divendres, 11 de juliol del 2014

Postals d'estiu (1) Marguerite Duras, escriure


Estar sola amb el llibre encara no escrit és [com] estar encara en el primer somni de la humanitat, escriu Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996) a Escribir (Tusquets, 1994). Els quatre textos que conformen Escribir, publicats per Gallimard un any abans, són reelaboracions escrites per a ser publicades en forma de llibre d’uns curts cinematogràfics sobre l’autora, o filmats per la mateixa autora.

L’escriptura de Marguerite Duras no deixa indiferent. O sedueix, i de quina manera!, o inquieta, o irrita. I això últim perquè, com passa amb l’escriptura de Marina Tsvietàieva, María Zambrano, Clarice Lispector, Christiane Singer o Hélène Cixous, la seva no és una escriptura típicament discursiva sinó una escriptura amb imatges que en Duras es presenten com icones de llum enmig de frases seques, nues, tallants, sovint doloroses. Escriure per a mi és com plorar. És ardu seguir una escriptura que a cada deu paraules posa els lectors de cara a la paret i els fa pensar, sobretot en una època en què primen les narracions de to lleuger.

El text que dóna títol al llibre Escribir, traduït del francès per Ana María Moix, és una reflexió molt personal sobre el fet d’escriure. De seguida s’aprecia que l’escriptora està parlant no de literatura de consum sinó del fet d’escriure com un fet artístic, experimental i experiencial, i que per fer-ho ha d’immergir-se en una atmosfera de solitud absoluta. La solitud de l’escriptura és una solitud sense la qual el fet d’escriure no es produeix.

Aquesta necessitat gairebé mai no és ben viscuda per la gent de l’entorn a causa de la incomprensió que provoca (només va trobar complicitat amb el poeta Robert Antelme, el seu marit i pare del seu fill que va néixer mort, el record del qual sempre va turmentar Duras). No és una raresa de l’escriptor, de l’escriptora, immergir-se en aquesta solitud de la qual Marguerite Duras diu que no es troba sinó que es fa, i sovint amb tants treballs perquè, en efecte, és una construcció. I és que la paraula no neix de la paraula sinó del silenci. Una altra cosa és el resultat de l’escriptura: el text, el llibre no és complet si no és compartit. Però, com en el moment d’engendrar un fill, la intimitat és imprescindible a l’hora d’escriure.

Marguerite Duras se sitúa davant l’escriptura com si fos en el primer somni de la humanitat, en aquest temps auroral en què la matèria és encara un desig de la llum. Així és sempre el fet creatiu: una projecció mental de la imaginació. Vol de la imaginació que en el cas de Marguerite Duras li pren la mà perquè els llibres surtin d’aquesta casa. Una casa real situada a Neauphle, però també perquè surtin de l’altra casa, ella mateixa, l’ànima de la seva escriptura. La solitud, la solitud també significa: la mort, o el llibre. Una afirmació contundent, dràstica. Cal interpretar que l’autora s’està referint a la mort com inanició de l’ànima, ja que l’escriptura és aliment espiritual per a qui afirma sense embuts al final de la seva vida: Escriure és l’únic que omplia la meva vida. L’escriptura mai no m’ha abandonat.

És clar. Perquè la seva escriptura és ella mateixa donant-se, desagnant-se, com diu a Escribir. Escriure pot ser viscut de diverses maneres, i totes responen al seu autor. Duras pot resultar incòmoda, quan escriu: Continua havent-hi generacions mortes que fan llibres pudibunds. També joves: llibres ‘encantadors’, sense pòsit de cap mena, sense nit. Sense silenci. Dit d’una altra manera: sense un autor autèntic. Llibres d’entreteniment, però no llibres que s’incrustin al pensament i que parlin del dol profund de tota vida…Interpreto: llibres sense risc. Són preferibles els errors: Cada llibre té un passatge difícil, però inqüestionable. L’autor ha d’optar per deixar aquest error en el llibre perquè continui sent un llibre veritable, no un llibre fals. Terrible, molesta, lúcida Marguerite Duras.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juliol de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada