diumenge, 27 de setembre del 2015

La taverna dels 11

És el projecte d'una parella jove i feinera que no ha estalviat esforços en posar-lo en marxa. Tot l'estiu que hi han treballat de valent, reciclant això, allò, mans i imaginació... Dilluns, dia 28 (un dia en què, sigui com sigui, a Catalunya res no serà igual després de les votacions d'avui), obren les portes al públic d'aquest petit establiment situat al carrer Tavern, 11 (està molt a prop de la sortida de Muntaner dels Ferrocarrils Catalans). D'aquí ve el nom de la taverna dels 11. En aquest petit bar-taverna serviran esmorzars i dinars. El Rubén és bon cuiner i té moltes idees. La meva filla Cristina l'acompanya i l'ajuda en aquesta aventura, que és de tots dos. Visiteu-los i gaudiu de les seves atencions! 
(em va plaure molt dissenyar el logo)

divendres, 25 de setembre del 2015

El vot de la meva vida

Totes les ocasions de votar són importants, però la convocatòria del proper diumenge, el 27S, ho és d'una manera significativa. Ho he dit en altres escrits: m'adreço a vosaltres amb tot el respecte per les vostres idees i sentiments. 

Amb aquest esperit, aquí sota trobareu reproduït l'article que avui publico al Diari de Vilanova (un mitjà de comunicació, sigui dit de pas, en el qual sempre he trobat acollida per expressar les meves lliures opinions en l'àmbit que sigui):

Diumenge dipositaré a l’urna el vot de la meva vida. Aquesta proclama no es tracta només d’un eslogan. Hi ha moments a la vida que després d’haver fet camí ens trobem en una cruïlla i hem de decidir cap on volem anar. Podem anar enrere. Però la vida mai no va enrere. Com que la vida no va enrere, et quedes aturat. Les aigües estancades aviat esdevenen pútrides. Ara bé: et pots parar tant com vulguis, t’hi pots florir, parat, però el temps no es para: et passa per fora i per dins, i t’afaiçona, com deia Marguerite Yourcenar. Cal portar les regnes de les nostres vides, fer-la caminar.
    

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre.


El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui mobilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

(a la imatge, un fragment d'una fotografia presa al carrer el setembre del 2014). 



 


dimarts, 22 de setembre del 2015

Stampas de Mercè Insenser


Des del 18 de setembre i fins al 7 d’octubre de 2015, es pot veure a la vilanovina galeria d’art Ismes l’exposició Stampas, de la gravadora Mercè Insenser.

Seguint amb el seu vigorós impuls per l’experimentació artística en el camp del gravat, bona part del material base amb què estan confeccionats aquests nous gravats, Mercè Insenser se serveix de cartes postals i correspondència antiga guardada per la família en calaixeres i secreters. Aquesta correspondència entre els avantpassats de l’autora ara pren, doncs, dimensió artística en ser incorporada en aquestes Stampas, tot preservant en la realització dels gravats una harmonia visual de colors càlids, d’acord amb la pàtina del temps que ha engroguit les pàgines dels llibres, els fulls cal.ligrafiats, la tinta dels manuscrits.

Un fil conductor, un relat, dóna un sentit unitari a la mostra Stampas, que lliga iconogràficament en un espai lletres de motlle, cal.ligrafies, llibres, cartes postals i fulls manuscrits de correspondència. La incorporació d’elements propis de l’escriptura en aquest espai, ja siguin postals, cal.ligrafies o lletres de motlle, en la composició artística d’aquests gravats, proporciona a les obres una atractiva forma visual que té una llarga tradició, tant a Orient com a Occident.

A Occident tenim els incunables, llibres miniats artesanalment, confeccionats pàgina a pàgina, amb les seves il.lustracions imaginatives en harmonia amb el text realitzat amb una cal.ligrafia de bon traç. No puc deixar d’esmentar aquí, perquè forma part de la nostra genealogia femenina en el món de l’art, a la monja Eude, que al segle X va il.lustrar tantes de les pàgines del famós Beat de Girona (970 d.C). Pel que fa a Orient, en la pintura tradicional xinesa i japonesa també veiem com s’incorporen formes cal.ligràfiques en la imatge total de la pintura o del gravat, i sempre deixant espais en blanc, a manera de refugi de la imaginació i per fer ressaltar el plaer de la tinta, com diu el pintor i premi Nobel de Literatura xinès, Gao Xingjian.

És just el que trobem en aquests gravats, Stampas, de Mercè Insenser: el plaer de la tinta, de la taca i de la distribució dels elements visuals sobre el paper. ‘Com que vinc del món de la pintura, els meus gravats són molt pictòrics’, diu la mateixa Insenser dels seus treballs. En els espais buits, estratègics, que trobem en alguna d’aquestes Stampas, hi ha el que en podríem dir un espai per pensar suggerit per la imatge sensible del gravat. És per aquest motiu que més amunt parlava d’un fil conductor, d’un relat en aquesta exposició de Mercè Insenser. En el seu camí creatiu, en aquest moment biogràfic l’autora ha sentit la necessitat de recuperar objectes que remeten a una vida passada i que en el seu cas formen part de la memòria familiar.

En un efecte mirall, l’espectador també pot sentir-se cridat a evocar una carta o un plec de cartes manuscrites, unes postals antigues, o alguns dels llibres de la biblioteca dels pares o dels avis. Així és com la contemplació d’aquestes Stampas provoca el record de nostra pròpia educació sentimental. I en un camí de retorn, l’art que ha transformat l’emoció invisible en visible, la contemplació de l’art torna visible la nostra emoció íntima.

(article publicat a Eix Diari, 21 de setembre de 2015)

L'energia desperta que ens mobilitza

He enviat aquest missatge per correu a unes quantes persones, potser ja l'haureu rebut. La referència del missatge és l'energia desperta que ens mobilitza. La fotografia d'aquesta entrada està presa l'11 de setembre del 2012.


Benvolguts/es,

Sóc signant del manifest d’escriptors de Junts pel Sí.

Abans que res, tot el meu respecte per les vostres idees i els vostres sentiments.

El meu vot, que guarda un gavadal de raons objectives per voler que Catalunya sigui un estat sobirà, en igualtat de condicions amb altres estats, té encara una altra raó que vull compartir amb vosaltres, i que expresso en aquest fragment de l’article que aquesta setmana publicaré al Diari de Vilanova:

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre. El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui movilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

Amb una abraçada fraternal,

Teresa Costa-Gramunt

 

diumenge, 13 de setembre del 2015

El punter arriba a l'últim tram

El punter arriba a l'últim tram, el de la Via lliure a la Cultura i Educació, a punt per a ser encaixat a l'escenari. L'emoció és intensa. El punter groc ha recorregut tota la Meridiana plena de gom a gom. Ho he anat veient a la pantalla gegant sota un sol de justícia. No ha plogut, i això que algú a la vora diu, tot fent broma, que hi ha qui ha fet novenes perquè ens caigués al damunt una d'aquelles típiques pedregades de setembre... El punter arriba a l'últim tram, i és una realitat, però també una metàfora del que els que som aquí esperem, Via Lliure a la independència, a la República catalana, o com en vulguem dir d'aquest estadi d'evolució de una gran part de la nostra societat, un estadi que abans que polític ho és mental. L´única cosa que esperem dels qui no pensen com nosaltres és que ho respectin. Hem arribat fins aquí, el punter arriba a l'últim tram, la gent aplaudeix i somriu, somriu amb alegria, de la nostra revolució pacífica arreu del món en diuen la revolució dels somriures. El somriure dóna llum al rostre de les persones, el somriure obre el rostre de les persones perquè és l'expressió de l'apertura de l'ànima.
(a la fotografia, el punter arribant a l'últim tram de la Via lliure)  

dijous, 10 de setembre del 2015

Via lliure



Llibertat, Lituània serà lliure!, deien tres-cents mil manifestants en la visita que Gorbatxov va fer a Vílnius el gener del 1990. La independència de Lituània és impossible, els havia dit el mandatari de l’URSS, unió avui extinta. Val la pena recordar-ho avui, a les envistes de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana amb el lema Via lliure. I val la pena recordar-ho també perquè Lituània no només és un país sobirà sinó pròsper, contradient les amenaces de Gorbatxov quan deia que Lituània perdria milers de milions de rubles dels subsidis que rebia en forma de matèries primeres i de productes soviètics, i que s’enfonsaria a la competència –cruel, deia- del món exterior. Encara com no va parlar de les galàxies, com aquí va fer el ministre Margallo de l’actual govern de l’Estat.

Quan Lituània reclamava ser un estat independent sabia a què s’exposava per experiència. L’URSS, una dictadura no del proletariat sinó d’uns quants, ha estat campiona en el maltracte de la pròpia gent. La repressió, les delacions per ser poc comunistes, les purgues i els gulags no són una ficció.

Vaig viure gairebé en directe la via lliure per a Lituània. L’agost del 1990, al Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Mönchengladbach, vaig fer amistat amb l’artista Elvyra-K. Kriauciunaite. Vam iniciar una correspondència en la qual a més de temes personals i artístics, l’amiga m’explicava els esdeveniments polítics del seu país. Quan Lituània ja era independent vam visitar Lituània (estiu 1993). L’URSS havia complert l’amenaça i havia tancat les aixetes. La gent anava justeta, però treballaven de valent per aconseguir el que es va fer realitat amb cinc anys, i amb deu de forma superlativa: situar-se al mateix nivell de riquesa que Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia. S’ha de tenir en compte que Lituània venia ja d’una contracció de l’economia que també ho era de l’URSS. Lituània avui forma part de la Unió Europea, malgrat que en aquells moments s’hi declarés en contra Jacques Delors.

Catalunya està en una posició econòmica a anys llum que la Lituània que reclamava via lliure. La gent té dret a decidir el seu futur, havia cridat un home a Gorbatxov. Les amenaces del mandatari soviètic ara són aigua passada. Abans d’escriure la carta publicada a El País, Felipe González hauria d’haver consultat l’hemeroteca i tenir presents les paraules de Gorbatxov, tan poc visionàries. Podem emplaçar González d’aquí a cinc anys, quan Catalunya ja sigui un estat independent, sobirà. Li recordarem unes paraules tan poc democràtiques en un dirigent que es diu progressista. Mentrestant estarem immersos en la feina estimulant de donar forma al nostre país perquè estigui a l’alçada del segle XXI. ¿Algú creu que en democràcia es pot aturar la voluntat d’un poble? Si Lituània ho va aconseguir en una dictadura, què no hem d’aconseguir nosaltres, a no ser que estiguem en una dictadura encoberta. Amb més motiu, doncs, per voler una via lliure.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2015. A la imatge, una fotografia feta a la Via Laietana l'11 de setembre del 2012).

divendres, 4 de setembre del 2015

Museu d'Art Contemporani a VNG


La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres anys.

Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius: vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.

A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades. Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de 1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria, això sí, l’apartat documental.

Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear. Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona Torrandell.

Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que es pot contemplar a les parets!

La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer, incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de l’entorn.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de setembre de 2015. A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual al Museu Víctor Balaguer)