divendres, 13 de febrer de 2015

El carnaval de la Berta


Fent neteja dels prestatges i posant un nou ordre a la nostra biblioteca (força extensa, tant que a vegades perdo llibres i en retrobo d’altres), em va sortir al pas Carnaval, un recull de quinze contes que la seva autora, Berta Jardí, va publicar a Edicions de la Magrana el 1986. Era la seva opera prima. Després hi va haver un silenci una mica llarg quant a publicacions via editorial, perquè Berta Jardí no ha deixat d’escriure i de publicar els seus treballs en diverses revistes. Amb la novel.la La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna, 2011), aquesta autora barcelonina que el 2011 ja feia una pila d’anys que vivia al barri del Grabuach de Font-rubí (Alt Penedès), va tornar a la palestra literària. Posteriorment ha publicat la novel.la Un concert memorable (Columna, 2014).

He rellegit el conte que dóna títol al primer llibre de Berta Jardí. L’escenari és Venècia i el seu espectacular carnaval, tan inspirador per la seva estètica de caire barroc que no deixa ningú indiferent. La màscara protagonista del relat es complau a caminar (amb actitud majestàtica i a l’escolta del cruixit de les seves botines de xarol sobre les llambordes) per la ciutat dels carrers i canals silenciosos en aquella hora de l’alba, abans no siguin invadits per les gernacions sorolloses i més aviat ordinàries.

La festa no havia mort encara, escriu Berta Jardí al seu relat de carnaval. No, la festa no ha mort ni morirà, tot i que perilla en les seves formes tradicionals, adulterades no per mala fe sinó per la banalitat creixent que s’ha anat emparant de les nostres societats postmodernes. Del carnaval tradicional només en va quedant el xassís, el seu esperit es va diluint perquè s’ha anat fent fonedissa la concepció del sagrat en l’existència. Però, un cop s’hagi tocat fons, cal esperar un renaixement. Després de l’hivern sempre ve la primavera, el nostre món és cíclic, com el mateix carnaval, que torna cada febrer.

La màscara de Berta Jardí es va mesclant amb la gent que ocupa la plaça de San Marco: La plaça gran, vibrava de festa. Vermells intensos, verds llampants, daurats opacs, refulgents... Mil tons diferents bigarrats en un moviment desigual. La música, com els colors, es barrejava, el rock cavalcava sobre un trio barroc, el so d’un continu es filtrava entre els compassos simples d’una orquestrina de ball, música càlida amb sol i platges blanques, crits... constants, inconnexos en cent llengües diverses i, per sobre de tot, un brogit encomanadís que s’expandia per l’aire com una invisible espiral.

Podem imaginar l’escena, fins i tot viure-la en la memòria, atrapats en un bucle del temps. Tot recomença una vegada i una altra, també en la simbòlica història que relata Berta Jardí. Així, mentre la màscara escolta embadalida el cant blau d’una dona-ocell, la va descobrir. També havia vingut… Aquella nit era un unicorn de testa daurada (…) Tants anys, tants carnavals havia durat aquella persecució mútua i implacable… La lluita era vella, tan antiga com el seu origen.

Lluita entre dues màscares… També massa sovint hi ha lluita entre els humans que les han inventades. Una  mateixa característica les unia, les feia companyes, companyes d’allò neutre, d’allò ambigu. La testa, l’unicorn, era una més d’elles… de les màscares. N’hi ha a centenars de milers, de màscares, i cap d’elles no pot resistir tenir una competidora, escriu Jardí. D’aquesta faula cal interpretar que així va començar el món, amb la lluita fratricida entre Caïm i Abel. Caïm sobreviu en els seus descendents, però també hi ha els descendents de Seth, el tercer germà. I tots es troben al febrer, cadascú amb la seva màscara. ¿Fins quan no es podran mirar a cara oberta, totes amb un somriure amic i els ulls nets?

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de febrer de 2015. A la imatge, una màscara dibuixada per la meva filla Cristina a l’escola, quan era una nena de pocs anys)   

2 comentaris:

  1. Guardo alguns records com aquest que mostres. Llegeixo el diari sobre un tauler de fullola (posat sobre un faristol) que encara conserva el mapa d'Amèrica dibuixat en colors, amb les muntanyes fetes de pegats de plastilina, i algun riu de llana blava... Que entranyable, tot plegat.
    M'agrada molt el teu article i rellegiré els dos anteriors; hi he fet tard, però estàvem absorbits per visites mèdiques, no res d'importància.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desitjo que, en efecte, no hi hagi res d'importància, en la vostra salut. Petons

      Elimina