divendres, 15 de maig de 2015

Les fotos de Mauthausen


Quan els vencedors es creuen omnipotents i tenen l’ànima enaiguada d’odi, són responsables (i faedors) de les més grans atrocitats. Jo sabia una mica com les gastava el dictador Franco i els seus acòlits per com havia tractat els soldats que en bona llei havien servit l’exèrcit de la República. El meu pare va estar en un camp de concentració pel simple fet d’haver anat al front. Us estalvio els detalls de com va ser tractada aquella pobra canalla, ja que els més grans tenien 20 anys. Què és, avui, un noi de 20 anys? Feu-vos comptes de com van haver de madurar d’un dia per l’altre, aquells nois, i no pas en un bon ambient com és la guerra pura i dura, i després continuar sent castigats en un camp fins que alguna ànima bella els n’alliberava amb un paper que deia coses com ara: aquest noi es va passar anys i panys ajudant a missa, és fill de vídua, és bon treballador, etc.

Més enllà dels llibres que es van anar publicant en la dècada dels anys seixanta, de l’horror dels camps de concentració nazi en els quals hi van morir també tants milers d’espanyols -molts catalans-, en vaig tenir notícia directa un dissabte a la tarda. Quan feia el batxillerat a l’Institut Maragall, en règim nocturn, ja que durant el dia treballava en un estudi gràfic, vaig tenir coneixement de les activitats que organitzava l’associació d’alumnes i exalumnes de l’institut. El xicot que dinamitzava aquesta associació era Vicenç Sanuy, tot i que mai no vaig saber del cert si aquest era o no el seu nom veritable, ja que amb molt de secret em va dir que era de Comissions Obreres, que estava molt vigilat i que tota precaució era poca. Estem parlant més o menys de l’any 1971. Franco va morir el 1975, aquest novembre farà quaranta anys.

Aquell dissabte estava anunciada la visita de dos supervivents del camp de concentració de Mauthausen, membres de l’aleshores clandestí Amical de Mauthausen, fundat l’any 1962. Els dos supervivents ens van explicar on es trobava aquest camp austríac, els milers d’espanyols que hi van morir, i, sobretot, l’heroïcitat d’un fotògraf, Francesc Boix, que el destí va col.locar en el laboratori fotogràfic del camp. Jugant-se la vida, Boix va salvar de la destrucció una col.lecció de fotografies que van servir com a testimonis de les atrocitats comeses pels nazis que les negaven en els judicis. En un llibre de recent aparició, El fotògraf de l’horror, l’autor, Benito Bermejo, escriu que Boix (que va morir a París amb 30 anys, malalt del ronyó), va dir als americans que havia salvat unes 20.000 fotografies, una tercera part de les que les SS guardaven, tot i que en realitat només se n’han conservat un miler. La resta no se sap on són. Sigui com sigui, aquestes imatges van ser molt importants en els judicis de Nuremberg i Dachau.

Es van apagar els llums. En la pantalla van començar a sorgir, com fantasmes en blanc i negre, figures com esquelets vius, éssers humans nus sota un cel gris i terra gebrat, amb els rostres macilents, les testes afaitades al zero; figures de presos morts a terra com sacs de patates; cossos nus i sense vida apilats en carretons; presos en l’acte de morir electrocutats en un filat de metall… Garratibats, aquell grapat d’alumnes i exalumnes de l’Institut Maragall ens preguntàvem com havia pogut passar tot allò… Bermejo, l’autor del llibre, diu que no ha esclarit com Boix va poder salvar les fotografies. Els supervivents que nosaltres van escoltar aquell dissabte van insinuar que Boix havia amagat els negatius robats als nazis, entre els quals hi havia les fotos que havia fet ell mateix, en un dels orificis més íntims del cos, i que havia comptat amb l’ajut d’altres presos, conscients del valor d’aquelles imatges perquè un dia el món pogués tenir coneixement d’aquell sofriment i tanta mort. La fascinació per la imatge per part dels nazis ha estat clau en l’intent inútil de desmentir el regne de la mort massificada en què es va convertir el III Reich.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de maig de 2015. Una foto de l'horror del camp de concentració de Mauthausen)

4 comentaris:

  1. Mai podrem acabar d'assimilar tant d'horror. Però enacara resulta més impactant quan llegeixes el relat en els ulls d'un supervivent. No tant pel relat com pel fet de tenir davant història viva de l'horror. No sé què passarà el dia que desaparegui el darrer supervivent.

    ResponElimina
  2. Sí, Enric, ells són la història viva. Van passar per l'infern i ens ho han explicat perquè ningú no pugui dir que 'allò' no va passar.

    ResponElimina
  3. El pitjor és que avui passen coses semblants, ho sabem i no hi podem o no hi sabem fer res, després ens estranya que en el passat passessin

    ResponElimina
  4. Em penso que no s'aprèn gaire cosa de la Història perquè sempre, individus i societat, pensem que hem superat amb tècnica i benestar totes aquelles barbaritats. Sense tenir en compte que convivim amb les armes tan terribles al cor de cada país, i amb l'amenaça de guerra bacteriana... Però això queda amagat per la nostra insensata ignorància volguda.

    ResponElimina