dilluns, 28 d’abril de 2014

Addictes a l'amor

L’addicció és una patologia, més o menys maligna, sobretot per qui la pateix. L’addicte experimenta la tirania, el dolor i la insatisfacció constant que li causa l’addicció. Sovint desconeix el motiu, l’arrel d’aquesta ànsia. L’addicció vindria a ser com llançar aigua en un pou sec, que la xucla immediatament. L’ànsia no s’assacia ni tan sols de forma momentània. L’arrel de l’addició es troba en el subconscient. Portant l’arrel de l’addicció a la consciència comença a cessar la insatisfacció que porta una vegada i una altra a repetir la mateixa conducta.

De la mateixa manera que hi ha addictes a l’alcohol o a algunes substàncies químiques, hi ha addictes a l’amor. L’amor no com a la més alta expressió de les relacions humanes, que deixa lliure a l’ésser, sinó com a substitució del propi ésser. El nostre ésser mai no l’hauríem de delegar a ningú. No podem ni devem ser a través dels altres, sinó que hem de ser amb els altres. L’addicte a l’amor és depenent, és per això que és una patologia. Tot el que podem necessitar íntimament ho hauríem de poder extreure de nosaltres mateixos. Els altres no ens han de fer feliços. Només quan som nosaltres mateixos és quan podem estimar de forma adulta, madura.

En el llibre Amor y dolor en la pareja (Kairós), la seva autora, Carmen Durán, dedica un capítol sencer a parlar d’aquests amors que no ho són. Psicòloga, psicoanalista i filòsofa, Durán dissecciona les complexes relacions de parella, començant pel començament, és a dir, analitzant els vincles afectius desenvolupats durant la infantesa, i que tanta repercusió tenen en les relacions de la vida adulta.

Com passa amb les addicions de tota mena, l’addició a l’amor no es produeix a nivell racional. Diu Durán que aquesta atracció que s’encarna en una persona concreta moltes vegades no està s’acorda amb els nostres desitjos conscients, però quan tenim actituds addictives cridem aquesta persona, la volem a prop tant sí com no. Aquesta compulsió sembla incontrolable i aliena a la voluntat. Encara que racionalment es tingui clar que aquesta relació fa mal, que no convé, l’emocionalitat ens traeix i ens posa en els seus braços.

Això explica tantes relacions tòxiques, com es diu ara. Una relació de parella són dues persones. En aquest tipus de relacions es donen polaritats extremes. Escriu Carmen Durán: De la mateixa manera que els addictes a l’amor se senten atrets pels addictes a la evitació (és a dir: als qui no es volen comprometre, als qui fugen tan bon punt han consumat el desig), aquests se senten atrets pels addictes a l’amor.    

La literatura, gran enformadora d’arquetips, ha creat figures colossals per mostrar aquesta patologia tan vella com el temps. La figura de Don Joan entra en aquest esquema. Don Joan, insaciable consumidor amorós i, alhora, evitatiu del compromís amb una altra persona) necessita amants que siguin addictes a l’amor, és a dir, amants obnubilades que quedin atrapades emocionalment en un amor que no és amor. Ja sabem com n’és, de seductor, Don Joan, que fa veure garses per perdius. Aquesta persona evitativa té una por horrorosa a la intimitat, l’espai on creix i madura l’amor de la parella. Ara bé, en descàrrec de Don Joan i la seva amant –no Donya Inès, que trenca el motlle d’amant absorbida per esdevenir ella mateixa-, direm que molt sovint aquestes actituds han estat gestades en la més tendra infantesa, quan l’infant se sent desatès en l’àmbits dels afectes. Això no obstant, esdevenir adults és cosa nostra. De manera que si advertim que repetim massa el paper de Don Joan (o de Donya Joana, que també n’hi ha), en les nostres relacions, o el d’amant abduït o abduïda, alerta, i mirem de sortir d’aquest laberint de l’amor que no ho és, i que tant de dolor ens causa, tant si en som agents actius o passius.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 d’abril de 2014. La imatge que il.lustra aquesta entrada està presa al museu d'Atenes, setembre de 2013)

1 comentari:

  1. L'amor místic, en la seva més alta expressió, no és racional: anul·la l'ésser per ser traspassat a un altre que en reclama la possessió incondicional (vivo sin vivir en mí) i fa desitjar la mort (muero porque no muero). És una fortíssima addicció, que respon a alguna carència química del cos. Les al·lucinacions de Teresa d'Àvila, diuen els metges que eren a causa del medicament a base d'estramoni que li subministraven per a la seva bronquitis.

    ResponElimina