dimecres, 11 de juny de 2014

El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada