divendres, 1 d’agost de 2014

Postal d'estiu (4) Hélène Cixous, o el riure de la Medusa

Dormo. Si no dormís, ell no em buscaria, no creuaria les seves bones terres i les meves males terres per arribar fins a mi. Sobretot, que no em despertin! Quina angoixa! He d’estar en una tomba per atraure’l… És una vella, caduca fantasia masculina, aquesta imatge de la dona com la bella dorment. I els contes infantils l’han perpetuada! I fins fa quatre dies ella s’hi plegava, i fins i tot era el seu somni! Si ets bella i et portes bé t’estimaré… I si em besa, es diu ella, segrestada, frigidificada, conservada per a ell com dins un bloc de gel… Aleshores, si em besa, serà el Paradís. Paradís? Més aviat una gàbia d’or. Més encara: una enganyifa.

S’ha d’acabar, aquesta vella i tronada fantasia. Despertar per ella mateixa és ara el somni de la dona. Més ben dit: és la realitat de la dona que ja es vol i se sent desperta, resuscitada per ella mateixa de la tomba on la Història l’ha volgut tancar amb pany i forrellat. És una mistificació cruel, la dona dorment, no morta, però com si… a mercè del príncep, a mercè de la mirada que converteix la dona insubmisa, desobedient o rebel en estàtua de sal, o en una Medusa terrible, espantosa. És clar. Ningú no vol veure’s amb aquest rostre, oi? Una bona coartada per a l’esclavitud mental.

Cal saltar per damunt d’aquesta Medusa. A l’altra banda de la figura hi ha la Medusa que riu… S’ha alliberat de la mirada que la reté! I amb aquest riure vigorós, ferm, la Medusa trenca la tomba de vidre on estava presonera. L’amor no ha de dependre mai més de la immobilitat ni del sentiment d’espera ni del sentiment de pèrdua. Durant segles la dorment no ha pogut habitar la pròpia casa. La casa era del pare, o del marit, o del fill. Tampoc no ha pogut habitar el seu propi cos, el seu cos ha estat colonitzat. Nigra sum, ets terra, el teu continent és negre. I el negre fa por.  

La idea de la Medusa que riu és d’Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937), una escriptora incòmoda en un món que ha arribat a abusar tant del pensament (i de l’escriptura) políticament correcte: un avorriment, tot s’ha de dir, sense l’apertura mental al misteri, al sagrat, sense el sentiment de meravella que provoquen els camins incògnits, sense l’oportunitat de trencar motlles. 

L’escriptura d’Hélène Cixous és creació en estat pur aixecada damunt de la seva experiència. Llegir-la és emprendre una aventura apassionant: mai no saps on et portarà, és una escriptora totalment imprevisible, també quan transforma els mites: la seva Medusa riu. Té els ulls oberts i es mostra bella en la verticalitat.

És aquesta Medusa que riu la que arriba a l’escriptura. Qui? Invisible, estranya, secreta, impenetrable, misteriosa, negra, prohibida, escriu Hélène Cixous al text La joven nacida, publicat dins del llibre La risa de la Medusa. Ensayos sobre la escritura (Anthropos, 2001). És una revoltada, aquesta foragitada de la Història que no demana entrar-hi: simplement hi entra. Ha decidit viure, no que la visquin, o que la despertin mil prínceps blaus. Ara la desperta és ella, ara és ella qui mira i veu, i surt de la tomba de vidre, surge et ambula. La negra se sent or pur i brilla com el sol de primavera. La desperta trenca la dialèctica perversa de l’amo i l’esclau que crea dependència. Ella s’autodetermina. Ella, la jove nascuda, ho és per ella mateixa. Ella, l’escriptora, ho és per ella mateixa amb paraules pròpies. Incòmoda, això sí, perquè no s’ajusta al cànon, a l’ortodòxia. Però no hi renuncia, a escriure com ella sent que ha d’escriure, com els escriptors de la Bíblia o dels relats homèrics no van pas renunciar al seu discurs. No demana que l’acceptin en el nou món, no s’agenolla per rebre cap benedicció. El conte de la dorment té un altre final perquè és ella qui el crea: la nova Medusa riu i esber-la les parets de la caverna que l’estrenyia. 

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 d’agost de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada