dimarts, 27 de gener de 2015

Holocaust o Xoà, mai més




Els supervivents d’Auschwitz (i de tots els altres camps d’extermini nazis) sempre han tingut un gran sentiment de culpa que els ha fet tant de mal com les seqüeles físiques i psíquiques que els va deixar aquell horror. Es van salvar no se sap per quina raó, i els humans sempre hem tingut la necessitat d’explicar-nos les coses, donar un sentit a les nostres vides. L’atzar va tenir un paper molt important. Morir o no morir sovint depenia de l’atzar. Dels presoners que arribaven en aquell tren que entrava directament al camp, els presos que no podien treballar els enviaven directament al crematori, previ pas per les cambres de gas en forma de dutxes. Es diu que en un dia es gasaven mil presoners.
De què depenia que un, una, fos enviat directament a la mort? Com se sap si un, una, no pot treballar? Tothom pot treballar en alguna cosa. Però els treballs del camp, duríssims, eren per a la gent en condicions de fer-los, tot i que fins i tot aquesta gent acabés exhaurida pels treballs, i per la fam i les malalties, i encara per les tortures i els experiments suposadament científics. Molts hi van deixar la pell i l’ànima. Quan l’Exèrcit Roig va entrar al camp d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, ara fa 70 anys, va trobar aquests supervivents exhaurits i aterrits. No crec que ens puguem fer el càrrec d’aquell sofriment, per més que n'hàgim llegit detalls una i una altra vegada. Potser l’única manera de suportar el pes d’aquella infàmia soferta i d’aquell dolor de les víctimes és repetir-nos com un mantra, això no ha de tornar a passar mai més, i procurar-ho. 
(les imatges estan preses al camp nazi de Buchenwald, molt a prop de Weimar, quan vam visitar-lo l'estiu del 2010)

   

4 comentaris:

  1. Desitgem-ho, tot i la poca esperança davant d'algunes actituds humanes que es repeteixen contínuament.

    ResponElimina
  2. Molt trist. Segurament, la vergonya col·lectiva més difícil d'assumir.

    A la riba del Danubi, a la ciutat de Budapest, hi ha una escultura feta de sabates gastades i buides, com les de la foto que publiques. Era el calçat dels jueus que havien arribat fins allà per ser afusellats. El riu s'emportava els cossos sense vida. Tot net, sense deixar rastre ni feina.

    La part bondadosa del ser humà lluita sempre contra aquesta mena de culpa induïda. O, diguem-ho clar, contra el mal, sense pal·liatiu.


    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Tothom es fa creus ( si són cristians) de com es va poder arribar a aquells extrems. Sense comptar els extrems cruents que ara pateix la Humanitat en guerres que no s'acaben. Tohom, menys qui fa la guerra.

    ResponElimina
  4. Entre tots podem aturar aquesta maldat del home.Només cal un periodisme crític i polítics disposats assumir responsabilitats i una socitat civil en guardia.
    Una abraçada.

    ResponElimina