divendres, 28 de novembre del 2014

Contra la violència, art



Cada 25 de novembre el dediquem a manifestar-nos de diverses maneres, des de les més reivindicatives i fins a les que prenen un caire artístic solidari, en contra de la violència de gènere. Voldríem no haver-ho de fer, voldríem haver allunyat del nostre horitzó vital un dany físic i espiritual que, tan sovint partint de l’àmbit domèstic, colpeja la societat sencera. Però encara és necessari posar en el calendari el Dia de la No Violència vers les Dones. No podem ignorar un mal tan injust com punyent, un dolor tan lacerant i anihilador de l’autoestima com el que pateixen les víctimes del masclisme, algunes, massa, amb resultat de mort.

Ho he dit en altres ocasions: aquesta malaltia moral que fa víctimes en les dones, i també en els fills, no ho oblidem, només s’eradicarà amb un canvi de mentalitat. I mentre anem per aquest camí, lentíssim, de reprogramar l’ADN biològic i cultural de maltractadors i assassins, la qual cosa no es pot dur a terme en quatre dies, alguns artistes senten la necessitat de fer-se ressò d’un dolor que senten seu.

Per més a fons que l’artista vagi a pouar en les aigües primordials, en el magma indiferenciat origen de tota creació, el resultat de l’obra no podrà ser altra cosa que la concreció d’un objecte artístic que retorni a l’artista i a l’espectador la consciència d’allò que l’ha motivat. En el cas que ens ocupa: la consciència del dolor que pateixen les víctimes de la violència de gènere.

El pintor Ferran Ferrer Margalet, que aquest any ha llegit el manifest en memòria de les víctimes de la violència masclista a la plaça de la Vila de la nostra ciutat, ha ofert una obra seva a una de les associacions de dones més actives de Vilanova i la Geltrú en aquest sentit, com és La Frontissa.

Temps enrere Ferran Ferrer Margalet va llegir El mirall de Circe, un llibre de poemes que vaig publicar l’any 2008, i el tema del qual és la violència exercida contra les dones. L’obra de Ferrer Margalet inclou la grafia d’uns versos d’un poema d’aquest llibre, i és d’una expressivitat tal que podríem comparar amb la poderosa imatge d’El crit de Munch.

Ens podríem preguntar, com ja s’ha fet a propòsit de l’Holocaust i altres genocidis, si té sentit la poesia, si té sentit qualsevol forma d’art enfront del mal radical, i la violència de gènere ho és. L’art, la poesia, això tan inútil per a tants perquè no té cap mena de traducció econòmica i cada dia menys reconeixement social, és la resposta a la nostra humanitat, o el que encara queda de la nostra humanitat.

Amb l’enyorat poeta Anton Sala-Cornadó, quantes vegades no ens havíem dit que la poesia havia de tenir intenció però cap interès… Cap interès en el sentit de que es fa perquè sí, com les roses exhalen el seu perfum, o les margarides esquitxen d’alegria blanca i groga el terra verd. I aquest perquè sí no és altra cosa que una afirmació de la vida enfront de la mort, una abraçada enfront d’una pallissa, un somriure enfront d’una mala mirada, d’una mala paraula o d’un cop.

L’art és alquímia pura, és metamorfosi dels elements que l’integren, és tornar or el plom. Crec que un artista, un poeta, hauria de ser com una corda de guitarra i ressonar amb la mateixa vibració que el motiu que l’inspira. Impossible, doncs, des d’aquesta humanitat vibràtil no ressonar davant del dolor aliè, compassivament, i extreure d’aquest sentiment profund alguna cosa bella, malgrat tot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de novembre de 2014. A la imatge, el dibuix de Ferran Ferrer Margalet)

1 comentari:

  1. Molt bé aquest sentit record. Dir que la poesia no té cap interès... encara que sigui en segones ja sona malament només l'enunciat, perquè sovint els lectors no van més enllà. De paraules sempre se'n diran, perquè cada generació hi té el seu dret i, com ara tu mateixa, l'exerceixes bellament.
    Una abraçada.

    ResponElimina