divendres, 7 d’agost de 2015

Primer viatge en tren a Vilanova


Coincidint amb la Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.

La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren, però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc, perquè algun pensament em tenia atrapada.

Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no agafàvem la llacuna, així era com anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.

Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula. Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu blanca i flonja que enfarinava la via.

Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana anava a Vilanova i la Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de mare.

Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys, per vocació.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d’agost de 2015. A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada