divendres, 27 de juny de 2014

Paternitat

La lluita de les dones per resituar-se en el món en un just pla d’igualtat amb els homes, ha dut incorporada la lluita pel respecte a la diferència. No hem pas acabat el camí, ja que duem segles a l’esquena on s’han anat gravant amb foc uns arquetips de feminitat i de masculinitat que han entorpit, i de quina manera, la lliure manifestació de l’ésser, el veritable, que dones i homes portem a dins. Rols i màscares socials ens han pesat tant, a uns i altres, i a vegades ens han fet tan infeliços!

Per temps i temps semblava una llei inalterable el fet que les dones tenim l’instint de la maternitat, i que els homes es troben amb una criatura als braços i no saben què fer-ne… Res més lluny de la realitat, almenys en els temps presents. Conec pares de ben a prop que ho són perquè desitgen ser-ho, i tenen l’instint d’acollir els fills com es creu que només ho pot fer una mare. Així com també conec de ben a prop mares que són àvies (i algunes besàvies), que han d’esforçar-se molt per aparentar tant una cosa com l’altra. És llàstima haver de viure en vestits tan estrets que ens ofeguen. Tant la vivència de la maternitat com la vivència de la paternitat ha de poder escollir-se amb el cor.

Acabo de llegir una història meravellosa sobre una paternitat escollida amb el cor. Es tracta de Viatge a Moscou (Ara llibres), de Llibert Ferri. En aquest llibre, el reconegut periodista fa una crònica tan detallada com emotiva de com va conèixer i adoptar el seu fill Alioixa en els temps del final de la Guerra Freda.

A la ciutat de Moscou, el març de 1993, Llibert Ferri va llogar una habitació a casa d’una dona valenta i soferta, Maria Simeonovna. Allà va conèixer l’Alioixa, el seu nét que vivia amb ella, i que aviat el va reconèixer com a pare. El reconeixement entre pare i fill, doncs, va ser mutu, ja que el pare biològic d’aquest nen de deu anys estava separat de la mare, filla de Maria Simeonovna, i no vivia amb ell. Però el nen tampoc vivia amb la mare. Tots dos progenitors tenien problemes amb la vodka. És la vida russa, ja saps, li diu en un moment donat la Maria al Llibert.

Sí: la vida russa, de cap a cap, sembla obeir una fatalitat. Només cal llegir escriptors russos com Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Pasternak, Tsvietàieva, Soljenitsin, Dovlàtov… per fer-se’n una idea aproximada. O llegir els llibres d’història que no han estat adulterats, és a dir: els llibres escrits per russos fora de la santa Rússia, o de la vella Unió Soviètica.

Amb la narració en diversos capítols de la bella història de la paternitat de Llibert Ferri envers el seu fill Alioixa, l’autor recupera, amb la sòlida visió de qui ja es troba a la meitat de la vida, les estimades figures dels seus pares, així com a mesura que passa el temps la vivència de la seva paternitat el fa compassiu amb la paternitat no reeixida del Saixa, el pare biològic del jove Alioixa.

I és que una de les qualitats que proporciona ser pare o mare és que a través dels fills creixem com a persones i ens fa més comprensius. A diferència d’altres vincles, el lligam que s’estableix entre pares i fills ho és per sempre, així com sempre es dóna una mútua adopció. Poques vegades som com els altres esperen que siguem. Per aquest motiu, l’adopció, que és de naturalesa espiritual tant entre pares i fills biològics com entre pares i fills adoptats, equival a l’acceptació del nostre ésser més íntim. És a partir del reconeixement de sí i del reconeixement dels altres com podem esdevenir qui som de debò i estimar-nos de forma incondicional. No és fàcil, perquè, com diu Ferri, convivim amb la incertesa dels temps. Però també diu que els trajectes [a compartir] són esperançats. I tant!

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juny de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada