divendres, 16 de maig de 2014

Gresques i botellots


El cap de setmana de l’1 de maig saltava la notícia que a Calella hi havien anat, com els huns invadint Europa, grups de joves francesos, amb l’estada i la pensió pagada a un preu de per riure, i amb dret a visitar discoteques i beure alcohol a cor què vols. Les primeres imatges dels joves fent el simi i la símia que van sortir a la televisió ja donaven una idea de com podria acabar tot plegat, això comptant que no hi hagués cap desgràcia (l’any passat es va posar de moda el balconing, salts a la piscina des d’un lloc alt, alguns joves hi van deixar la pell).

Els botellots ja no són cap novetat, en les nits de cap de setmana, i no només constitueixen una preocupació per molts pares, sinó també una preocupació pels regidors i regidores de seguretat i governació, tal com s’expressava en una entrevista la regidora de Sitges, Vinyet Lluís: La nit de Sitges s’ha tornat més problemàtica amb els botellots. El turisme de masses juvenils comporta un augment de gresques, botellots i altres herbes, com també saben bé a Salou o a Lloret.

Gresques i botellots no són cap novetat entre un determinat jovent, no tot el jovent, però. Per sort a mida reduïda, sempre hi ha hagut gent amb tendència a passar-se de rosca, a la disbauxa, a la carnavalada i als actes forasenyats que se’n poden derivar, com acabo de llegir en un llibre esplèndid, La gresca (El Gall Editor), del gran escriptor gallec, Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897 – Vigo, 1979) en una excel.lent traducció de Jaume Silvestre Llenares.

A La gresca trobem narrats els últims dies de tres personatges marginals: el Castizo, el Bocas i el Milhomes, perquè són els últims, encara que ells no ho sàpiguen quan comencen a esmorga, que així és com se’n diu d’una gresca perllongada amb molt d’alcohol, a vegades durant dies, a Ourense, la ciutat on té lloc la tabola que acaba en pura tragèdia.

La primera publicació d’aquesta novel.la, en època franquista tan inconvenient, va ser a l’Argentina l’any 1959. A la península es va publicar mutilada per la censura l’any 1970. És tot just ara, en la traducció catalana, que podem llegir sencer un relat que ha esdevingut canònic en la narrativa gallega. A Ourense es poden seguir les fites relatades A esmorga en carrers, places, tavernes, prostíbuls i cases particulars (on els esmorguistes entraven de manera furtiva), per acabar als afores, en un abocador, metàfora del viatge sense retorn de dos dels protagonistes, ja que és el tercer, el Castizo, qui en el que es constitueix un monòleg de la història que acaba com el rosari de l’aurora, explica els esdeveniments al jutge, que és com una paret, una altra metàfora de la sorda actitud de la justícia espanyola d’aquell temps.

La gresca és una novel.la d’alt nivell, escrita amb una gran modernitat tant des del punt de vista estilístic com des del punt de mira per part de Blanco Amor, que en el seu moment va trencar la dinàmica de la novel.la costumista gallega. Amb atreviment per l’època, a La gresca trobem insinuada una relació homoeròtica entre dos dels amics, vista i viscuda de forma enrevessada, amb tants prejudicis ambients, així com trobem una visió carnavalesca d’aquelles nits disbauxades, de temps trabucat en el qual l’ordre habitual és subvertit. Tant el lector d’aleshores com el lector actual hi pot endevinar una lliçó de vida que travessa tota la història, ja que hi ha gresques i gresques, i la que emprenen sense seny ni aturador els tres amics ja es veu que no pot acabar bé. En la seva novel.la, Blanco Amor ens ofereix una tragèdia grega, ja que eleva l’anècdota a categoria, també quant al marc, ja que l’acció del relat esdevé en un dia molt plujós i una nit gebrada, com la mort que acaba emparant-se de dos dels amics en aquesta gresca que acaba de forma tràgica, i que, passats els anys, encara anava de boca en boca per tota la ciutat. No n’hi ha per menys.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de maig de 2014)

1 comentari:

  1. El vi sempre ha estat el motor dels homes: des de Noé, passant per la sang de Crist celebrada a totes les misses. A Tarragona, la casa Muller feia el vi de missa per al Papa i per això els van donar un títol pontifici.
    El poble, però, té un vi més agre.

    ResponElimina