diumenge, 2 de març de 2014

Els carnavals de la Clarice

Quan les festes s’acostaven, ¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!

En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim dia…

La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les galtes… Aleshores em sentia maca i femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.

Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!

Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper! Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa, per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja malmetria la delicada disfressa.

Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada, però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va tornar a sentir-se una rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de febrer de 2014)

2 comentaris:

  1. Commovedor relat de la il·lusió fràgil.
    Cau una pluja inesperada i amb la pluja et desitjo bona nit.

    ResponElimina
  2. Un bonic relat d'una ilusió trencada.
    Les coses a vegades no surten con u voldria.Però la vida et dona sorpreses i a la petita Clarice la seva sorpresa va ser tornar a trobar la ilusió.

    ResponElimina