dimarts, 11 de març de 2014

L'art com la vida

Els humans tenim consciència de la nostra finitud quant a la nostra naturalesa física, biològica. Però també tenim consciència que som alguna cosa més que un cos tendent a l’extinció. A partir d’aquest moment, els nostres avantpassats van crear tota mena de filosofies i religions per intentar explicar-se això que contenim, i que va més enllà fins i tot de la consciència d’un jo, ben inaprensible, també ell, tot i que sigui dipòsit o causa del nostre benestar o malestar.

Les nostres passions, ja siguin enamoraments fins al deliri o enrabiades monumentals, no ens sobreviuran. Si alguna cosa sobreviu d’aquests moviments psíquics és la seva manifestació en alguna forma d’art. Altrament tenim la sensació que tot plegat és aigua que s’escorre entre els dits, i és així. D’aquí ve que en filosofies com el budisme, se’ns aconselli el sa exercici del deseiximent. No hi ha res que faci més desgraciat que aferrar-se a una passió, sigui del color que sigui, ja que la passió ens fa esclaus de la mateixa passió.

El conreu de qualsevol forma d’art és un camí formidable per a transferir (i utilitzo un terme estimat per la psicoanàlisi, teràpia que cura a través de la paraula) tot aquest corrent d’energia que és la passió que, quan no s’encarrila bé, ens pot tombar. Tota forma d’art s’alimenta de la vida, l’art mateix no és més que una altra manera de viure, deia aquell gran poeta de la transcendència que va ser Rainer Maria Rilke.

El quid de la qüestió és una altra manera de viure. A través de la creació artística podem viure d’una altra manera, podem viure d’una forma transcendida a través de l’obra d’art. És clar que no tota obra és una obra d’art… Però el fet de crear alguna cosa ja ens allibera del pes mort d’una passió engavanyadora, que no deixa volar l’esperit. Justament crear és deixar volar l’esperit, imitant la generositat de la vida.

L’esperit és allò que dóna la veritable dimensió de la nostra humanitat per damunt dels altres mamífers. Allò és el que ens permet transcendir la corporalitat i desafiar la mort i el temps. Allò és el tresor ocult en el nostre jo sovint intrascendent i vanitós com més ignorant és d’allò que per posar-li un nom direm que és la saviesa de la vida, l’ordre ocult de la vida, la substància mateixa de la vida en el seu sentit més universal, còsmic.

En la creació artística es dóna energia, com en la procreació d’un infant. Per això escrivia el poeta Federico García Lorca: La missió del poeta és aquesta: animar; en el seu exacte sentit: donar ànima. Una obra d’art, com en una fotografia, es reté un fragment de vida, ja sigui un instant d’amor intens o el dolor d’una tragèdia psíquica. És per aquest motiu que una obra d’art és alguna cosa sempre en procès de resurrecció a través de la mirada de l’espectador o a través de la lectura d’un lector. Contràriament al que es pugui creure, espectadors i lectors són agents actius en aquest compartir la vida com a art, o l’art com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de març de 2014. A la imatge, una pintura d'Anet Duncan)

2 comentaris:

  1. La immensitat de la vida de llum i de penombra.
    Bon article.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. M'atreviria a dir que sense passió no hi ha art. Com sense passió no portem una criatura al món. Passió va mostrar Jesús fins a última hora, i no perquè del seu patiment final en diguem passió, sinó per tot el que ell ens va mostrar. També se'ns ha dit que els tebis seran vomitats de la boca del Senyor... Potser és que el món té més facetes de les que volem veure.
    Una abraçada, Teresa.

    ResponElimina