dilluns, 14 de desembre del 2015

Una reflexió sobre art


La xifra és escandalosa: sembla que un 20% de les obres d’art que circulen i s’exhibeixen són falses. Ho diuen les policies a les quals els arriben denuncies per aquest tema arreu del món. Un quadre, un gravat, un dibuix d’un artista cotitzat –qui decideix la cotització, també ens podríem preguntar- augmenta de preu a mesura que cada dia que passa es pot vendre més car (una bombolla que algun dia explotarà). D’aquí ve que es falsifiquin algunes firmes, tots en tenim més d’una al cap. Es falsifica i s’especula amb una cosa que és sagrada, o ho hauria de ser. Però en els nostres temps seculars el que triomfa és l’art profà. I encara rai si té nivell.

  
Cada època, i com més cap aquí anem, més, ha controlat la producció de l’art. I el jove artista, entusiasta i amarat encara amb aquell esperit que el mou i l’il.lumina, ha de bregar amb forces que suposa, però de les quals ignora el poder fins que no les té al davant. El jove creador, o el vell creador que no s’ha doblegat a això que en diem el mercat, ha de lluitar enfront d’uns valors que no són humanístics sinó especulatius. Sempre hi ha excepcions, és clar, i és possible que l’artista, malgrat les forces adverses, sobresurti. Però més aviat es donen històries, sovint dramàtiques, com la de Vincent Van Gogh, un creador noble, autèntic, sincer. L’aneguet lleig ho és per a la gent cega de la seva generació, que no sap veure la seva naturalesa de cigne. Cal dir que només es poden reconèixer els iguals. Per la seva mateixa condició, l’ignorant no pot reconèixer el savi.

L’artista, l’home o la dona generosos en sentit artístic, és a dir, no interessats, és el que hauria de ser normal, sense que això vagi en detriment de guanyar-se la vida com en qualsevol altre ofici. Però en l’època dels oripells, la majoria només volen ser famosos. M’ho comenta un veterà professor de Belles Arts, arronsant les espatlles. L’artista autèntic aspira a que la seva obra sigui mirada, la qual cosa significa l’oportunitat de poder establir un diàleg amb l’espectador, i, per extensió, amb el món i amb les generacions de l’avenir. 


Pot passar que un artista noble, sincer, un artista que a desgrat d’haver fugit del cant de sirenes, o d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de prostituir ànimes, hagi sobresortit i sigui manipulat posteriorment, quan ell ja no hi és. I es falsifiquin obres seves, i es venguin a preu d’or passant per damunt de la biografia d’algú que ha treballat, ell sí, per amor a l’art, i sigui autor d’una obra aurífica, plena d’energia espiritual, una obra fruit d’aquell foc interior que traspassa les parets del temps. L’artista honest sap, perquè la sent com flama viva en el santuari de la seva ànima, quina és la veu que el guia, la veu del mestre interior. Com deia Francesc de Borja, no servir a senyor que es podreix. És a dir: servir amb amor al principi superior que, fins i tot des de la quàntica, entenem com a incorruptible, digueu-li el nom que vulgueu.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de desembre de 2015. A la imatge, una pintura de Vincent van Gogh)



2 comentaris:

  1. Bon article. Als museus sempre hi ha hagut copistes. Que no vol dir plagiaris. Podem gaudir d'una còpìa, si ens agrada l'obra. Però mai treballar en fals.
    "No cal cap seguidor d'en Tàpias", comentava un al diari. No cal, ell sí que plagiava els articles dels altres. Ho tinc documentat i no oblidat.

    ResponElimina
  2. Sí, es una pregunta que fan a tots els crítics d'art, aquesta de si hi ha vida després de Tàpias. Tàpias, com Dalí, és un fenomen mediàtic, més que un artista. Ho va ser en el seu moment, quan era jove. Després.... mmmm....
    Abraçades, amiga.

    ResponElimina