dissabte, 28 de juny de 2014

Ana María Matute, in memoriam


El 6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení (Cossetània Edicions, 2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.


Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...

I va dir Ana María Matute: “No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.

La narrativa de la nova acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval. Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.

En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.

Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”

En el mateix simposi, Esther Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada