dilluns, 15 de juny del 2015

Zenobia Camprubí


Per poder viatjar a Boston des de Puerto Rico amb l’objectiu de tractar-se el càncer que ja creia curat (li havien extirpat un tumor l’any 1951), Zenobia Camprubí Aymar (Malgrat de Mar, Barcelona, 1887 – San Juan de Puerto Rico, 1956), va haver de contractar un jove metge perquè l’acompanyés. No podia fer el viatge sola, no s’aguantava dreta, uns dolors aguts la immobilitzaven.

Juan Ramón Jiménez, el poeta colossal, es va revelar, una vegada més, neurastènic i incapaç de fer les funcions de marit i company que la situació demanava. I justament perquè Zenobia volia continuar tenint cura d’aquell home que es mostrava tan misantrop com invàlid, és que volia curar-se. Hi havia moments, però, que apuntava en els seus Diaris: És massa no poder viure la pròpia vida.

Abans d’agafar l’avió, Zenobia Camprubí va tenir seriosos problemes amb Juan Ramón Jimènez, que, a més de no acompanyar-la, li demanava, fent el ploricó, que no el deixés sol… No sé si s’ha de parlar d’egoisme, de ceguesa, de covardia o d’inconsciència. El cas és que, en moments tant transcendents, el gran poeta continuava fent xantatge emocional a una dona que li havia donat tot.

El moment era crític. Zenobia havia retrassat la partença, el mal avançava i això va determinar el curs de la malaltia que finalment se la va endur. Abans de volar a Boston, però, aquesta dona previsora va fer a mans a la seva assistenta un grapat de cartes numerades. Les havia d’anar lliurant a Juan Ramón, una per dia durant la seva absència, que es va allargar més del previst. També va deixar preparats una pila de sobres amb l’adreça de l’hospital per tal que al poeta li fos més fàcil escriure-la. Mentre va durar l’estada a l’hospital, des del llit seguia governant casa seva, tal com es desprèn de les cartes enviades als Guerrero, un matrimoni amic de la parella.

Poc abans de morir, Zenobia va tenir una recompensa quan a l’autor de Platero y yo se li va concedir el merescut Premi Nobel. Però amb la malaltia terminal d’ella, la celebració va ser trista. Zenobia, una dona culta i independent, havia cregut i treballat amb energia per una empresa literària: la carrera de Juan Ramón, que finalment havia donat els seus fruits.

Només una dona forta com Zenobia Camprubí, l’excel.lent traductora de l’obra de Rabindranath Tagore, podia haver sostingut les vicissituds del seu matrimoni i els avatars de l’exili a causa de la Guerra Civil. Hi devia contribuir no només el seu caràcter i intel.ligència viva sinó també la sòlida formació que va rebre. El pare, català, era enginyer militar i voltava per mig món, i la seva mare, amb arrels als Estats Units, s’havia educat en escoles nordamericanes a Puerto Rico. Zenobia va rebre educació bilingüe i parlava altres idiomes. Un cop casada, aquella burgesa sempre es va guanyar la vida, contribuint, i no poc, a l’economia familiar, ja que ni tan sols Juan Ramón Jiménez podia viure d’escriure, si més no com estava acostumat.

En els seus Diaris, tan punyents, Zenobia Camprubí mostra que a desgrat de ser l’esposa abnegada del gran poeta, no va deixar que la seva personalitat quedés completament anulada, oculta sota les aigües. Va ser lleial al seu company, ella sí. La figura intel.lectual de Zenobia Camprubí, amb un llarg currículum com a escriptora i traductora, cal recuperar-la amb les seves pròpies llums i ombres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juny de 2015. A la imatge, Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez)

1 comentari:

  1. Encara em sobta i preocupa comprovar com dones d'una gran categoria intel·lectual es van sacrificar, van viure a l'ombra dels marits o amants i a sobre, mantenint la família i fent bullir l'olla, aquest és un dels casos més lamentables i quan més coses sé del poeta més em cau de l'escambell com a persona, tot i que no és pas l'únic.

    ResponElimina