dijous, 24 d’abril de 2014

Blau de nit: la llum de l'ombra, enllà del temps, a Praga


Blau de nit: la llum de l’ombra, enllà del temps, a Praga
Hi ha moltes maneres de viatjar, totes ben lícites si bé no pas igualment enriquidores o, almenys, innòcues per al país visitat. Una de les més estimulants en tots sentits, si no la que ho és més, és aquella en què el viatger és mogut per una necessitat vital de coneixement, per una avidesa contemplativa que cal nodrir físicament amb els sentits de l’ànima: hom ha de palpar allò que de manera nebulosa s’havia pressentit, ha de poder aspirar l’aroma, l’atmosfera d’altres maneres de viure, ha de sentir i escoltar com la vida també pot bategar —a grans trets—, d’una altra forma, i créixer amb el sacseig de noves sensacions.
En el món contemporani, com ja sabem, tot plegat resulta cada vegada més complicat i difícil d’assolir, cosa en certa manera comprensible si es té en compte que és la moneda de canvi que cal pagar per l’anomenat “progrés”. Si bé les coses podrien rutllar d’una altra manera, el cert és que a causa de la universalització d’uns estàndards tecnològics que desemboquen en una uniformització de les maners de viure, tot tendeix a assemblar-se cada vegada més, el pols vital es massifica, i els pobles van perdent la seva específica personalitat, l’empenta secular de la seva ànima, el batec de la seva cultura popular.
Ara bé, també s’ha de dir que enmig d’un tal magma, els senyals del passat i del present, de manera paradoxal, mai no havien estat tan a l’abast, mai no havien brillat amb una tal intensitat per a tots aquells que assagen de discernir-ne l’influx. Això sí: qui s’hi posi ha de ser un tipus de persona amb força capacitat d’abstracció, amb una sensibilitat ben esmolada, ha de ser una mena de gent que tingui aquella ànima que tenien els antics viatgers, gent capaç de cercar en un lloc real allò intangible —simbòlic—, que s’ha anat sedimentant en l’esforç,  en la lluita quotidiana, en la claror interior de passades generacions, i també en el tedi o en la tenebra insondable de l’odi i del no-res.
És aquesta dualitat de llum i de foscor, el que conforma la realitat oculta de les persones i dels llocs, de la Història, el que va a buscar i el que ens ofereix, de manera molt personal —passada, amb intencionalitat estètica, pel tamís del seu art— la Teresa Costa-Gramunt tot al llarg de la seva carrera literària, i, especialment pel que fa als textos que segueixen l’esquer d’un viatge, ens ha ofert, si no me’n deixo cap: Noviluni a Washington, Santuari grec, Sojorn a Roma, London, Alba i cendra a París, i ara mateix el Blau de nit a Praga...
I és que, de retorn a la llar, i quan semblaria que ja el viatge ha passat riu avall i ben aviat, segons com —enmig de la pressa frenètica—, només n’ha de romandre una certa mena de vernís epidèrmic, a l’espera de percaçar noves allaus d’imatges, en el cas de la Teresa, i de tot aquell qui deixi reposar les vivències, filtrades i depurades pel silenci i el posterior tamís de la creació artística, és quan es perfà de debò el viatge, quan hom se’n fa càrrec en la fecunda immobilitat de la contemplació i  de la reelaboració estètica.      És aleshores quan una nova dimensió s’ofereix als nostres ulls i, a voltes, fins i tot amb noves companyies que, des d’altres disciplines artístiques, donen una nova dimensió a les vivències. Es pot entaular un diàleg amb el dibuix o la pintura, o amb el gravat, per exemple, com en el cas de la nostra poeta, la qual ens presenta, simultàniament al llibre, una selecció de poemes de diverses obres seves i una part de l’obra i dels creadors amb qui ha treballat al llarg del temps. En aquest cas, es tracta d’Adelaida Murillo, Joaquim Budesca i Conxa Ibáñez, tres personalitats que si bé són prou diferents entre elles, tenen a primera vista, com a tret comú, un deler de contenció estètica que les mena a interpretar i aprofundir la densitat essencial dels poemes. La via directa amb què les arts plàstiques poden suggerir i alhora concretar gràficament una temàtica és d’allò més estimulant... S’obren noves perspectives que van més enllà o complementen les imatges i les sensacions que es fa el lector, que és també sens dubte la mateixa poeta, un cop dóna per enllestit el seu text, el qual és l’origen posterior d’una obra plàstica. Els mons, d’aquesta manera, dialoguen entre ells i van trenant un nou llenguatge fet a la mida de cada recreador, de cada observador que hi sàpiga dedicar un esforç i una sensibilitat com a mínim semblants a les que hi varen esmerçar els seus primers creadors.
He buscat com esdevenir una mena de fanaler (...) que, tot encenent llums, sigui capaç de connectar literàriament l’instant de percepció sensible de les coses amb l’esperit que les anima, ens diu l’autora en el petit assaig previ del seu Blau de nit a Praga. Ens fa saber  que es vol impregnar de la llum —les llums—, d’aquesta ciutat, la diürna i la nocturna en el seu tàlem, que  evoquen tan com invoquen la Llum aquí blanca i allà blava: figures lumíniques tant de la realitat que vivim com de la realitat que ens sobrepassa.
Aquesta llum que ens sobrepassa només pot ser copsada si estem atents i som conscients  (Llum blanca) de la realitat que vivim (en aquest cas, l’excepcionalitat del viatge). Cal tenir, doncs, sempre, la sensibilitat ben predisposada, l’esperit ben viu: això és el més important.
En el primer poema, titulat significativament Blau de nit a Praga, i que dóna el to general del llibre, la percepció de la poeta es troba a punt per copsar l’esperit del vent, que ho fa moure tot:
                                              
                                               Blau de nit a Praga
                                   Amb burí de mercuri grava espirals a l’aire
                                   l’ esperit del vent que infla els tendals,
                                   es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues,
                                   tempera el vespre ardent.
 No sols  ho fa moure tot físicament quan diu que infla els tendals, sinó que amb burí de mercuri, d’innegables ressonàncies alquímiques  en ser fluent i transformador com a líquid, i en suggerir estabilitat i  coneixement per la seva densitat, grava espirals a l’aire i, en comunió sensual amb les persones es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues, ja que és estiu i, al capdavall, tempera el vespre ardent. La temprança dóna accés al blau de nit, que no és un blau amb el negre de la negació sinó de la nit, és a dir de la intuïció, de la ment lliurada a l’inconscient i al magnetisme dels astres, de la interiorització del somni, i de la serenitat simbòlica que correspon al color blau (que és, per Bachelard, l’obscuritat esdevinguda visible, segons recull Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos).
                                   El blau de nit es vessa com aigua celeste
                                   en els pinacles de l’església de Týn,
                                   nau de pedra oferta al misteri.
Misteri que és motiu permanent de curiositat i aliment de l’esperit, d’oferiment de l’esforç (nau de pedra) i de l’assossec de l’ànima:
                                   Només a la sereníssima Venècia he vist
                                   un ultramar com aquest,
                                   que pren en els seus braços
                                   l’or de les pomes del Paradís.
Aquest blau d’ultramar, aquest oceà de la profunditat de la nit (expressió de l’inconscient), és l’escenari on la contemplació interioritzada de la realitat del dia es fa seves  (pren en els seus braços), les experiències, els moviments de la realitat solar de la jornada: l’or (aspecte místic del sol, del coneixement, segons consigna Juan Eduardo Cirlot) de les vivències, la sensualitat individualitzadora de les pomes del paradís, que és assolida en el moment més inefable, tot just en escriure el poema. Veiem, doncs, com un símbol major de l’obra  (i gosaria dir, fins i tot, de la poètica de Teresa Costa-Gramunt), que en aquest poema inicial, programàtic, és el blau de nit, fa de detonant que descabdella tot un món que, en espera recòndita, es trobava ja en el subsòl de la memòria bo i esperant de ser fecundat amb nous estímuls.
En aquest sentit, la poeta es projecta, fragmenta el seu ego en tot d’artistes, de personalitats, i també de gent anònima, que es fa seus i que acreixen empàticament la seva percepció: Kafka, especialment, i d’altres escriptors txecs com Bozena Nemcová,  escultors com Matthias Braun, les dones de la sinagoga de Maisel, alquimistes, orfebres del carrer de l’Or, filòsofs, músics com Mozart, Antonin Dvorak i Smetana, figures mitològiques com Faust o les tres Gràcies, amants anònims, el rabí Löw (que creà el Gólem), Bohumil Hrabal, i d’altres personatges anònims.
Us convido, doncs, a descobrir, a extreure i fer-vos vostra la llum (que de vegades, per contraposició, es desprèn de l’ombra) que  ens és oferta en tots i cadascun dels poemes d’aquest Blau de nit a Praga. És un esforç que us farà sentir més rics, que us farà sentir acompanyats de múltiples veus, de la meravella de múltiples presències. Entre d’altres, com ens diu la poeta en el fragment final de l’últim poema del llibre:
                                   Cal posar-se mans a l’obra
                                   i treballar a mesura
                                   de la geometria que tens a l’abast.
                                   No renunciïs abans d’hora per por.
                                   El món és dels valents
                                   ―diu el meu pare.
                                   Ésser bell és això.

Francesc Pasqual i Moster
Vilanova i la Geltrú, abril del 2014

(text que va llegir el poeta Francesc Pasqual i Moster a la presentació de Blau de nit a Praga a la biblioteca Cardona Torrandell, de Vilanova i la Geltrú, la passada revetlla de Sant Jordi, 22 d'abril de 2014. A la imatge, el rellotge de Hanus)




2 comentaris:

  1. Teresa, tot un luxe de presentació!

    N'extrec dues coses. "[...] hom ha de palpar allò que de manera nebulosa s’havia pressentit". Sempre he defensat que el veritable viatge és el retorn a un lloc on ja s'hi ha estat. I tot i així, cal ser "capaç de cercar en un lloc real allò intangible" perquè l'ànima de la realitat no és mai a la superfície. Descobrir-la demana una certa sensibilitat, la més preuada de les intel·ligències. I la bona literatura té molt d'això, d'eina que permet, a través de les paraules, construir i reconstruir el món.

    ResponElimina
  2. Excel·lents paraules per alimentar l'esperit i acompanyar tan bella poesia. Tant de bo els mons dialoguessin, com apunta el presentador.
    Ho sento i ho agraeixo, Teresa: el meu llibre no sé encara si ha arribat a les llibreries. Deu faltar poc.

    ResponElimina