divendres, 12 de setembre de 2014

Neu, fang, rosada, constel.lació

Amb aquest títol, Neu, fang, rosada, constel.lació (El Cep i la Nansa), extret d’uns versos de Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, Jordi Llavina ha volgut contribuir a l’Any Vinyoli, per si no fos poc el que està duent a terme com a comissari de l’efemèride que commemora el centenari del naixement i els trenta anys de la mort del poeta barceloní. Amb la coberta de color aram, una picada d’ullet a Vent d’aram, un altre llibre de Joan Vinyoli, en aquest volum hi recull saboroses col.laboracions a la premsa, juntament a un seguit d’apunts i treballs més llargs sobre la poètica de Vinyoli, sens dubte un dels autors més sobresortints en el panorama de la lírica catalana del segle XX.

En els seus escrits, afirma Jordi Llavina que Joan Vinyoli és el seu poeta de capçalera, i que la seva poesia acompanya sempre. Sí. Perquè Vinyoli va saber donar forma i intensitat poètica a l’experiència humana, que comprèn també la dimensió metafísica, un aspecte bastant menystingut en altres escriptors no només contemporanis seus si no també de l’actualitat.

Aquest viure a fons, immergir-se en l’existència a vegades fins a topar amb els ulls del mateix diable (que gairebé sempre som nosaltres mateixos, és a dir, la nostra part d’ombra), agermana Joan Vinyoli al poeta Rainer Maria Rilke, que exhortava a no posar límits a les grans experiències de la vida com pot ser també la trobada amb els morts i l’experiència del transcendent: Ens fa falta acceptar la nostra vida de la manera més àmplia possible… si se senten abismes, aquests també ens pertanyen… La vida sempre té raó, sempre.

Digue’m, terra, el secret, es pregunta Joan Vinyoli, i va a l’encalç del secret de la terra encara que això li suposi baixar al pou més fosc. Des de la seva experiència transformada en poesia, Vinyoli, com Rilke, ens està dient que no hi ha llum sense ombra, i que de l’ombra en pot surgir la llum? Escriu Jordi Llavina en les seves reflexions: Els crits malden per no esclatar en tota la seva cruesa esqueixada: Escolta’m aquests crits/ mal ofegats, plens d’experiències/ doloroses o alegres. Hi ha alguna cosa de profundament humà en aquesta revelació, i el lector, en conèixer-la, per força ha de sentir una atracció intel.lectual i estètica.

El plany o els crits que l’experiència de viure provoca en les ànimes que se senten engabiades en un cos massa estret sempre són mal ofegats, sembla que no hi pugui haver cos humà que pugui contenir-los. D’aquí ve la set de transcendència sense de perdre de vista, però, allò amagat a l’inconscient. Només així es pot esdevenir constel.lació sense deixar de ser neu, fang, rosada. Viure de forma integral, doncs. Rilke, que no en va va traduir Vinyoli, ho expressava d’aquesta manera: Deixar que s’acompleixi tota impressió de sentir-se ser també en allò obscur i indicible, en allò inconscient, en allò inaccesible fins i tot al propi enteniment, i aguardar amb fonda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claredat.

Fer conscient l’inconscient, extreure la llum de l’ombra, obrir escletxes tot estimant les coses, totes les coses, ja que la vida té raó sempre, no hi ha res que no porti un bri d’ensenyament. Vinyoli ho diu amb paraules clares, en el poema un dels versos del qual dóna títol al llibre-homenatge del poeta Llavina al poeta Vinyoli: Varem emprendre un llarg, difícil/ perillós camí. I estimàvem les coses/ -fossin neu o fang,/ rosada o constel.lació./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les. Vinyoli, com Rilke, dóna una fòrmula: acceptar també l’abim, anostrar-lo (abraçar-lo) per transformar-lo. És la mateixa fòrmula del mític cavaller sant Jordi: domestica el drac (la seva part fosca) per amor a la donzella, figura simbòlica de l’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de setembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada