divendres, 8 de maig de 2015

Dones i creació artística

Imagineu una jove i entusiasta historiadora de l’art cap a principis dels anys noranta del segle passat. Imagineu que busca traces de la creació d’art duta a terme per dones. Imagineu que entra en una gran llibreria on hi ha prestatges ben assortits de llibres d’art i d’assajos sobre la pràctica artística. Imagineu què troba respecte de la creació artística de les dones? No res, o tan poca cosa que li cau l’ànima als peus. La historiadora de l’art respira fons (o això imagino) i demana a la llibretera bibliografia sobre dona i art en castellà (en anglès n’hi ha força d’ençà l’actiu feminisme dels anys setanta, sobretot als Estats Units). La llibretera, molt amablement, però taxativa, li contesta: Haureu de començar a escriure-la vosaltres.

Aquest episodi va ser viscut per Marián L.F. Cao, professora de la Universidad Complutense de Madrid, que l’any 2000 va coordinar l’edició del llibre Creación artística y mujeres (Narcea ediciones), un interessant i necessari volum on s’apleguen nou treballs sobre aquest tema del qual es van posant maons per tal de construir una bibliografia amb cara i ulls. Un altre d’aquests maons tan necessari com ben pastat el constitueix l’assaig de Patricia Mayayo Historias de mujeres, historias del arte (Ediciones Cátedra, 2003), que no dubta a afirmar: La història de les dones artistes ha estat, fins fa pocs anys, sistemàticament ignorada pel discurs oficial.

¿I qui posa els maons d’aquest edifici bibliogràfic sobre la creació artística realitzada per dones? La llibretera, que estima l’ofici i té una llarga experiència lectora també en el camp de la història i de l’assaig, és clara quan li diu a la jove historiadora: Vosaltres. S’està referint, és clar, a les dones. I és que ningú que no siguem nosaltres mateixes no farà gaire res, no, això ja està vist… Conec pocs textos que tractin sobre la tasca de les dones artistes signats per homes, i això que ja som al segle XXI! D’una manera difusa, subtil, encara deu surar en la memòria incògnita dels nostres historiadors de l’art afirmacions com la de Renoir, un pintor que, com tants, com la majoria, vaja, pintava la dona-per-a-ser-vista. Deia Renoir, que abominava de les pretensions feministes: No em veig a mi mateix ficant-me al llit amb una advocada […]. M’agraden més les dones que no saben llegir i es dediquen a atendre els fills. I no li queia la cara de vergonya.

Guardo alguns articles que ofenen a la més pintada tot volent fer-li un elogi… No per mala fe dels comentaristes, sinó perquè la memòria d’opinions com la del pintor Renoir costen d’exterminar del subconscient col.lectiu. Cal abominar d’expressions com ‘femenina’ per avaluar una obra l’autora de la qual és una dona perquè sabem que surt de la retòrica del poder patriarcal. El mateix poder que, veient-se amenaçat per aquelles primeres sufragistes, les titllaven de ‘masculines’. Totes dues expressions es poden posar al mateix sac, són equivalents, són ofensives.

Cal construir una mirada nova, canviar estereotips, fer una genealogia plural, inclusiva i adient als nous temps. Al cinema, el setè art, hem vist massa vegades el tractament que ha rebut, per exemple, la dona amb ulleres. Si vol ser ‘bella’ als ulls de la mirada dominant se les ha de treure. Aleshores l’aneguet lleig es converteix en una dona veritable i desitjable perquè treu a la llum la seva feminitat… Ah, sí? Aquest conte ve de lluny, amb la història de la ventafocs convertida en princesa. Doncs aneu-vos acostumant, Renoirs de torn, a trobar-vos dones intel.lectuals que miren, i analitzen, i articulen un pensament propi. I prepareu-vos a dormir amb artistes de categoria que fan obres on emergeix el femení, sí, perquè són fruit de la seva mirada personal, activa, profunda i arrelada sense deixar de volar. Dones creatives que no temen ser vistes, amb ulleres o sense. Les ulleres o l’ull nu no fan la cosa, sinó el talent.

(article publicat a Núvol, 6 de maig de 2015, i amb unes petites variacions, al Diari de Vilanova, 8 de maig de 2015. A la imatge, la pintora Remedios Varo).

5 comentaris:

  1. Sembla mentida com ha canviat el panorama,malgrat les mancances, i espanta llegir testimonis d'homes intel·ligents del passat fins i tot recent,opinant sobre el paper de la dona, recordo que es deia que no hi havia hagut dones pintores -ni músiques, tan sols intèrprets- i quan s'ha començat a investigar a fons n'han sortit un munt, encara queda molt camp per córrer, però.

    ResponElimina
  2. I tant, que falta equilibri. Últimament he sentit dir entre la raça dels arquitectes -homes intocables- que la dona arquitecte dedica més atenció a les necessitats pràctiques en una casa. Com volent dir que, naturalment, elles es dedicaran al detall precisament femení... i ells a les grans idees.

    ResponElimina
  3. Molt, molt d'equilibri falta.
    Amb el teu permís comparteixo l'entrada al Fb

    ResponElimina
  4. Molt il-lustratiu aquest comentari Teresa i estit d'acord amb tu.A la dona de tots el temps i de tots els àmbits no se la fet justicia.
    Vull donar gràcies a Victoria Palma pel seu programa (Singular i Femeni) de Calalunyamusica per fer-nos gaudir amb les seves narracions breus de fets de dones lluitadores que s'han fet un lloc en aquesta societat pels seus talents musicals i les seves aptituts envers a la societat.
    Victoria diu;"les meves dones".Gaudeixo molt,bé i també pateixo quan em poso en la pell d'algunes d'elles,peró és un patiment amb final feliç.
    Abraçades.

    ResponElimina