dissabte, 15 de febrer de 2014

Establiments singulars

Hi ha polèmica, a la ciutat condal, a causa de la llei d’Arrendaments Urbans que en aquests moments posa de cara a la paret molts establiments que no podran renovar el contracte per mor d’uns preus abusius. Com les peces d’un dòmino, moltes botigues han tancat o estan en perill d’haver-ho de fer. Sap més greu si els que han d’abaixar persianes són establiments singulars, botigues tradicionals o històriques, moltes de les quals tenen el valor afegit d’un disseny que per el mateix explica tota una època.

Llegeixo amb un cert alleujament que una de les botigues que se salvaran de la crema és la cereria Subirà, a la Baixada de la Llibreteria. El passat mes de setembre hi vaig anar a comprar el ciri per batejar la meva néta. La botiga és preciosa i vaig sentir-m’hi com en un decorat de pel.lícula; això no obstant, vaig poder-hi comprar un ciri de factura moderna que tan sols duia pintat, això sí, a mà!, un dibuix estilitzat dels pans i els peixos. M’enamora el vell i m’exalta el nou, deia el poeta Foix.

Per Nadal, com si haguéssim sentit alguna mena de crida interna, una part dels Reis del néts la vam encarregar a la botiga de joguines Montforte, a la plaça de Sant Josep Oriol, que després de festes va haver de tancar després de 173 anys d’activitat.  Ens en va informar, amb pena, Mercè Morral, l’amable encarregada de la botiga més que centenària. Ara hi ha peluixos amb la figura del Mickey Mouse per tot arreu, però quan els Reis n’havien de portar un a la meva filla, ara fa trenta anys, només el vam trobar en aquesta botiga.

Aquests establiments són més que establiments: formen part del paisatge patrimonial de la ciutat. Sembla que finalment s’està treballant per protegir aquests indrets que formen part del panorama no només estètic de la ciutat sinó també el seu paisatge viu, ja que comercialment no són pas una ruïna, com expliquen les famílies o raons socials que els habiten.

No tot ha de passar pel ribot ni ha d’anar a parar a les escombreries, ens hauríem de regir per una sàvia combinació de sensibilitat i sentit comú. Quan estudiava disseny gràfic, aleshores una novetat, una vegada un alumne company meu va creure que els meus dissenys, molt estilitzats, molt zen, no s’adeien gens amb l’entusiasme que vaig manifestar una vegada per unes meravelloses peces de vidre reproduïdes en un llibre de disseny nord-europeu. El vidre no està de moda! -va bramar-, sembles del segle passat! Vaig contestar-li que les modes van i vénen, i que no hi havia pas contradicció en la meva tendència zen i l’enamorament per aquelles peces de vidre de manufactura artesana, popular. El que és bell és bell sempre.

Al fil d’aquest comentari, recordo amb esglai perquè no podia fer-hi res!, era una nena en casa aliena, com una cosina de la meva mare bàrbarament va fer miques, perquè era ‘antiga’, la vaixella de porcellana de La Cartuja de Sevilla, que va ser substituïda per uns anodins plats de Duralex… Són de moda –deia tota satisfeta la cosina-, els hem comprat a Andorra! A vegades encara somnio aquells plats amb ornaments ‘negro vistas’, com figura al catàleg de l’empresa, que deixaven veure amb tota la seva esplendor les llunes del brou de Nadal, que feien ressaltar els talls daurats del rostit de festa major, que contenien la bellesa de la crema de sant Josep amb canyella i llimona. Instal.lats en la ‘modernitat’, menjàvem a casa de la cosina de la meva mare en plats de vidre artificial, que es va ratllar en dos dies, però eren tan pràctics, això sí. Hi vam perdre molt, amb el canvi; perquè una taula són molts detalls, i una vaixella de La Cartuja de Sevilla com la que es va esbocinar amb tanta desconsideració era un detall preciós.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de febrer de 2014)


4 comentaris:

  1. Estic totalment d'acord amb tu, Teresa. Però el que són les coses... jo, que, per qüestions que no vénen al cas, he heretat ben poca cosa de la meva família, faig servir de diari aquells plats de Duralex comprats a Andorra i aquells bonics gots amb topos de colors dels anys 60. I que no me'ls prenguin!

    El problema de tot plegat és la manca de sensibilitat cap a llò que ens construiex, cap allò que ens connecta amb el que han estat els que ens han precedit i que portem dins com el codi genètic.

    Com molt bé dius, amb aquestes botigues s'estan carregant el paisatge de la ciutat. Aquestes botigues són els fils d'Ariadna que ens permeten recórrer el laberint de la memòria sense perdre'ns. Són com les catedrals!

    Hem de recuperar les nostres ciutats perquè ningú decideixi quin és el nostre present, però menys encara quin és el nostre passat.

    ResponElimina
  2. Enric, la vaixella de 'diari' de la meva mare també és de Duralex, o una marca semblant, d'aquelles de color mel amb els dibuixos gravats... Com que almenys un cop per setmana l'acompayo en el dinar, vindrà un dia que també els enyoraré...

    ResponElimina
  3. Ve a ser com quan els fills s'hagi de desfer de tot els que hem acumulat en els nostres viatges i en les nostres col·leccions, i que ara fan la casa amable i càlida: no m'imagino que ells es vulguin quedar gran cosa. I en canvi, nosaltres hi hem posat part del cor. I ara he llegit que s'ha cremat el fons de llibres de la Canuda... No cal que vinguin els enemics, que ja ens bastem solets.
    Una abraçada,

    ResponElimina
  4. Lo vell és aturar-te en el temps i gosar del moment i recordar d'histories o vivencies.

    ResponElimina