dimarts, 25 de març de 2014

Presentació de Blau de nit a Praga a Vilafranca del Penedès

El passat divendres, dia 21, la professora Anna Ruiz Mestres va presentar Blau de nit a Praga al Centre Artístic Penedès L'Agrícol. A continuació reprodueixo les seves paraules:

Bona nit, benvinguts, gràcies per ser aquí. Ens retrobem per presentar un nou llibre de la Teresa Costa-Gramunt, Blau de nit a Praga; abans, però, de dir-vos res del llibre, us vull demanar que penseu, que evoqueu en el vostre interior aquesta ciutat que molts heu visitat, que molts la voldríem visitar.... aquesta ciutat que té pintura, poesia, filosofia, història... aquesta Praga que és una ciutat on la realitat i els somnis es confonen. Diuen els que hi han anat que visitar la ciutat de Praga és com visitar un conte de fades, com viatjar en el temps i aturar-se en èpoques passades, amb castells, palaus, ponts; però que també significa visitar la història més recent, el passat fosc de la bella Europa.

Praga va ser estimada per molts artistes i de manera especial per grans músics... la música dels violins i dels violoncels omplen els versos de la Teresa com omplen els carrers de Praga. Per això avui introduirem aquesta presentació de Blau de nit a Praga amb la música dolça i suau del violoncel. Escoltarem fragments de Bach i de Pau Casals que ens interpretarà la Maria Cuyàs, de l’escola de Música de Vilafranca.
Gràcies.... Encara no presento el llibre. Abans voldria reflexionar sobre la simbologia del blau, el color que ha  tenyit els versos de TC evocant Praga.

El blau:
És un color molt apreciat, quasi tota la simbologia associada al blau és positiva. L’autora ho sap perquè ho ha estudiat. En el pròleg esmenta l’estudiós Alois M. Haas. En el seu llibre Visió en blau, Haas parla d’una mística i d’una espiritualitat europea que l’art i la literatura medieval representaven a través del blau. Per això l’autora juga amb el blau en els seus versos, crec que l’autora no deixa res per lligar, per relacionar. El blau, deia, és un color que transmet confiança i sinceritat, tranquil·litat, que anima a la conversa amable. És símbol de fidelitat, d’esperança, de fe. El blau marí, el de la nit, el fosc, suggereix lleialtat, però també autoritat, sovint relacionat amb la reialesa, com més fosc més s’associa a la riquesa... pedres com els safir o el lapislàtzuli en són un testimoni. Suggereix també bona educació, rang social elevat, estabilitat, dignitat, poder, èxit. Per una altra banda, el blau es considera un color protector; a les cultures orientals pintar les portes de les entrades de les cases de color blau protegeix dels esperits malignes.
Deixem-nos transportar, doncs, per la màgia del blau.... (passar el POWER POINT)

Blau de nit a Praga:
Tots sabeu que la Teresa té un llarg currículum literari que va des de l’assaig, la pintura, la novel·la, el relat breu, els ex-libris... l’avala la publicació de més d’una quarantena d’obres en tots els àmbits; però per mi la Teresa és una de les millors veus poètiques d’aquest primer quart de segle XXI. Cada vegada que llegeixo un nou llibre seu, en gaudeixo més, i més l’admiro.

Blau de nit a Praga, és un llibre de 34 poemes que giren al voltant de la ciutat de Praga, evidentment, però per a mi són una mirada profunda, espiritual, mística, literària, artística de la ciutat que supera abastament la del turista que corre fent fotografies d’una banda a l’altra a la recerca d’un record personal. Legítim eh!

Tot i que el llibre no es presenta dividit en diferents parts, de seguida s’hi aprecien els eixos que recorren els grans temes de l’obra literària de la Teresa: la dona, l’art, especialment la pintura, l’escriptura, la música i l’espiritualitat en el sentit més ampli de la paraula.
Ella escriu sobre la ciutat, ho domina, ja ho sabem... en té una bona mostra de llibres; diu ella que ho fa perquè les ciutats la provoquen i els poemes són una resposta.  Però el que vol, penso jo, és provocar el lector, sacsejar el seu món interior des de les pàgines del seus llibres.
Comencem la nostra presentació per les dones:

Les dones que us citaré totes són reescrites, retrobades, admirades... en el llibre de la TC

A la Casa de l’Unicorn de Praga hi vivia Berta Fanta i allà va acollir-hi la intel·lectualitat del moment: físics com Einstein i Francis, escriptors com Kafka, músics... tots participaven en debats sobre Hegel, Fichte, Kant... debats que el mateix Einstein omplia amb la música del seu violí... Berta Fanta va ser una dona que va omplir de llum blava aquesta Praga de principis de s.XX. Poeta ella mateixa, va donar un alt impuls alegre i digne a la cultura de la Praga del moment.

L’escriptora Bozena  Nemcová, de qui la seva obra mestra L’Àvia compta amb més de 350 edicions, és una de les novel·listes del país més llegides, més preuades; en els versos de la TC les seves llegendes es transformen en llegendes antigues recitades a la falda de l’àvia, àmplia i càlida com la vall...

La dona del quadre de Ticià, anomenada Dona davant l’espill, que es troba a la pinacoteca del castell de Praga, és la inspiradora d’un poema: “No t’equivoquis: no és coqueteria/que s’aparta els cabells/ amb gest airós i la cara neta.

I el femení de les imatges d’Alfons Mucha, aquest artista que va marcar pautes en l’Art Nouveau a París. Especialment cèlebres són els cartells que va fer per a l’actriu Sara Bernard mentre va viure a la ciutat de la llum; però també va dissenyar joies, catifes, decorats teatrals, va pintar parets de teatres i de palaus... sempre reflectint la imatge de l'etern femení a través de dames ricament vestides que tenien un alè del món clàssicm embolcallades de colors suaus, de gases, de transparències... Per totes elles, la TC diu: Ella és com un temple amb cel blau, / que s’obre al miracle, / al goig de viure que es desplega/ pels carrers de Praga.

L’espiritualitat:
En el famós pont de Carles hi ha l’estàtua de Santa Lutgarda, una de les grans místiques belgues del sXII. Als 25 anys ja era priora, càrrec que va abandonar per dedicar-se a la meditació... No se li escapa a la Teresa aquesta dona medieval que sanava amb les mans... Entenia diferents llengües sense conèixer-les, entre elles el llatí... Quantes dones no van ser acusades de bruixeria pels seus coneixements i per la seva saviesa innata! Diuen que levitava quan meditava i que si es centrava en la figura del Crist sagnava pensant en el seu martiri. Mireu com tot això s’escriu en el vers de la Teresa: Lutgarda esdevé un res en carn i ànima:/ dolça pregària que acaricia el trau immens.

És ampli el ventall de la vida espiritual i TC se serveix de Kafka per dir-nos que l’autor ha begut d’un calze que unifica totes les fes... i que un dia insuflà el Gòlem d’un alè vital. Voldria dir-vos que el Gólem, aquesta figura típica que ara compren tots els turistes quan visiten el barri jueu, diu la llegenda que, al sXVI, la va modelar el Rabí Löw, místic, talmudista i filòsof, amb la intenció de protegir els jueus que vivien al gueto de Praga; diu també la llegenda que amb una combinació de lletres segons la càbala, s’escrivia la paraula Déu i llavors el Gòlem cobrava vida i feia el que el Rabí li manava.

Quan l’autora visita la galeria de les dones a la sinagoga de Maisel, la reflexió agafa tocs de reivindicació feminista. El fet que les dones hagin d’estar lluny dels homes li fa dir: “Sempre són aquí dalt, apartades, em dol “diu ella. En el poema també es parla de la Shekinà, la Divina Presència o l’aspecte femení de Déu, que ens serveix per reflexionar que un home que no tingui en compte la seva part femenina no és un ésser complet, i a l’inrevés.

Les religions, doncs, esdevenen properes, sumen les unes amb les altres, no les veiem mai enfrontades en el món espiritual de l’autora. En l’obra que comentem hi conviu el judaisme i el cristianisme; fixeu-vos en els fragments de l’evangeli que recorren els poemes, escolteu: La taula parada com en el Sant Sopar.... o bé com vulguis anomenar la flama de la Pentecosta/ que desbrossa camins/ i no es fa estrangera a cap llavi.../ les pomes dels paradís... etc.
La seva Praga conviu amb el coneixement i respecte de tota forma d’espiritualitat compresa a banda i banda de les aigües prússia del riu Moldava.

La música:
Que la música té un pes important en el llibre no cal dir-ho... he intentat fer-vos-ho arribar a través de les cordes del cel.lo de la Maria Cuyàs. Comencem amb Mozart, que impregna els carrers de Praga i també els versos de la Teresa: No sents com la música esculpeix l’univers i orienta el desig de ser l’harmonia pressentida? Tots sabem la vinculació d’aquest músic amb Praga, ja que hi va viure. Podem visitar la casa museu i molts altres llocs que s’hi vinculen. Hi va escriure Les noces de Figaro, tot i que va estrenar aquesta òpera a Viena; sí que va estrenar a Praga el Don Joan, i també hi va compondre la Simfonia de Praga. Més popular però és La Simfonia del nou món (1893) de Dvorak, que hem sentit en el Power. La poeta fa dir Dvorak: Les tensades cordes d’un violí fan vibrar les il·lusions del meu cor jove”; i potser menys conegut però més reivindicat recentment com a músic nacional, és Bedrich Smetana, amb la seva composició Ma Vlast, la meva pàtria, i que la poeta evoca amb aquests versos: I a l’empara de la reina de la nit/ el músic esdevé cançó/ que besa els solcs de Bohèmia.

La història de la vella Europa: 
La poeta no oblida la revolució del vellut, nosaltres també la voldríem, una revolució sereníssima com la seva, i potser la tindrem o en tindrem una de millor, diferent, que serà la nostra. La primavera de Praga en el record, avortada pels soviètics...Quanta història en les pedres de la vella ciutat! També rememora els camps d’extermini, i així escriu: A les parets per ordre alfabètic, /els noms dels tancats a Terezin.


L’escriptura/la literatura:
No cal que us digui que l’escriptor Kafka traspua per tot el llibre; es passeja per l’hotel Europa, a la sala dels miralls on diuen que va llegir fragments del seu relat La metamorfosi, i que, com diu l’autora, els convidats van aplaudir tímidament un text ple d’estranyesa. Però també hi ha altres escriptors menys coneguts com ara el gran poeta Holan, que comença la seva obra influït pel simbolisme de Mallarmé i per les avantguardes; més endavant i arran de la circumstàncies històriques, amb l’amenaça de Hitler, fa una poesia més compromesa; després, amb la invasió soviètica, es trasllada a viure al barri de Kampa i es dedica de ple a la seva obra poètica. L’illa de Kampa mereix una digressió. En aquesta època va acollir el famós actor Jan Werich, el compositor Bohuslav Martinu, el filòleg Josef Dovrosky... devia ser un petit paradís arran de terra amb tanta gent culta i sensible a tocar... de paret a paret.

TC se sent atreta per la poesia de Holan i li ha dedicat més d’un article. Aquí ens fa descobrir el secret d’una poeta lligada a Holan que TC reflecteix en el seu poema quan diu: En veure-la a la porta, tan somrient,/ li va obrir el seu cap d’angúnies. Però vull que sigui ella qui us en parli  i us desvetlli qui era (la poeta és Clara Janés). També hi Jaroslav Seifert, un dels poetes més grans del sXX, premi Nobel de literatura l’any 1984, amb una poesia plena de sensualitat. En el seu moment va ser un poeta maleït per no seguir el cànons de l’ortodòxia política que imperava, la seva poètica és plena de ressons avantguardistes... però la seva obra més preuada són les seves memòries, Tota la bellesa del món. Seifert és per mi un testimoni més d’aquesta gran cultura de centreeuropa que massa sovint ens queda llunyana; sempre ens hem deixat arrossegar per les avantguardes, per la força de la literatura francesa, anglesa... en canvi la TC la recull i se la fa seva, i fa cantar els versos del Seifert en els seus quan diu: Ella és el temple de Déu/ les seves cames, la seva porta.
Bohumil Hrabal, un altre escriptor imprescindible d’aquesta literatura. Un xic excèntric, diuen que de jove li agradava anar molt ben vestit però anava sempre cap cot, mirant-se els peus, que portava descalços. En la seva obra s’interessa per la gent humil, pel seu dolor, per l’alegria del dia a dia. La prosa ens acosta a oficis poc coneguts amb una tendresa peculiar, que l’acosten a l’absurd, sovint en els relats no hi ha ni punts ni comes com en l’escriptura automàtica de Dalí o de Breton, a qui admirava. Criticat per cedir a la situació política del seu país, només per poder publicar, Hrabal defensava que el que ens fa iguals no és el fet de ser homes polítics sinó el patiment humà. Famós també per la seva immensa capacitat de parlar i d’explicar històries i llegendes, va passar la darrera part de la seva vida enyorant-se del cafè El Lleó d’or.
Per tancar l’apartat dels escriptors La casa de Faust:
Que el mite de Faust impregna tota la nostra vella literatura romàntica, no cal dir-ho, però que la vella Praga hi tingui una casa... no deixa d’atreure la mirada de l’autora... de fet, si furgueu en la història de la casa veureu que ha tingut diversos propietaris documentats abans del segle XV; però la relació amb el nom potser es deu a un tal Kelly, un famós alquimista i una persona poc legal que va acabar suïcidant-se... Però potser va ser un altre dels seus habitants, un  tal Mladota, un home extravagant que feia experiments de física i química, que feia figuretes que es movien... això va fer que es digués que es relacionava amb el diable. .. qui lo sa? També diuen que hi vivia un capellà anomenat Jaenig, que estava obsessionat amb la mort. Tenia la casa plena d’objectes macabres, dormia en un taüt... Juntament a les llegendes romàntiques del XIX, es va vincular aquesta casa amb el doctor Faust, personatge que va existir al s.XV, i que es relaciona amb la màgia negra...En fi, no sé si s’hi veu el forat ara on es diu que el va estirar el diable.. com que jo no hi he estat, caldrà que la TC ens ho expliqui... Cal dir que en el seu poema, la TC tria la figura de Faust vista per Goethe, i abans per l’escriptor anglès Marlow... que potser era Shakespeare? Bé, ara aquí no hi entrarem.

Per tancar la referència als escriptors, anotem l’evocació de Rilke. Crec que l’autora juga amb l’homofonia de la paraula bell/vell quan escriu: “El món és del valents/ -diu el meu pare. /Ésser bell és això.

La mitologia a petites dosis també va esquitxant com la paleta d’un pintor el llibre Blau de nit a Praga: el jardí de les acàcies, les tres gràcies als jardins de Belvedere, el sol amb la llum blanca que en molts versos contrasta amb el color blau, etc.

En l’itinerari poètic, TC no oblida les llegendes de la ciutat. Ens parla del famós rellotge de Hanus. Conta la llegenda que els consellers de la ciutat van deixar Hanus cec perquè no pogués fer una còpia del rellotge. El seu ajudant, anomenat Jacob el Cec, va venjar el seu mestre introduint una mà en el mecanisme del rellotge i llavors a ell li van tallar el braç... Qui sap si és cert.
TC també dedica un poema als alquimistes en la seva torre: Amb les ulleres arran de nas, els alquimistes fan bullir els atanors... Tot ho aprofiten: al món no hi ha cosa, ni l’ànima en pena, que no pugui ser transfigurada en la llum. Sembla que la torre dels alquimistes també va servir per guardar-hi la pólvora, que s’investigava per tal de treure-n més profit. També parla del cavaller de l’espasa, Bruncvík, un llegendari cavaller medieval que va recórrer el món per tal de trobar un lleó viu per al seu escut (origen de l'escut txec). Durant el viatge, va rebre una espasa que tenia el do de tallar els caps dels enemics sense la intervenció de la mà humana... També hi ha un poema inspirat en l’Ossari de Sedlec. Ossos de morts confegeixen làmpades i objectes de decoració... una manera ben peculiar de passar a l’eternitat.

Praga també es descrita en altres aspectes, com ara la munió de turistes: La terrassa és plena de contempladors que aquí i allà s’orienten amb la llum blava de l’aigua;  o la visita a l’extraradi; o els orfebres del carrer de l’or amb les seves titelles, o el barri de Malá Strana, on les roses s’eleven sobre tiges orgulloses... Aquest barri que es va crear cap al 1200 als peus del castell; no va ser tocat per la guerra, és ple de cases majestuoses, de flors, de residències nobles; també hi ha un poema dedicat a uns amants que es besen a l’autobús: Ell li besa les galtes de préssec./ Ella no té l’edat... En aquests versos, espais i gent ofereixen un to de quotidianitat transformada en poesia, transformada en el poemari Blau de nit a Praga.

Emily  Dickinson, traduïda de manera excelsa per Agustí Bartra , diu en un poema:

Tant com el cel la ment és ampla.
     Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
     i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
     Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
     que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
     Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
     com els mots i llur so.

Teresa, penso que el teu tarannà és proper a aquesta reflexió de la poeta nord-americana; en la teva poètica, en els teus blaus de Praga, aplegues saviesa a través d’una mirada profunda i culta, i així ens apropes una Praga única i diferent, que els lectors trobem reflectida en la teva poesia. Gràcies per acostar-nos, una vegada més, la màgia de les polis que visites.

Anna Ruiz Mestres



5 comentaris:

  1. Un gran llibre, felicitats!!! I això que no he estat a Praga però m'ha encantat, potser hi vaig i no m'agrada tant...

    ResponElimina
  2. Camil.la: tu també ens saps molt, de color blau!

    ResponElimina
  3. És una visió molt completa i que fa lluir l'obra d'una manera total i profunda. Felicitats a totes dues.

    ResponElimina
  4. Meravellos presentació del llibre,felicitats Teresa.
    Espero llegir-lo aviat.
    Una abraçada.

    ResponElimina