divendres, 21 d’agost de 2015

Històries de Berlín (5)


Els nazis volien aniquilar els jueus berlinesos, i a fe de Déu que gairebé ho van aconseguir. Però en aquests moments, la comunitat jueva que viu a Berlín està ben activa després de la reunificació d’Alemanya. Des del pont que dóna a l’anomenada Illa dels Museus, d’imprescindible visita, es veu la preciosa cúpula d’estil moresc de la sinagoga de la Oranienburgerstrasse, la més gran del Berlín de preguerra.

La façana de la sinagoga major de Berlín ha recuperat el seu esplendor, si be la reconstrucció interior s’ha volgut molt sòbria, tal vegada per fer que hi destaqui una enorme peça llisa, amb els noms gravats de tots els jueus berlinesos morts. El visitant no sap on posar els ulls si no és per tancar-los i iniciar una oració interior en la seva memòria. En el pis de la sinagoga que dóna al carrer es pot visitar una exposició on es mostren la història i els avatars de la comunitat jueva de Berlín. La sinagoga va acabar molt malmesa a causa dels bombardejos dels aliats. Només va sobreviure un rotlle de la Torà i una làmpada perpètua, i això que el 9 de novembre de 1938, en la famosa Nit dels Vidres Trencats, un cap de la policia local va impedir que les SA incendiessin l’edifici. Un acte de considerable valor, en aquells temps, que es troba explicat en una placa commemorativa.

L’últim servei religiós en aquesta bella sinagoga inaugurada el 1866, amb una capacitat per a tres-mil dues-centes persones, va tenir lloc el març de 1940, abans que la Wehrmach la convertís en magatzem. El govern de la RDA no la va pas tractar millor, ja que l’any 1958 va fer dinamitar la sala de pregàries. L’excusa és que estava molt deteriorada. Era veritat, però l’hauria pogut fer restaurar. La sinagoga no va començar a ressuscitar de les seves cendres fins després de la caiguda del Mur, i a mesura que arribaven a Berlín jueus de l’Europa de l’Est i de Rússia.

El barri on es troba la sinagoga, abans de la guerra acollia una nombrosa comunitat jueva. L’actual comunitat ha anat recuperant el pols del barri amb els seus cafès i restaurants sense perdre peu en la memòria. S’hi ensopega sovint, ja que, aquí i allà, es troben les Stolperstein, petites llambordes de bronze on hi ha escrit el nom i la data del ciutadà o ciutadana deportat. No hi ha lloc, a la ciutat de Berlín, on no hi hagi per una banda un bocí de memòria i, per l’altre, una constant recerca de si mateixa, això sí, amb els comptes ben clarificats.

El Museu Jueu, obra arquitectònica de Daniel Libeskind, i inaugurat el 2001, deixa el visitant amb el cor encongit després de contemplar les peces que, com petites joies, es mostren en unes vitrines amb un fondo fosc per tal de fer-les ressaltar. Aquestes peces donen fe del que hem vist en pel.lícules i documentals: les estrelles grogues que els jueus s’havien de cosir a la roba, quaderns de notes i dibuixos procedents de la gent internada en els camps de concentració, àlbums amb retrats de famílies que van morir per l’efecte del gas emanat de les dutxes, documents, fitxes i passaports que ho eren cap a la mort. Darrere una porta negra, de ferro pesant i que costa d’obrir, hi ha la Torre de l’Holocaust, una habitació altíssima i estreta que trasllada al visitant una sensació d’ofec i que, en efecte, sembla una xemeneia. En l’anomenat Jardí de l’Exili hi ha uns passadissos que formen un laberint amb unes peces de formigó que semblen esteles d’un cementiri.    

En aquests moments hi ha deu sinagogues a Berlín, que amb un gran dinamisme organitzen activitats religioses i culturals. Escoles, botigues de menjar caixer, cafès, establiments de bona restauració, llibreries i centres culturals jueus floreixen a la ciutat. Una altra bona notícia que va amb els signes dels temps: l’any 2010 es va ordenar una rabina.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d’agost de 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada