dilluns, 28 d’abril del 2014

Addictes a l'amor

L’addicció és una patologia, més o menys maligna, sobretot per qui la pateix. L’addicte experimenta la tirania, el dolor i la insatisfacció constant que li causa l’addicció. Sovint desconeix el motiu, l’arrel d’aquesta ànsia. L’addicció vindria a ser com llançar aigua en un pou sec, que la xucla immediatament. L’ànsia no s’assacia ni tan sols de forma momentània. L’arrel de l’addició es troba en el subconscient. Portant l’arrel de l’addicció a la consciència comença a cessar la insatisfacció que porta una vegada i una altra a repetir la mateixa conducta.

De la mateixa manera que hi ha addictes a l’alcohol o a algunes substàncies químiques, hi ha addictes a l’amor. L’amor no com a la més alta expressió de les relacions humanes, que deixa lliure a l’ésser, sinó com a substitució del propi ésser. El nostre ésser mai no l’hauríem de delegar a ningú. No podem ni devem ser a través dels altres, sinó que hem de ser amb els altres. L’addicte a l’amor és depenent, és per això que és una patologia. Tot el que podem necessitar íntimament ho hauríem de poder extreure de nosaltres mateixos. Els altres no ens han de fer feliços. Només quan som nosaltres mateixos és quan podem estimar de forma adulta, madura.

En el llibre Amor y dolor en la pareja (Kairós), la seva autora, Carmen Durán, dedica un capítol sencer a parlar d’aquests amors que no ho són. Psicòloga, psicoanalista i filòsofa, Durán dissecciona les complexes relacions de parella, començant pel començament, és a dir, analitzant els vincles afectius desenvolupats durant la infantesa, i que tanta repercusió tenen en les relacions de la vida adulta.

Com passa amb les addicions de tota mena, l’addició a l’amor no es produeix a nivell racional. Diu Durán que aquesta atracció que s’encarna en una persona concreta moltes vegades no està s’acorda amb els nostres desitjos conscients, però quan tenim actituds addictives cridem aquesta persona, la volem a prop tant sí com no. Aquesta compulsió sembla incontrolable i aliena a la voluntat. Encara que racionalment es tingui clar que aquesta relació fa mal, que no convé, l’emocionalitat ens traeix i ens posa en els seus braços.

Això explica tantes relacions tòxiques, com es diu ara. Una relació de parella són dues persones. En aquest tipus de relacions es donen polaritats extremes. Escriu Carmen Durán: De la mateixa manera que els addictes a l’amor se senten atrets pels addictes a la evitació (és a dir: als qui no es volen comprometre, als qui fugen tan bon punt han consumat el desig), aquests se senten atrets pels addictes a l’amor.    

La literatura, gran enformadora d’arquetips, ha creat figures colossals per mostrar aquesta patologia tan vella com el temps. La figura de Don Joan entra en aquest esquema. Don Joan, insaciable consumidor amorós i, alhora, evitatiu del compromís amb una altra persona) necessita amants que siguin addictes a l’amor, és a dir, amants obnubilades que quedin atrapades emocionalment en un amor que no és amor. Ja sabem com n’és, de seductor, Don Joan, que fa veure garses per perdius. Aquesta persona evitativa té una por horrorosa a la intimitat, l’espai on creix i madura l’amor de la parella. Ara bé, en descàrrec de Don Joan i la seva amant –no Donya Inès, que trenca el motlle d’amant absorbida per esdevenir ella mateixa-, direm que molt sovint aquestes actituds han estat gestades en la més tendra infantesa, quan l’infant se sent desatès en l’àmbits dels afectes. Això no obstant, esdevenir adults és cosa nostra. De manera que si advertim que repetim massa el paper de Don Joan (o de Donya Joana, que també n’hi ha), en les nostres relacions, o el d’amant abduït o abduïda, alerta, i mirem de sortir d’aquest laberint de l’amor que no ho és, i que tant de dolor ens causa, tant si en som agents actius o passius.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 d’abril de 2014. La imatge que il.lustra aquesta entrada està presa al museu d'Atenes, setembre de 2013)

dijous, 24 d’abril del 2014

Blau de nit: la llum de l'ombra, enllà del temps, a Praga


Blau de nit: la llum de l’ombra, enllà del temps, a Praga
Hi ha moltes maneres de viatjar, totes ben lícites si bé no pas igualment enriquidores o, almenys, innòcues per al país visitat. Una de les més estimulants en tots sentits, si no la que ho és més, és aquella en què el viatger és mogut per una necessitat vital de coneixement, per una avidesa contemplativa que cal nodrir físicament amb els sentits de l’ànima: hom ha de palpar allò que de manera nebulosa s’havia pressentit, ha de poder aspirar l’aroma, l’atmosfera d’altres maneres de viure, ha de sentir i escoltar com la vida també pot bategar —a grans trets—, d’una altra forma, i créixer amb el sacseig de noves sensacions.
En el món contemporani, com ja sabem, tot plegat resulta cada vegada més complicat i difícil d’assolir, cosa en certa manera comprensible si es té en compte que és la moneda de canvi que cal pagar per l’anomenat “progrés”. Si bé les coses podrien rutllar d’una altra manera, el cert és que a causa de la universalització d’uns estàndards tecnològics que desemboquen en una uniformització de les maners de viure, tot tendeix a assemblar-se cada vegada més, el pols vital es massifica, i els pobles van perdent la seva específica personalitat, l’empenta secular de la seva ànima, el batec de la seva cultura popular.
Ara bé, també s’ha de dir que enmig d’un tal magma, els senyals del passat i del present, de manera paradoxal, mai no havien estat tan a l’abast, mai no havien brillat amb una tal intensitat per a tots aquells que assagen de discernir-ne l’influx. Això sí: qui s’hi posi ha de ser un tipus de persona amb força capacitat d’abstracció, amb una sensibilitat ben esmolada, ha de ser una mena de gent que tingui aquella ànima que tenien els antics viatgers, gent capaç de cercar en un lloc real allò intangible —simbòlic—, que s’ha anat sedimentant en l’esforç,  en la lluita quotidiana, en la claror interior de passades generacions, i també en el tedi o en la tenebra insondable de l’odi i del no-res.
És aquesta dualitat de llum i de foscor, el que conforma la realitat oculta de les persones i dels llocs, de la Història, el que va a buscar i el que ens ofereix, de manera molt personal —passada, amb intencionalitat estètica, pel tamís del seu art— la Teresa Costa-Gramunt tot al llarg de la seva carrera literària, i, especialment pel que fa als textos que segueixen l’esquer d’un viatge, ens ha ofert, si no me’n deixo cap: Noviluni a Washington, Santuari grec, Sojorn a Roma, London, Alba i cendra a París, i ara mateix el Blau de nit a Praga...
I és que, de retorn a la llar, i quan semblaria que ja el viatge ha passat riu avall i ben aviat, segons com —enmig de la pressa frenètica—, només n’ha de romandre una certa mena de vernís epidèrmic, a l’espera de percaçar noves allaus d’imatges, en el cas de la Teresa, i de tot aquell qui deixi reposar les vivències, filtrades i depurades pel silenci i el posterior tamís de la creació artística, és quan es perfà de debò el viatge, quan hom se’n fa càrrec en la fecunda immobilitat de la contemplació i  de la reelaboració estètica.      És aleshores quan una nova dimensió s’ofereix als nostres ulls i, a voltes, fins i tot amb noves companyies que, des d’altres disciplines artístiques, donen una nova dimensió a les vivències. Es pot entaular un diàleg amb el dibuix o la pintura, o amb el gravat, per exemple, com en el cas de la nostra poeta, la qual ens presenta, simultàniament al llibre, una selecció de poemes de diverses obres seves i una part de l’obra i dels creadors amb qui ha treballat al llarg del temps. En aquest cas, es tracta d’Adelaida Murillo, Joaquim Budesca i Conxa Ibáñez, tres personalitats que si bé són prou diferents entre elles, tenen a primera vista, com a tret comú, un deler de contenció estètica que les mena a interpretar i aprofundir la densitat essencial dels poemes. La via directa amb què les arts plàstiques poden suggerir i alhora concretar gràficament una temàtica és d’allò més estimulant... S’obren noves perspectives que van més enllà o complementen les imatges i les sensacions que es fa el lector, que és també sens dubte la mateixa poeta, un cop dóna per enllestit el seu text, el qual és l’origen posterior d’una obra plàstica. Els mons, d’aquesta manera, dialoguen entre ells i van trenant un nou llenguatge fet a la mida de cada recreador, de cada observador que hi sàpiga dedicar un esforç i una sensibilitat com a mínim semblants a les que hi varen esmerçar els seus primers creadors.
He buscat com esdevenir una mena de fanaler (...) que, tot encenent llums, sigui capaç de connectar literàriament l’instant de percepció sensible de les coses amb l’esperit que les anima, ens diu l’autora en el petit assaig previ del seu Blau de nit a Praga. Ens fa saber  que es vol impregnar de la llum —les llums—, d’aquesta ciutat, la diürna i la nocturna en el seu tàlem, que  evoquen tan com invoquen la Llum aquí blanca i allà blava: figures lumíniques tant de la realitat que vivim com de la realitat que ens sobrepassa.
Aquesta llum que ens sobrepassa només pot ser copsada si estem atents i som conscients  (Llum blanca) de la realitat que vivim (en aquest cas, l’excepcionalitat del viatge). Cal tenir, doncs, sempre, la sensibilitat ben predisposada, l’esperit ben viu: això és el més important.
En el primer poema, titulat significativament Blau de nit a Praga, i que dóna el to general del llibre, la percepció de la poeta es troba a punt per copsar l’esperit del vent, que ho fa moure tot:
                                              
                                               Blau de nit a Praga
                                   Amb burí de mercuri grava espirals a l’aire
                                   l’ esperit del vent que infla els tendals,
                                   es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues,
                                   tempera el vespre ardent.
 No sols  ho fa moure tot físicament quan diu que infla els tendals, sinó que amb burí de mercuri, d’innegables ressonàncies alquímiques  en ser fluent i transformador com a líquid, i en suggerir estabilitat i  coneixement per la seva densitat, grava espirals a l’aire i, en comunió sensual amb les persones es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues, ja que és estiu i, al capdavall, tempera el vespre ardent. La temprança dóna accés al blau de nit, que no és un blau amb el negre de la negació sinó de la nit, és a dir de la intuïció, de la ment lliurada a l’inconscient i al magnetisme dels astres, de la interiorització del somni, i de la serenitat simbòlica que correspon al color blau (que és, per Bachelard, l’obscuritat esdevinguda visible, segons recull Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos).
                                   El blau de nit es vessa com aigua celeste
                                   en els pinacles de l’església de Týn,
                                   nau de pedra oferta al misteri.
Misteri que és motiu permanent de curiositat i aliment de l’esperit, d’oferiment de l’esforç (nau de pedra) i de l’assossec de l’ànima:
                                   Només a la sereníssima Venècia he vist
                                   un ultramar com aquest,
                                   que pren en els seus braços
                                   l’or de les pomes del Paradís.
Aquest blau d’ultramar, aquest oceà de la profunditat de la nit (expressió de l’inconscient), és l’escenari on la contemplació interioritzada de la realitat del dia es fa seves  (pren en els seus braços), les experiències, els moviments de la realitat solar de la jornada: l’or (aspecte místic del sol, del coneixement, segons consigna Juan Eduardo Cirlot) de les vivències, la sensualitat individualitzadora de les pomes del paradís, que és assolida en el moment més inefable, tot just en escriure el poema. Veiem, doncs, com un símbol major de l’obra  (i gosaria dir, fins i tot, de la poètica de Teresa Costa-Gramunt), que en aquest poema inicial, programàtic, és el blau de nit, fa de detonant que descabdella tot un món que, en espera recòndita, es trobava ja en el subsòl de la memòria bo i esperant de ser fecundat amb nous estímuls.
En aquest sentit, la poeta es projecta, fragmenta el seu ego en tot d’artistes, de personalitats, i també de gent anònima, que es fa seus i que acreixen empàticament la seva percepció: Kafka, especialment, i d’altres escriptors txecs com Bozena Nemcová,  escultors com Matthias Braun, les dones de la sinagoga de Maisel, alquimistes, orfebres del carrer de l’Or, filòsofs, músics com Mozart, Antonin Dvorak i Smetana, figures mitològiques com Faust o les tres Gràcies, amants anònims, el rabí Löw (que creà el Gólem), Bohumil Hrabal, i d’altres personatges anònims.
Us convido, doncs, a descobrir, a extreure i fer-vos vostra la llum (que de vegades, per contraposició, es desprèn de l’ombra) que  ens és oferta en tots i cadascun dels poemes d’aquest Blau de nit a Praga. És un esforç que us farà sentir més rics, que us farà sentir acompanyats de múltiples veus, de la meravella de múltiples presències. Entre d’altres, com ens diu la poeta en el fragment final de l’últim poema del llibre:
                                   Cal posar-se mans a l’obra
                                   i treballar a mesura
                                   de la geometria que tens a l’abast.
                                   No renunciïs abans d’hora per por.
                                   El món és dels valents
                                   ―diu el meu pare.
                                   Ésser bell és això.

Francesc Pasqual i Moster
Vilanova i la Geltrú, abril del 2014

(text que va llegir el poeta Francesc Pasqual i Moster a la presentació de Blau de nit a Praga a la biblioteca Cardona Torrandell, de Vilanova i la Geltrú, la passada revetlla de Sant Jordi, 22 d'abril de 2014. A la imatge, el rellotge de Hanus)




dimarts, 22 d’abril del 2014

Ex-libris Any Vinyoli

A la imatge, col.lecció de sis ex-libris inspirats en versos de Joan Vinyoli. És la meva contribució a l'Any Vinyoli i al XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014, en el marc del qual seran presentats.

diumenge, 20 d’abril del 2014

Bona Pasqua!


Al voltant del migdia ens truca com cada any la Maria Teresa Papageorgiu, la nostra amiga grega (la vam conèixer fent cua per veure l'exposició Cézanne al Gran Palais, de París), per felicitar-nos la Pasqua. M'explica que allà la fòrmula de felicitació és: Jesús ha resuscitat, i la contestació: Sí, Jesús ha resuscitat. 
En la imatge: Dona amb ram, de l'artista mèdium, o de la mèdium artista, Josefa Tolrà. Es va fer una exposició de la seva obra tan sorprenent com ho és la seva història vital, a Can Palouet, Mataró (desembre 2013 - març 2014). El catàleg és una joia.

dijous, 17 d’abril del 2014

Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014

Els ex-libris, si no són tan antics com els llibres, inclosos els incunables, poc se’n falta. En el número 50 de la revista Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, publicada el 2012, hi ha un article dedicat a l’ex-libris de Cristòfor Colom, una signatura manuscrita trobada a la Cosmografia de Ptolomeu, que es guarda a l’Acadèmia d’Història. En dóna notícia la seva directora, Carmen Manso Porto.

Sembla que Cristòfor Colom va manejar aquesta Cosmologia abans de començar el seu primer viatge que va donar com a resultat el descobriment de les Índies Occidentals, el 1492. Aquest article s’acompanya d’aquesta signatura, que Colom feia servir per autentificar els seus escrits, a fi i efecte que els lectors la poguem visualitzar. Signatura de la qual Carmen Manso fa una interpretació. També l’escriptora Maria Carme Roca fa una interpretació d’aquesta mateixa marca de biblioteca al seu recent llibre publicat, L’enigma Colom (Columna), que no desvetllaré per no obrir la capsa de Pandora d’aquest i altres enigmes del relat.

El món de l’ex-libris és fascinant. Col.leccionistes d’ex-libris, bibliòfils, artistes, historiadors i estudiosos de les arts gràfiques en general, comparteixen la fascinació pels ex-libris, que a més de ser marques de  biblioteca, la majoria són petites obres d’art.

Per acostar-vos a aquest univers de la gràfica, ara teniu una oportunitat d’or. Una exposició d’aquestes meravelles, amb el títol Ex-libris i exlibristes, es pot veure a partir del dia 3 d’abril al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona amb motiu del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la Fisae (federació d’associacions d’exlibristes de tot el món). Aquest esdeveniment de significativa rellevància en aquest àmbit de la gràfica, tindrà lloc del 22 al 28 d’abril a la població de Vila-seca (Tarragona).

 Altres exposicions per visitar amb motiu d’aquest esdeveniment és la dels ex-libris dedicats al cavaller Sant Jordi, que es pot veure al Pati del Palau de la Diputació de Tarragona a partir del dia 10 d’abril. I la d’ex-libris xilogràfics, que es pot veure al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona a partir de l’11 d’abril.

A partir del 15 d’abril, al Museu de Reus també es pot veure l’exposició dels ex-libris dedicats a l’escriptor jueu alemany Walter Benjamin, mostra que a partir del 2000 ha itinerat per tot Espanya. Són ex-libris imaginaris, és a dir, que no tenen la funció de marcar els llibres de cap biblioteca. Són un centenar d’ex-libris realitzats en homenatge al filòsof Walter Benjamin, que tantes pàgines va dedicar a la creació artística. Són tots realitzats a la mateixa mida: 20x20cm., i exclusivament amb els colors negre i vermell. La mostra compta amb obres de Tàpies, Chillida, Subirachs, Brossa, Clavé, Cuixart, Casamada, Canogar... i molts d’altres artistes plàstics. Com a dissenyadora d’ex-libris vaig participar en aquesta iniciativa artística d’Alain Moreau i Joan-Lluís de Yebra, en la qual es pot trobar dibuixos, gravats, fotografies, collages, obres en tècniques mixtes, dissenys gràfics...

Com els estils pictòrics, els dissenys d’ex-libris mostren el pas del temps. De manera que actualment no és rar veure ex-libris realitzats amb tècniques digitals. Amb tot, els col.leccionistes són bastant conservadors, i continuen preferint les tècniques tradicionals, com la xilografia i el gravat calcogràfic. (Per a més informació: www.ex-libris.cat)

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2014)

dijous, 10 d’abril del 2014

Desig de plenitud

Cap ésser humà no pot satisfer un desig de plenitud que només està en la nostra imaginació. Acostumem atribuir a la persona estimada el poder de fer-nos feliços, la qual cosa només depèn de nosaltres mateixos. En realitat, el que la persona estimada ens garantitza és la insatisfacció, tan necessària per viure que en resulta un motor formidable! Si fóssim complets i feliços de manera absoluta no necessitaríem res, i el desig no tindria objectiu… Així, doncs, en el nostre inconscient, que mana més del que ens pensem, l’estimat o l’estimada compleix una funció, que és la d’organitzar, si es pot dir així, una pulsió de vida. Hi ha d’haver equilibri, però, entre el desig i la frustració. Necessitem aquest equilibri per mantenir-nos psíquicament sans i estimulats per a la vida. 
(a la imatge, platja de Sitges)

dimarts, 8 d’abril del 2014

Sóc

Sacerdotessa i temple
sóc,
deessa i mortal
sóc
abans de la vida
i abans de la mort,
sóc la que sóc.

(poema inèdit. A la imatge, rostre de Kóre, Museu d'Atenes)

divendres, 4 d’abril del 2014

Locutores


La meva tia Angeleta, germana de la meva mare, tenia una vocació secreta per a mi. Bé, secreta no, ja que m’ho va dir més d’una vegada. Li hauria agradat que fos locutora de ràdio. Tens la veu clara, recites bé i no t’entrabanques gens a l’hora de llegir! Faries una bona locutora -em deia.

En el temps de la meva infantesa, la ràdio era el mitjà de comunicació més universal. Com a oient em fixava en les veus de les locutores. Hi havia veus femenines que m’agradaven més: eren les que musicalment parlant corresponen a la veu de contralt. De la mateixa manera que parlem amb els gestos, també parlem amb la veu, i els matisos més baixos donen profunditat a la dicció. En aquella època sense televisió, la veu havia d’invocar les imatges del relat radiofònic, i a fe que hi havia locutors i locutores que ho aconseguien amb les seves veus plenes de color!

Tot un art, la locució, que moltes vegades va ser après de manera autodidacta. Molts locutors i locutores de la primeria de la ràdio, i encara molts anys després, van fer-se mentre aprenien l’ofici. Aviat es compliran els noranta anys de la primera emissió radiofònica a Ràdio Barcelona, el 14 de novembre de 1924. Al cap de pocs anys van anar apareixent emissores de ràdio per tot el territori català.

Des del primer moment, les dones van posar-se darrere el micròfon per donar veu a les notícies, conduir programes musicals, gravar anuncis, actuar en les novel.les radiofòniques, fer entrevistes. D’aquestes pioneres en el món de la ràdio a Catalunya, de les quals cal fer-ne no només memòria històrica sinó també homenatge pels reptes que van haver de superar, en parla Sílvia Espinosa al seu llibre (fruit de la seva tesi doctoral llegida el 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona) Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya (Albertí editor).

Vilanova i la Geltrú, amatent als aires d’aquells anys vint, creatius, avanguardistes, va ser un dels indrets catalans on de seguida va aparèixer una emissora de ràdio. La primera locutora –i en plantilla!- de Ràdio Vilanova i la Geltrú, EAJ-35 va ser Núria Fraire. Hi va arribar el 1933. Només tenia 16 anys, quan va començar. Radiàvem principalment al vespre. Els meus amics es posaven a les Rambles a sentir-ho, doncs hi havia altaveus… Una vegada, juntament amb el locutor Serra-Novas, Núria Fraire va sortir a fora de l’emissora per retransmetre per tot Catalunya, endevineu què: el Carnaval de Vilanova del 1936, i des del balcó del Foment!

Una altra locutora vilanovina ressenyada per Sílvia Espinosa és Candelària Simón, que va arribar a l’emissora un any més tard que Núria Fraire. Hi va entrar per fer-se càrrec d’un programa femení, on tant es recomanaven cosmètics miraculosos com es pretenia endevinar el futur. Sembla que Candelària Simón tenia dots telepàtiques. Tothom tenia consciència que es trobava davant d’un cas enigmàtic, relata Xavier Garcia en la seva crònica de la vida de Ràdio Vilanova.

Després del 1939, en època franquista, la veu femenina de Ràdio Vilanova va ser Carmen Fernández Olivella. Jo llegia, ja m’ho donaven fet. Jo no escrivia cap guió, diu Carmen Fernández. Als anys quaranta i cinquanta, les emissions de Ràdio Vilanova eren bàsicament musicals, sobretot de discos dedicats, ràdioteatre i programes de beneficència. Carmen Fernández, després de vint-i-dos anys de locutora oficial, va deixar la ràdio per casar-se. Tenia quaranta-dos anys. Els qui la van conèixer asseguren que va ser una gran professional. Aviat bufarien nous aires, a la ràdio i a tots els mitjans de comunicació. Però aquest és un altre relat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 d’abril de 2014)

dimecres, 2 d’abril del 2014

Ensenya'm

No sé si en sabré dir res
d’unes aigües per les quals no he navegat.
No sé si en sabré dir res
d’una música de la qual no en conec el so.
No sé si en sabré dir res
d’un instant de llum
de la qual encara no m’han arribat les clarícies.

En el fil musical sona Bach;
encomana una sensació d’aurora, d’inici,
de descobriment.
Davant per davant,
assegudes en una taula
on el sol d’octubre dibuixa tants enigmes,
ensenya’m, Àgatha,
la cançó d’una font desconeguda
que brilla com una llàgrima oculta
en el teu cel interior.

Aquest és el poema que llegiré avui, al Casal del Metge, on es presentarà el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena edicions). Hi hem col.laborat 150 poetes. Els drets d'autor es destinaran a entitats de Catalunya i les Illes Balears que donen servei a les persones amb autisme i les seves famílies. La idea ha sorgit del Projecte Àgatha, un grup d'escriptors decidits a treballar per sensibilitzar la societat sobre l'autisme. www.facebook.com/projecte.agatha