig va entrar al camp d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, ara fa 70 anys, va trobar aquests supervivents exhaurits i aterrits. No crec que ens puguem fer el càrrec d’aquell sofriment, per més que n'hàgim llegit detalls una i una altra vegada. Potser l’única manera de suportar el pes d’aquella infàmia soferta i d’aquell dolor de les víctimes és repetir-nos com un mantra, això no ha de tornar a passar mai més, i procurar-ho. 
(les imatges estan preses al camp nazi de Buchenwald, molt a prop de Weimar, quan vam visitar-lo l'estiu del 2010)

   

divendres, 23 de gener de 2015

Biografies


Som fruit de la nostra biografia. Però també és cert que la biografia no ens determina simplement perquè l’estem escrivint cada dia i en un moment determinat li podem donar el tomb. D’aquí ve que sigui excusa de mal pagador l’afirmació: Sóc així i no hi puc fer res. No es pot fer res? I tant que es pot fer! Es pot fer tot el que es vulgui i es pugui fer, és clar, que és molt.

M’agrada llegir biografies. I en les biografies de gent rellevant, que ha fet una obra, ja sigui artística, científica, humanitària o de pensament, hi trobo sempre un tret comú: el treball. Són gent que ha treballat molt. També hi trobo una actitud compartida: la perseverança. I la llum d’un cert convenciment, una mena de fe no només en un, una mateixa, sinó en el que s’està fent. Aquesta força interna és incombustible malgrat les circumstàncies exteriors, que poden ser molt adverses. En el camp de l’art, recordem el cas paradigmàtic i tràgic de Vincent Van Gogh. O el de J.M.W. Turner (recomano de veure la pel.lícula biogràfica Mr. Turner, dirigida per Mike Leigh), que amb una pila d’anys d’un cert èxit a l’esquena, de sobte va haver de suportar les burles dels qui no van entendre una evolució que va donar lloc a les que avui són considerades les seves millors obres: unes pintures que resulten gairebé abstractes perquè perseguien el moviment i els canvis de la forma i de la llum. 

Per fer una obra, la que sigui, sens dubte s’ha d’estar inspirat. Però el treball és imprescindible. Immersa en les pàgines de dues biografies publicades recentment (de les quals també recomano la lectura!), constato en els biografiats aquesta manera de treballar sense desmai, i amb els vents no bufant precisament a favor. Potser aquest obrar a contracorrent, malgrat l’esforç i convicció íntima que demana, és el que acaba consolidant una personalitat potent, a vegades carismàtica i tot.

I és que la facilitat i el treballar justet no ha donat mai gaires fruits. Aquest impuls constituït per una mescla de talent, coratge i voluntat com a motor per a la cristal.lització d’una obra, el posa de manifest Cathleen Medwick, reconeguda columnista de grans revistes americanes, a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Medwick ha fet un treball biogràfic de la santa d’Àvila de gran nivell, ja que no es tracta d’una hagiografia sinó d’una molt completa biografia (erudita, ben documentada i escrita amb estil literari) d’una dona genial, però, com sabem, de personalitat molt complexa. El prologuista del llibre, el també escriptor Pablo d’Ors, diu de Teresa de Jesús que els éssers veritablement grans no s’assemblen a ningú i que amb la seva manera de fer inauguren una nova humanitat.

El mateix podria dir-se de Raimon Panikkar, del qual acaba de publicar-se la primera biografia després de la seva mort, el 2010: Panikkar. Una biografia (Fragmenta Editorial), escrita pel teòleg polonès arrelat a Verona, Itàlia, Maciej Bielawski. Il.luminar sense prejudicis, sense mitificar o desmitificar (sempre hi ha la temptació d’una cosa o l’altra) en una biografia la complexitat humana i intel.lectual del teòleg i filòsof Raimon Panikkar, és un repte que Bielawski ha assolit amb honestedat intel.lectual. En aquesta biografia s’ofereix un retrat que tot prenent en alta consideració l’obra d’un pensador de grans intuïcions metafísiques que tant es van avançar al temps, s’hi mostra la vivacitat, amb les lògiques llums i ombres, de l’home fora del comú que la va dur a terme: un treballador incansable que alhora que viatjava i donava classes a l’Índia i als Estats Units, va escriure els milers i milers de pàgines que conformen l’Opera Omnia, el volum i vàlua de la qual podem posar al costat de l’obra de Ramon Llull.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de gener de 2014. A la imatge, una de les famoses pintures de Turner, la del tren en marxa)


dijous, 22 de gener de 2015

Jesús era un heretge


Tot just acabava de llegir Jesús era un heretge (Ara llibres), del filòsof i teòleg Lluís Busquets i Grabulosa, quan va esdevenir-se l’atemptat perpetrat per terroristes islamistes a la seu de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, que va fer tantes víctimes. Vaig tornar a mirar amb atenció el títol: vistós i una mica provocatiu, em va semblar ben raonable després d’haver llegit les tesis de Busquets.

La fe no encega la raó de tanta gent d’avui dia, per sort. Hereus culturals dels valors de la Il.lustració i de la democràcia, que, com totes les realitats humanes tenen les seves llums i ombres, hi ha molta gent capaç de combinar en el seu pensament raó i fe. És des d’aquesta concepció àmplia de la realitat que es pot abordar la figura de Jesús en tota la seva polifonia.

Amb aquesta obertura d’esperit Lluís Busquets s’ha endinsat en la figura de Jesús més controvertida. En base a una lectura aprofundida, meditada i actualitzada dels textos evangèlics, en els seus escrits el professor Busquets presenta la figura de Jesús més idealista, més rebel, més dissident, i fins i tot antisistema.

Cal avançar que tot ‘sistema’ més aviat que tard es corromp. D’aquí ve que sempre hàgim d’estar vigilants. Només cal mirar el nostre entorn més immediat per veure com les aigües del sistema democràtic inaugurat després de la mort del dictador s’han anat podrint. No només tenim una democràcia de baixa intensitat sinó que està ben malalta. Els nous moviments polítics sorgits en els darrers temps pretenen regenerar el teixit malmès.

En el seu assaig, innovador quant a punt de vista, Lluís Busquets es pregunta, i ens invita a preguntar-nos, sobre el món que Jesús va trobar en la seva infantesa i joventut, i com aquest món concret va incidir en la seva fe. És clar, no podia pas ser indiferent als problemes del seu país i de la seva gent. Per començar, va trobar-se amb la dominació romana i amb una amenaça real de desnaturalització del món hebreu. Quant a l’esfera religiosa, hi havia, com és natural, una pluralitat de maneres d’entendre la vida de l’esperit. El mateix Jesús, després d’haver estat batejat per Joan, va emprendre el seu propi camí: un camí no convencional que revisa molts aspectes de la fe dels seus pares, però que no nega en cap moment. Més aviat ens dóna a entendre que cal desplegar, actualitzar aquesta fe, i fins i tot avançar-s’hi a la llum dels nous temps. La fe predicada per Jesús era revolucionària.

El sistema polític i religiós que es va trobar Jesús com a poc podríem dir que estava alterat i que s’havia de regenerar. És el que va voler fer amb la seva bona nova innovadora que no només modificava la vida de l’esperit sinó que, per l’impuls d’aquesta mateixa força transformadora, modificava també la vida ordinària. Jesús va qüestionar l’estatus d’inferioritat en què es trobaven les dones, els malalts, els marginats, els estrangers, etc. 

Jesús no va aconseguir el seus propòsits, ja que va morir en creu. Va ser un fracassat? Ho podríem creure si només ens atenguéssim als fets. Però observant la posteritat de Jesús el Crist i el seu missatge en la història de la humanitat, no és agosarat afirmar que ha triomfat. La resurrecció no és tant un fet real (en el qual es pot creure o no) com un fet simbòlic que, aquest sí, es pot realitzar cada dia. La memòria de Jesús el Crist és un fet viu per als qui integren el seu missatge renovador en el seu cor. Des d’aquesta perspectiva, la possibilitat de regeneració-resurrecció personal és un fet, no una entelèquia.

Més enllà de la divinitat de Jesús, doncs, la gent d’avui dia pot veure en la seva figura algú que va creure que un món regenerat era possible. Amb la seva actitud pacífica, però ferma, Jesús va reclamar justícia, dignitat per a les persones de tota condició i una vida més enllà de la vida material basada en l’amor i la fraternitat entre les persones. Jesús va ser un heretge per haver-se enfrontat al sistema imperant i, com diu Busquets, avui també ho faria. Per aquest motiu va ser condemnat. Però aquella condemna era una condemna del sistema, no de la veritat profunda que habita en l’ànima de les persones. Més enllà de la fe cristiana, doncs, la gent d’avui dia pot apreciar en Jesús l’encarnació dels més alts valors humans que continuen sent la justícia, l’amor, la fraternitat, l’altruisme.

(article publicat al meu blog d’opinió a Eix Diari, 21 de gener de 2015) 

dimecres, 21 de gener de 2015

Escriure i llegir

Escriure és un exercici que va més enllà del pensament racional, ja que escrivint també des de l'inconscient. L'acte de llegir també va més enllà del pensament racional perquè també llegim des de l'inconscient. És per aquest motiu que a l'hora d'escriure un text que reflecteixi idees, pensaments, ho hàgim de fer amb la cura màxima, pensant paraula per paraula. El mateix hauríem de fer a l'hora de llegir un text on hi ha idees, pensaments. Sembla que Nietzche i Wittgenstein 'només' posaven una condició als seus lectors: que llegissin a poc a poc, tan a poc a poc com fos possible. És la millor manera d'entendre el més aproximadament possible el que es llegeix. Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè alguns lectors no han llegit bé el que jo vaig escriure a Coartada pseudoreligiosa: que l'atemptat terrorista que va tenir lloc a París no tenia res a veure amb la religió musulmana sinó amb una ideologia integrista de signe políticoreligiós. És per això que parlava de coartada pseudoreligiosa. He subratllat el mot sinó expressament perquè a continuació hi ha no només el matís sinó l'explicació de la primera part de la frase, que no hauria de ser treta de context. Amb tot, quan diem res també estem dient cosa... Llegir a poc a poc, i de forma matisada, no és l'habitual, ja ho sé. Però si en tot moment això ha estat recomanable, ara ho és més que mai. A les paraules se'ls fa dir el que un vol, deia el meu pare. I sí, per això cal anar en compte a l'hora d'escriure, i em faig propòsit d'esmena de fer-ho. Però també s'ha d'anar amb cura a l'hora de llegir.

dimarts, 20 de gener de 2015

Una flor d'ametller per a tantes tombes

El dia 2 de gener vaig fotografiar aquestes branques d'ametller florides. La seva visió m'encomanava una energia positiva, alegre i esperançada, malgrat ser ja al cor de l'hivern. Aleshores van venir els atemptats del terrorisme islamista a París, a la seu de la revista Charlie Hebdo, i les reflexions, unes fetes a sang calenta, les altres més reposades i imprescindibles per anar a fons d'un fenomen que s'hauria d'haver previst. Un cop de puny a l'ànima. Però no va ser pas únic, aquests dies de gener, ja que aquest cap de setmana passat aquí vèiem, esgarrifats, les imatges de Ciutat morta, el documental on s'hi explicava un fet kafkià succeït a Barcelona. Dels joves protagonistes maltractats per uns agents de la Guàrdia Urbana i el posterior procés judicial i presó injusta, no em puc treure del cap la jove poeta Patricia Heras, que de resultes de ser presa i condemnada com els altres joves com a cap de turc d'un fet que ningú d'ells no havia comés, va acabar tirant-se pel buit d'una finestra. No sé si em sé imaginar en el seu lloc, perquè l'horror no em deixa veure res. I, no obstant això, i com si d'un mandala es tractés, miro la flor petita i blanca que brota de la branca d'ametller... Una flor per a tantes tombes, massa tombes.

dijous, 15 de gener de 2015

Museus de Sitges

Ahir a Sitges feia un dia esplèndid. Hi vam anar per visitar la posada en escena del Museu del Cau Ferrat, Can Rocamora i el Museu Maricel, que després de la restauració, magnífica, ara és un conjunt museístic formidable. El doble objectiu de la reforma -restaurar i rehabilitar els tres edificis- ha assolit el propòsit de respectar el patrimoni i esperit originari amb les necessitats i gust estètic del nostre segle XXI. Cal felicitar la direcció de Vinyet Panyella en una tasca de la qual en gaudiran les presents i futures generacions.
(a la fotografia, una imatge presa durant la visita al Museu Maricel)

dilluns, 12 de gener de 2015

Coartada pseudoreligiosa


Diguem-ho d’entrada: l’atemptat terrorista que va tenir lloc aquesta setmana passada a París, i que va fer víctimes entre els dibuixants de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, no té res a veure amb la religió musulmana sobre la que es vol fonamentar sinó amb una ideologia –és a dir: amb una idea política extremista, o, si es vol dir d’una altra forma, amb un integrisme políticoreligiós-. Aquesta ideologia –l’islamofeixisme- ha esdevingut violència i terror. D’aquí ve que, amb llàgrimes als ulls i amb els rostres contrets per l’esglai i el dolor, centenars i milers de musulmans francesos i de tot el món, també a Catalunya, es manifestin i es planyin en públic d’aquest càncer que amenaça el cos de la humanitat.

El que s’ha esdevingut a París són uns assassinats a sang freda amb una coartada pseudoreligiosa que té els seus antecedents, recordem-ho, en els atemptats terroristes a Nova York, a Londres, a Madrid. Els qui amb tant d’odi contra Occident van perpetrar aquelles morts indiscriminades eren gent fanatitzada i intolerant que en nom de l’Islam (en realitat, estrafent els seus valors), s’atorga el dret de disposar de la vida dels qui consideren els seus enemics.

Però anant una mica més a fons dels arguments, cal dir que aquesta actitud agressiva amb resultat de mort respon a un nihilisme, a una buidor de transcendència, a una negativitat en la vida de l’esperit que, per posar-hi una imatge, podria veure’s com un forat negre que engoleix justament el que tant es proclama: la fe. Tota creença religiosa és una forma de fe i de recerca d’harmonia de la vida. Per aquesta raó qui té fe en la vida no mata sinó que crea vida, la respecta, la nodreix.

Així, doncs, quan en aquests assassinats terroristes se sent el crit ‘Déu és gran’, en realitat el que sentim i veiem amb una gran esgarrifança al cor és ‘la mort de Déu’. Perquè matar una criatura humana és matar Déu. S’hi cregui o no, i tant si som musulmans com jueus com cristians, com de qualsevol altra religió, Déu es troba en tots nosaltres. És per aquesta raó que Déu és gran, com proclama l’Islam, i és per aquest motiu que l’assassinat de qualsevol ésser humà és un crim contra Déu, o el que és el mateix: contra la humanitat sencera.

Els valors culturals i espirituals d’Occident, hereus de la cultura grega (que va inventar la democràcia) i la judeocristiana, del Renaixement i de la Il.lustració (que, admetem-ho, vivim en decadència) no són una amenaça per a cap fe religiosa, ans al contrari. Per aquesta raó hem d’actualitzar, revitalitzar aquests valors. El laicisme i la separació de poders entre les esglésies i els estats, són la millor garantia perquè siguin respectats tant els drets dels creients com els drets dels qui no ho són. Sí, tenim dret, perquè ens l’hem guanyat a pols, a buscar i a viure l’espiritualitat tant a dins com a fora de les religions. És un guany que, desgraciadament, ha costat molta sang i molts patiments. La nostra història col.lectiva és plena d’episodis d’intolerància que ha ofegat l’ànima de tanta gent.

Prendre consciència d’aquest passat i del moment present, veritablement crític, ens hauria de comprometre molt seriosament a esforçar-nos per revertir les energies negatives dels fonamentalismes, siguin del signe que siguin. Ens convé expulsar del nostre interior qualsevol espurna negativa que ens pugui assaltar. I respectar en tothom els drets adquirits a través de les nostres societats democràtiques, obertes, lliures. Som conscients de la seva imperfecció, però també som conscients de l’enorme potencial humà de què disposem per a millorar-les. A Orient, a Occident, o a l’últim racó de la Terra.

(a la imatge, una cal.ligrafia de Salah al-Moussawy, on diu literalment: Bénie soit votre fête! Bonne année! Vaig comprar aquesta postal justament a París. Article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2015)


divendres, 9 de gener de 2015

Grafotransformació


Al seu llibre Emocional mente. Reeduca tu carácter para no amargar-te la vida (Ediciones Obelisco), el doctor Joaquim Valls ens proposa educar-nos, millor dit, reeducar-nos a fi i efecte de millorar com a persones, esdevenir millors per a nosaltres i per als altres. No és, aquest, un dels nostres desigs més profunds? Aquesta és una tasca que no s’acaba mai: reeducar-nos per modificar aquelles actituds del caràcter que ja fa temps que sabem que ens perjudiquen. I com que el cervell no és estàtic sinó mal.leable, com diu el doctor Valls podem esdevenir persones avantatge per comptes de persones inconvenient, persones que tot ho troben malament i que són repatànies al canvi… la qual cosa és possible. Certament estem condicionats per la genètica, per l’educació, pel medi i per la cultura ambient; però no fins al punt d’estar segrestats per la nostra força de voluntat, una força poderosa sempre disponible, sempre al nostre abast.

Temps enrere ja vaig interessar-me per les tesis propositives del doctor Valls a rel d’un seu invent, un mètode de reeducació de la cal.ligrafia que sembla que dóna molt bons resultats. Com no podria ser d’una altra manera, ja que reeducant la lletra i el seu moviment transferim ordres al cervell en la direcció que vulguem. Això sí, aquest exercici vol el seu temps, s’ha de perseverar si fa falta anys.

Entre altres coneixements, el doctor Valls és grafòleg. Sap, doncs, de què parla quan invita a transformar l’escriptura per millorar la nostra vida. No es tracta de cap recepta miracle. Simplement es tracta d’exercitar de manera conscient la cal.ligrafia perquè vagi produint els efectes desitjats.   

Fa molts anys vaig estudiar grafologia amb ànim d’ampliar els meus coneixements de psicologia. No tenia cap intenció d’exercir ni de psicòloga ni de grafòloga, tan sols volia conèixer-me millor i conèixer millor els envitricolls que conforma la nostra humanitat. És per aquest motiu que més tard m’han interessat, per exemple, les tesis humanistes a les fronteres de la psicoanàlisi del doctor Juan Rof Carballo, que va estudiar molt bé el fenomen de la creativitat en l’ésser humà.

D’una manera intuïtiva vaig començar a modificar la meva lletra i la meva firma, que només he conservat per a comptades ocasions, per no tenir problemes amb el DNI i altres documents oficials. I això és justament el que proposa el doctor Joaquim Valls: la grafotransformació! I per què vaig fer-ho? Ja llavors les nostres professores, deixebles del famós grafòleg Augusto Vels, ens van parlar de la grafoteràpia. De seguida vaig veure l’avantatge de dirigir la meva lletra, pulcrament vertical, perquè a poc a poc anés mirant cap a la dreta del paper, en direcció projectiva, amb la intenció no gens secreta de dur a terme els projectes vitals que m’havia proposat… Vaig entendre que havia de ‘moure’ la meva lletra en aquesta direcció i, en la mesura del possible, també deixar-la anar, que els grafismes volessin! Els treballs per dur a terme els meus projectes són tan feixucs com els treballs d’Heracles, però he guanyat convicció i esperit lliure. Depenc molt poquet del què diran, la qual cosa és imprescindible per a la feina creativa, que trenca motlles.

A fi i efecte d’aconseguir una cosa tan útil com tenir bons ànims, que en els temps que corren bona falta ens fan, mireu que la vostra cal.ligrafia no vagi avall sinó recta o amunt. I per acabar-nos d’animar, escoltem música que ens doni energia. Ja deia Plató que la música és per a l’ànima el que la gimnàstica és per al cos. Però potser tot això ara se n’anirà en orris, haurem de pouar en altres mitjans per evolucionar. Ho heu sentit a dir: hi ha pensaments d’eliminar de les escoles la cal.ligrafia, la lletra lligada… Perdrem com a poc destresa manual. Però qui sap el que guanyarem, només escrivint en el teclat. Ara com ara som entre els dos mons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de gener de 2015. A la imatge, una pàgina cal.ligrafiada per Josep Anton de Cabanyes i Ballester, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1797 i mort a la mateixa ciutat el 1852).

dimecres, 7 de gener de 2015

Els nostres

¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats de la família? M’estic referint no a retrats fotogràfics, que d’aquests al món n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i traient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de res, ja que resta la memòria.

Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941- Nova York, Estats Units, 1990), periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs, dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abarca tot el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi, o sigui: Els nostres, i acaba de ser publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de Dovlàtov, La zona.

Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol (la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és autobiogràfica.

Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern, Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva configuració física, gegantina.

Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses, Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personatges irrepetibles com som irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no coneixem gaire la vida russa.

I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el seu dia ens va imantar la de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski, la de Borís Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin. Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de gener de 2015)

dissabte, 3 de gener de 2015

Posta vermella

Ahir, dia 2 de gener de 2015, el sol de posta a la platja de Vilanova i la Geltrú va tenyir el capvespre amb aquest color vermell...

divendres, 2 de gener de 2015

Cuba, el Dr. Portuondo i etc.


Després de més de cinquanta anys, els Estats Units i Cuba han reprès les relacions. Els vells enemics acosten posicions, cansats, és evident, de la inutilitat del blocatge econòmic iniciat el 1961. No obstant això, ja anava bé com a excusa de la inoperància a l’illa, on el verb que més sonava era resolver. Aquests dies s’ha escrit força sobre Cuba, una illa amb una personalitat monumental, i amb un poble la dignitat del qual és a prova de bomba. El que ha aguantat el poble cubà no té fi ni compte. Als observadors de la cubanía ens alegra que s’hagi obert una escletxa en el seu devenir en el segle XXI. Déu dirà. L’altre déu, vull dir Fidel Castro, de moment no ha dit res, tot i que sembla impensable que no estigui d’acord amb el curs que han pres els esdeveniments.

Em pregunto aquests dies amb color d’albada, què hauria dit de la notícia el meu admirat mestre, el Dr. Juan Antonio Portuondo Espinosa. El canemàs de tot el que sé de psicologia és obra seva. Procedent de Miami, és a dir, del seu exili, el Dr. Portuondo va ser el fundador del Centro Internacional de Psicología. D’ell vaig rebre, als vint anys, les lliçons fonamentals sobre el funcionament del cervell i de la ment. El Dr. Portuondo va dedicar la seva vida a l’estudi, a la investigació i a la docència. Va aportar idees importants en els àmbits de la psicologia, psicoteràpia, psicopatologia, psicodiagnòstic i psicoanàlisi. Creador de la Tècnica del Rorchach Psicoanalític, també ho va ser de la Tècnica de Psicoteràpia Contratransferencial de Grup. En dono fe, ja que la practicàvem un cop per setmana.

El currículum del Dr. Portuondo fa feredat: doctor en Medicina per la Universitat de L’Havana, es va especialitzar en Psiquiatria a l’Hospital Calixto García. Era doctor també en Filosofia i Lletres per la Universitat de L’Havana i doctor en Psicologia per la Universitat Internacional José Martí de L’Havana. Els seus amplis estudis de Psicologia els va fer a la Universitat de Santo Tomás de Villanueva, a la Universitat Nacional José Martí i a la Universitat Masònica de L’Havana.

Jove psicòleg, professor de judo (era cinturó negre) i psicoanalista, el Dr. Portuondo va treballar de costat amb el Dr. Frisso Potts en Psicoteràpia de Grup i Psicodrama en el Dispensari d’Higiene Mental i Neuropsiquiatria de L’Havana. L’any 1960 va ser director del departament de Psicologia de l’Hospital Nacional Psiquiàtric. En aquest punt el fil es trenca a causa dels fets que van canviar la fesomia política de Cuba. A partir del seu exili, va esdevenir Psicoanalista Directe per l’Institut de Psicoanàlisi Directa, dirigit pel Dr. John Nathaniel Rosen, a Doylestown, PA (USA). El títol li va ser atorgat pel propi Dr. Rosen. En arribar a la península ibèrica va fundar l’aleshores Centro Internacional de Psicodiagnóstico y Psicoterapia (1968-1982), amb seus a Madrid, Barcelona i València. Va ser al capdavant del Centro Internacional de Psicología fins a la seva mort a Barcelona, l’agost del 2005.

Aquell homenàs nascut el 1927 a L’Havana d’una família d’origen basc, aquell savi, quan parlava de Cuba se li enaiguaven els ulls. Si els seus camins s’haguessin trobat, potser hauria pogut ajudar la filla de Fidel Castro, la tendra i intel.ligent Alina, que va patir una anorèxia a causa de viure en contra del seu pare, segons he llegit. Ara se sap que algunes anorèxies són fruit d’algun desajustament en la relació amb el pare. Ni que sigui sense voler, no és bona cosa provocar en el cor dels fills una divisió entre les figures paterna i materna. Ho saben bé els psicòlegs i psicoanalistes que tracten fills de pares separats. El verb, la intel.ligència i els grans coneixements del Dr. Portuondo potser haurien pogut ser un bàlsam per Alina. Ser filla d’un home de la talla de Fidel Castro no és fàcil, i menys si se n’està allunyada, i no només ideològicament. L’inconscient sempre acaba dient la seva.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de gener de 2015. La imatge -d'una fotografia meva- correspon a la portada del meu llibre Estampes de Cuba (Proa, 2001)


dijous, 1 de gener de 2015

El 2015 ja és aquí!

Aquí teniu una imatge dels grams de raïm preparats per a celebrar l'entrada de l'any 2015, a casa dels nostres amics de Vilafranca del Penedès, l'Anna i el Pere. Mentre brindàvem en família pel nou any, mentalment feia la suma, que és 8. El 8 és el número de la complitud. S'acomplirà tot el que desitgem per a cadascú, així com per a la nostra col.lectivitat, finalment, aquest any?