dilluns, 23 de març de 2015

Xuan Bello i les coses boniques


Acabo de llegir un llibre excel.lent que recomano: Unes quantes coses boniques (Adesiara), de Xuan Bello. L’escriptor Xuan Bello, nascut a Paniceiros l’any 1965 (així, doncs, aquest any compleix cinquanta anys), és l’autor més destacat de les lletres asturianes. La traducció al català de les coses boniques que ens reporta Xuan Bello amb el seu asturià (els accents de les llengües sempre són diversos) ens l’ofereix Jordi Raventós, que també va traduir al català Història universal de Paniceiros i La neu i altres complements circumstancials, llibres publicats també a Adesiara.
    
La felicitat és una cosa abstracta, i, per tant, indefinible; però les coses que donen felicitat són concretes, molt concretes, i es poden explicar, tot i que, atenció, no és fàcil. Però tenim al davant un escriptor que no només sap captar-les, les coses boniques, sinó que també les escriu amb un ofici magistral, comparable, posem per cas, amb l’execució d’una dificilíssima peça de violí, i que, no obstant això, s’escolta com el cant d’una merla en un capvespre de juny.

I quines són, les coses boniques? Xuan Bello sap trobar-les fins i tot en la contemplació de la molsa damunt d’una pedra, o en la fressa que fa l’aire quan passa per un carrer estret, o en la impressió de ser dalt d’unes escales i observar la perspectiva d’una plaça. Ah, és clar, direu: Xuan Bello té ànima de poeta. Sí, és això. Bello viu aquesta altra vida que és l’art.

L’art és imaginació i és somni, però també és memòria. Per això l’escriptor és conscient que a ell l’ha fet no només la seva experiència sinó també els llibres que ha llegit, fins al punt d’escriure: Si imagino l’infern, no penso en flamarades ni en calderes ni en càstigs més o menys refinats i cruels: penso en un món sense llibres, un món en què tot el que s’escrigui es faci sobre el pergamí de l’oblit. L’home és un ésser que somia, que llegeix si més no el llibre de la seva memòria i de la seva ànima.

No cal que ens agafem al peu de la lletra aquesta frase, és a dir, als llibres com a objecte, com a bellesa palpable: poden ser llibres digitals. Però cal que siguin llibres escrits per homes i dones que llegeixin en la seva memòria i en els batecs de la seva ànima.

En una illa deserta, Xuan Bello no estaria gaire temps sense llibres. Començaria per escriure’n un mentalment fins a trobar la millor manera de concretar-lo en tauletes de fang o de fusta, o en grans fulles d’arbre. Tot per la pura necessitat de donar testimoni de les coses boniques, que no necessàriament són grans coses, sinó coses sentides fins al moll de l’os, coses que deixen petja. Els viatges, per exemple, encara que només sigui anar a les fonts del riu del poble i tornar-ne batejat fins al punt de convertir aquest riu de la seva infantesa en un riu universal. Això ha fet sempre la gran literatura: els grans autors ens porten el Tíber o el Ganges al costat de casa, ens els fan familiars.

La literatura anostra tant indrets propers com llunyans, així com fa veïnes les coses boniques que ho són perquè són plenes de vida multiplicada: vida, experiència transformada en art. El cavaller Petrarca, després d’haver enaltit Laura, i potser pel dolor que li causava aquest amor pel fet de ser capellà, fa per oblidar l’estimada. Però resulta que nosaltres, a través dels versos del Petrarca, encara no hem oblidat aquesta dama, com diu Xuan Bello: ¿Com va poder Petrarca oblidar Laura, ell que la va conèixer, i nosaltres, que no la coneixem, la recordem tant? I és que les coses belles són difícils d’oblidar quan se’ns presenten com a vida crescuda a través de l’amor i il.luminada per la llum de l’art.

(article publicat a l’Eix Diari, 19 de març de 2015)

1 comentari:

  1. Curiós i remarcable, tant el llibre com el teu article, perquè sempre saps extreure les perles del món àrid de les ostres.
    A la Rambla de Tarragona hi ha dos arbres -una mica distants- que són territori de merles, perquè les merles en són, de territorials. Escoltar-les enamora, i ara, com que no hi ha gaires fulles, les puc veure i tot. A Mont-ral n'hi ha més, que escarboten les fulles seques a terra buscant cucs i fan com passos de persona.

    ResponElimina