divendres, 29 de novembre de 2013

Espriu i la Càbala

En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat, hauria d’haver estat possible sempre.

No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta. No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per interès.

Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva (van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la lectura de Poemes hebraics de jueus catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).

En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de referència La Cábala y su simbolismo (Siglo XXI, 1976).

La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques anomenades sefirot, o qualitats divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina. 

No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres. La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home mental de vida intel.lectual intensa. Una vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)

divendres, 22 de novembre de 2013

A elles, que ens han precedit


Aquest novembre, amb pocs dies de diferència, han mort la premi Nobel de Literatura del 2007, Doris Lessing (1919-2013) i la psicòloga, escriptora i feminista Victòria Sau (1930-2013).

No és exagerat dir que dones com Lessing i Sau van fer-nos de mares simbòliques que van il.luminar tantes cambres fosques de la nostra història com a humans. Fins fa quatre dies estàvem mancats de la consciència del valor d’una genealogia, la femenina, que per segles ens havia estat segrestada, a nosaltres, les dones, però també als homes, a la humanitat sencera.

Lessing, sense deixar de descriure en els seus llibres allò que ens manega i desmanega a tots: la vida humana amb les seves tensions, la Nobel que ho va ser a contracor dels senyors del cànon –no els agradava, no, la seva constant recerca de la llibertat de pensament, paraula i obra- va escriure algunes de les seves obres sota la influència de l’autor de mística sufí, Idris Shah. Això sí que és atemptar contra les etiquetes! Els era difícil d’enquadrar, als senyors del cànon, aquella dona que s’havia mostrat una mestra en l’art de narrar quan va escriure l’inclassificable El quadern daurat, un experiment literari que va connectar amb les lectores que de seguida es van veure reflectides com en un mirall en aquelles pàgines fora de les convencions socials del moment. 

I és que, com va dir la mateixa Lessing, s’utilitza el procés de l’escriptura per esbrinar què pensem i fins i tot qui som. L’escriptura, doncs, no com a entreteniment sinó com a via de coneixement. Doris Lessing, una dona culta i intel.ligent, va voler posar negre sobre blanc les complexes relacions entre els humans com en el conte Pardals,  publicat a Històries de Londres (1996). Aquestes aus, mínimes i familiars, formen part de l’escenari on té lloc una discussió entre un matrimoni sobre la conducta de la seva filla. Debat que a mesura que avança la narració posa de manifest el diàleg per a peixos que és la seva relació de parella convencional i absurda. La conversa, possiblement amb base real, es dóna en una taula de cafè després d’una pluja d’estiu típicament anglesa, a Hampstead Heath, un lloc ben conegut per l’escriptora anglesa, que hi vivia a prop.

La seva literatura, batalladora i sovint irreverent amb l’status quo, també va tractar qüestions de tipus social que li tocaven tan a prop com ara la lluita de classes i de races. No oblidem que l’escriptora va viure els seus anys joves a l’antiga Rodhèsia, Àfrica. Doris Lessing va ser guardonada l’any 1999 amb el Premi Internacional Catalunya de la Generalitat, que s’atorga anualment a persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món.

Victòria Sau, una dona feta per ella mateixa que va estudiar de gran, es va llicenciar en Història Contemporània i es va doctorar en Psicologia. Professionalment va exercir de professora universitària i com a psicòloga. Sau, un dels noms més sobresortints del nostre feminisme, va escriure llibres de referència en aquest camp quan tot just aquí s’estava obrint. Les seves pioneres aportacions i reflexions sobre maternitat, treball, psicologia i construcció del gènere, i la seva lluita per la denúncia del sistema patriarcal, han quedat reflectides als seus llibres. Basti recordar només alguns dels seus títols més significatius: Manifiesto para la liberación de la mujer (1974), Ser mujer: el fin de una imagen tradicional (1986), El diccionario ideológico feminista, el primer volum del qual es va publicar l’any 1981 i el segon el 2001. Pensadora incansable, ha treballat fins a l’últim moment. De Victòria Sau me’n va parlar per primera vegada, fa més de trenta anys, la meva amiga, la il.lustradora i escriptora Gemma Sales, que de passada, i no per casualitat, em va recomanar de llegir els diaris d’Anaïs Nin, que vaig devorar… A elles, que ens han precedit en els camins de la nostra pròpia descoberta, la nostra estima i reconeixement.

(article publicat a Eix Diari, 20 de novembre de 2013)



dimarts, 19 de novembre de 2013

Viatge existencial

És un lloc comú dir que la vida és un viatge. I cal precisar: de retorn. Nombroses llegendes parlen d’aquest viatge existencial, i també paràboles com la del fill pròdig, el retorn del qual a la casa del pare és motiu de tanta alegria. L’ànima viatja i a vegades es perd, més encara, a vegades mor en vida… Per això a l’Evangeli es llegeix: Perquè aquest, el meu fill, estava mort i ara ha reviscut, s’havia perdut i ha retornat.
Si fem una lectura simbòlica d’aquest text podem dir que els nostres pares interns s’alegren del retorn del fill intern quan reconeix en ell el Jo veritable, o el Sí-mateix, tal com el va conceptuar Jung.
(a la imatge, un carrer de Thera, setembre de 2013)

divendres, 15 de novembre de 2013

Consciència i tolerància

Darrerement s’observa una gran manca de comprensió del que es diu o s’escriu, no s’entenen els enunciats, es llegeix malament. Potser hi fa que no es para prou atenció, o no s’escolta prou, o potser és que les paraules s’han desgastat i han perdut virtut per com són emprades, sovint no per dir la realitat sinó per tergiversar-la, tot creant confusió.

Conscients del valor de les paraules, molts dels qui escrivim les pensem moltes vegades abans d’escriure-les, i un cop escrites les reescrivim tantes vegades com faci falta. Però aquest esforç per la claredat expositiva, fruit d’una heliomàquia mental treballada a pic i pala en la mesura de l’art de cadascú, a vegades no serveix per gaire res, ja que, com ensenya l’experiència quotidiana, la lectura de la realitat no depèn del que està dit o escrit sinó de com és llegit el discurs.

Una lectura de la realitat sense apriorismes o sense la nosa de l’ego és rara perquè demana consciència i tolerància. La consciència és un guany sobre el jo, com el jo és un guany sobre l’ego en una escala de valors humanístics. La consciència de la pròpia identitat ajuda, i no poc, a afirmar la tolerància. La por, o la insatisfacció amb la pròpia identitat, ens fa dèbils. Més sovint del que es voldria aquesta feblesa té com a conseqüència actituds intolerants, que són com un escut psicològic de defensa, tot i que perjudiquen, per ofuscació, la visió de la realitat.   

Ser conscients de la realitat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, ens fa comprensius de la realitat. La qual cosa no vol dir justificar la realitat sinó intentar explicar-se-la. No es pot modificar una realitat que a vegades pot ser injustificable, i fins i tot intolerable, sense entendre-la, de la mateixa manera que no es pot aixecar un rascacels damunt d’una falla.

La tolerància també es fonamenta en un equilibri emocional ferm que procura estabilitat. Una persona serena, equilibrada, pot dialogar tranquil.lament amb l’altre, sigui com sigui i pensi com pensi aquest altre, fins acollir-lo. L’actitud d’acollença no significa l’acceptació acrítica de qualsevol cosa, com deia el caputxí Jordi Llimona, que també afirmava que cal coratge tant per acollir com per rebutjar el que és rebutjable. Certament no tot s’hi val, i una consciència sòlida és un bon instrument per discernir la realitat i saber a què atendre’s en cada moment.

La tolerància no dóna carta blanca ni estalvia exigència. No podem acceptar així com així la mentida o la injustícia, com no podem acceptar la negació de la personalitat de cadascú, inclosos col.lectius, pobles i nacions. En aquest sentit, la tolerància és deixar exercir a l’altre la seva alteritat, que implica el respecte a la seva persona, al seu pensament i als seus fets. Tanmateix, la tolerància, un bé desitjable, té uns límits que justament els marca una consciència recta i una actitud honesta. La tolerància és un guany moral i cultural que ens eleva per damunt del nostre ésser inferior. La tolerància, no la deixació de responsabilitats per comoditat o per fer la viu-viu, té a veure amb l’erradicació de la ignorància, el fanatisme i l’ambició, entesa l’ambició no com el desig d’emular una cosa superior sinó entesa com a depredació i desig de control sobre l’altre.

No es pot dividir el món en bons i dolents, som limitats, i, per tant, també ho és en nosaltres la veritat. En el núvol fosc de la ignorància del que és Real sabem fins a quin punt podem ser parcials. Però a mesura que ens obrim a l’alteritat, la consciència es va fent més clara, més objectiva i més comprensiva de la realitat, ens sigui o no agradable. La consciència és un sentit intern que ens informa de la veritat essencial de les coses. Quan obrem de forma incorrecta, ja no dic punible, ens assalta la mala consciència. Posant en diàleg consciència i tolerància ens obrim pas cap als altres que, del dret o del revès, sempre ens fan de mestres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de novembre de 2013. Fotografia presa a Malta aquest juny passat).

dimecres, 13 de novembre de 2013

Meitats de la veritat

Hi ha una dita que diu més o menys això: Només la veritat fereix. No sembla molt arriscat afirmar també la seva altra meitat complementària, és a dir: Només la veritat guareix.
(la fotografia està presa a la Costa Brava)

dissabte, 9 de novembre de 2013

La Moreneta a Cuba

A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les ‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons reporta Joan M. Ferran i Oliva a La Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès editors).

Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841. Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més d’hora, es van aplatanar a Cuba.  Els cubans utilitzen aquest mot per descriure els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera, és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.

Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina, i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes religions és la Santería, però n’hi ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura Catalana que es va celebrar a L’Havana.

Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución José Martí.

La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient, on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien fer una assimilació entre les deïtats (orishas o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos, oceans…

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Matanzas, Cuba)

dimarts, 5 de novembre de 2013

Com lluernes

Ahir vaig veure alguns carrers amb els guarniments de Nadal instal.lats... Els llums estan apagats, és clar, però aviat les autoritats donaran el tret de sortida perquè s'encenguin cap al tard i il.luminin els ànims que tenim alicaiguts. La intenció és doble: per una banda es vol que la gent s'animi a comprar per allò dels calaixos eixuts, i això que plou poc. Per l'altra banda es vol una mica d'alegria en els camins incerts de l'esdevenidor.
Però a mi, l'espectadora dels llums encara apagats, se m'anaven presentant les imatges dels vells mags, aquells que la tradició fa venir d'Orient, és a dir, d'allà on surt el sol, en altres temps més primitius imatge de la divinitat. En la meva imatge aquests homes (i dones, és clar), que no són tres sinó molts més, els veig com una filera de lluernes brillant en la fosca. Els humans sempre estem en algun exili, o en algun camí que no sabem on ens portarà llevat de retornar-nos al mateix lloc d'on vam partir, digueu-li cel, més enllà, matèria fosca, univers incandescent... Els mags, però, sempre porten algun regal per a l'Infant que som en el nostre interior més pur. Però el soroll ambient sovint deixa sentir ben poc la seva veu càlida com el ventre matern.
(a la imatge, una fotografia feta a Barcelona les festes del Nadal passat)

dissabte, 2 de novembre de 2013

La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).