dissabte, 26 de juliol de 2014

Postals d'estiu (3) María Zambrano, el saber de l'ànima

Les grans veritats no acostumen a dir-se mentre es parla (mentre es xerroteja). La veritat del què passa en el secret sí del temps és el silenci de les vides [humanes] i no pot dir-se, escriu María Zambrano al seu text Por qué se escribe, inclòs a Hacia un saber sobre el alma (Alianza Editorial, 2000). Però a continuació, afirma: “Hi ha coses que no poden dir-se”, i és cert. Però això que no pot dir-se és el que s’ha d’escriure.

Si no és fàcil escriure sobre allò que és evident i palpable, menys ho és escriure sobre allò que esdevé en el sí de l’ànima. María Zambrano (Vélez-Málaga, 1907 – Madrid, 1991) parla de mostrar l’itinerari íntim de l’ànima, la veu de la qual, a vegades crit, plany o goig, ningú no sent llevat d’un mateix, d’una mateixa. I justament el transcurs de la vida interna és el més eloqüent (el més real!) de la vida humana… Aquest recorregut en secret, com a Zambrano li agrada anomenar-lo, possiblement és allò que mou l’escriptora a posar-lo negre sobre blanc per tractar de fer visible aquesta vida oculta (la veritable vida, l’altra és representació). Ella no hi va plànyer res, com mostra no només en els seus escrits filosòfics sinó també en els escrits autobiogràfics. Com d’un antic negatiu fotogràfic, l’escriptora revela, mostra a la llum la vida de la seva ànima, com també va fer Teresa de Jesús.

L’ànima és sàvia per naturalesa perquè en l’ànima habita allò que també tenim d’universal, l’herència de l’inconscient col.lectiu. Ara: el jo personal sovint ignora el que l’ànima sap, de la mateixa manera que, com deia Pascal, el cor té raons que la raó ignora.

El llenguatge de l’ànima és simbòlic. Es tracta, doncs, de desxifrar aquest llenguatge. El llenguatge poètic utilitza els símbols per a expressar les veritats profundes de l’ànima. D’aquí ve que la filosofia de María Zambrano sigui una filosofia poètica.

L’afany per desvelar, i l’afany irreprimible per comunicar allò desvelat (som éssers socials), persegueix homes i dones fins a fer-ne, d’alguns d’ells, escriptors, com diu Zambrano en el seu escrit. Es tracta d’una set, d’un anhel perquè ens sabem a mitges. Quina mena d’ésser incomplet és aquest que produeix en ell mateix una set que només s’assacia escrivint? Set espiritual per conèixer la naturalesa de l’ànima que forma part de l’Anima mundi, l’ànima del món. Com ja deien els grecs, el microcosmos és el reflex del macrocosmos.

El misteri, el secret, el rovell de l’ou de l’existència, el seu sentit primer i últim, es revela només escrivint? No, és clar. Però el fet d’escriure és un camí ben útil per il.luminar el misteri de l’existència, que és tan a dins com fora de nosaltres, espill l’un de l’altre. Escriure, però, és un mitjà limitat, ja que s’ha de servir de paraules. Escriure és un mitjà i l’escriptor també és un mitjà. D’aquí ve que Zambrano parli sovint de la solitud de l’escriptor entesa com la solitud d’ell mateix, en un buidament voluntari de l’ego per facilitar la transparència de l’ésser intern, que en el seu nucli és llum pura.

Escriure per comunicar aquest saber que és també el saber de l’ànima col.lectiva (l’arbre de la Vida i del Coneixement són símbols no només de la genealogia humana sinó també del seu saber en conjunt). Escriure per fixar (provisionalment!) les paraules i ajustar-les a la veritat, insisteix Zambrano. Si al final l’escriptor, l’escriptora, reïx en el seu mester, no hi ha glòria personal, en les troballes de la veritat, sinó que, en rigor, aquesta glòria és de tots. Sí: s’escriu per a un Tu, escriptor i públic són comunitat. O eucaristia, com a mi m’agrada dir.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de juliol de 2014)


           




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada