divendres, 19 de setembre de 2014

Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)

2 comentaris:

  1. Molt interessant, no coneixia aquest llibre.

    ResponElimina
  2. És que el poeta, estimada Teresa, a més de ser profeta és intèrpret, torsimany en deia algú, d'aquest esperit ardent i insaciable que recorre el món buscant qui l'aculli.
    Molt bon article, amiga.

    ResponElimina