dilluns, 29 d’abril de 2013

Secret i sentit de la vida



Sempre s’hereta un secret que cal interpretar, escriu el pensador Jacques Derrida. La frase pot interpelar-nos de dues maneres: en l’àmbit del personal més estricte i en l’àmbit de l’universal, és a dir, en tot allò que no ens és aliè humanament parlant. En l’àmbit del personal ens podem trobar amb l’herència d’un secret que, sense saber-ho, ens condiciona la vida. I si mirem més enllà també podem veure que som fills del gran secret de la creació que fa que, generació darrere generació, ens preguntem d’on venim i cap a on anem i quin sentit té la nostra vida… Responem al gran secret amb la nostra petita vida si aprenem a respondre, la qual cosa no és fàcil, gens fàcil. Però és en aquesta dificultat en la resposta personal on cadascú troba el sentit de la seva vida.

diumenge, 28 d’abril de 2013

Cal.ligrafia



Els ginys tecnològics estan canviant grans i petites coses que fins ara ens eren quotidianes. A penes escrivim a mà, per exemple. En temps antics la cal.ligrafia era un art, sobretot en cultures com l’àrab, on el traç de la lletra manifesta la sacralitat de la Paraula… Com alguns de vosaltres ja sabeu, vaig estudiar grafologia i vaig aprendre allò que en realitat és de sentit comú: qui escriu són els moviments del cervell, la mà és l’instrument. Tot això m’ha vingut al cap perquè estic llegint un llibre preciós i molt recomanable, Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara). En un fragment dels seus poemes, la poeta andalusina Safia bint Abdal.lah, contesta a una senyora que troba defectes a la seva cal.ligrafia:
A qui la lletra em critica, li he dit: “Posa’t fre!,
ara em veuràs enfilar les perles de les meves línies.”
He encomanat a la mà que brodi la cal.ligrafia…
Contenteu-vos els qui aquí em llegiu a imaginar la meva lletra, que, amb el temps, s’ha anat modificant per a millor, em sembla, ja que cada vegada s’inclina més cap a la dreta (no penseu malament). I és que en l’espai del paper, quan la lletra s’inclina cap a la dreta vol dir que qui escriu (almenys en aquest moment) es projecta des de dins cap enfora...
(a la imatge, una cal.ligrafia on el cal.lígraf, Salah al-Moussawy, desitja bon any a tothom. Vaig comprar aquesta postal a Còrdova)

divendres, 26 d’abril de 2013

Escriure com llegir



Hem assistit a la tradicional festa de sant Jordi. És una festa catalana tan càlida, amb el regal de la rosa, i culta, amb el regal de llibres. Una festa que té lloc en plena floració de la natura que invita també a la regeneració de l’ànima. Els bons llibres en són una eina formidable.

Alguns anys per sant Jordi estreno llibre. Davant d’aquest fet, a vegades els lectors, però també escriptors que comencen, em fan preguntes com ara aquestes: Com escrius? O, com s’ha d’escriure? Benvolguts, els dic, les respostes són tan difícils. Tant que només poden respondre’s de la forma més senzilla, i que per part meva ho condenso en una sola frase: Escric com llegeixo, tot recordant un llibre de Joan Triadú que ell, com a crític literari, va titular Llegir com escriure.

Sovint hi ha una relació directa entre els gustos lectors i el que alguns escriptors escrivim. Escric el que m’interessaria llegir, i escriure-ho és una exploració d’aquest interès. Escric el que escric perquè aquest exercici m’incita a pensar, em desvetlla el que mig sé, però més encara em fa veure el que no sé. El fet d’escriure fa emergir aquest treball intern al paper o a la pantalla de l’ordinador.

Per aquest motiu, una de les coses que més m’agrada del fet d’escriure és la sorpresa. Mai no sé com acabarà res del que escric, de la mateixa manera que no sé com acabarà la meva vida. Escriure és una activitat tan interior com el pensament. I, no obstant això, un cop l’escriptura ha pres cos es vessa en els altres, és dels lectors. Tant és així que, al cap de poc, oblido el que he escrit, veient d’aquesta manera com he estat vehicle d’alguna cosa que pressento que és més enllà del jo personal i que es confon amb Tu genèric, o existència sencera.

Entenc l’escriptura literària com un fet sorgit de la lliure voluntat. Per tant, servint-me de la gramàtica, una eina ben útil per donar forma al text, no paro, però, gens d’esment en aquells trucs que diuen que atrapen el lector. Defujo aquesta pràctica, que em sembla una mica masculina per allò de caçar. Em trobo millor en el terreny de l’hospitalitat, de la invitació als lectors de caminar una estona amb mi, si volen. Crec que un llibre és com un viatge que invita a recòrrer camins inesperats amb la llibertat que dóna deixar les fronteres obertes. Una imatge que podria explicar aquest meu sentiment és l’angunia que em fa veure ocells dissecats o papallones clavades amb una agulla. Per a mi un llibre és un ésser viu, un ésser amb la seva respiració, i així és com el tracto.

Escric com llegeixo de la mateixa manera que respiro: amb la consciència que escriure i llegir és una forma de vida. Per aquest motiu tinc tan de respecte per l’escriptura i la lectura i, al mateix temps, hi tinc tanta intimitat. Escolto consells, però en última instància escolto la veu interna. Si hi ha una cosa que no seré mai és un altre escriptor. Així, doncs, em dec a mi mateixa, amb les meves mancances i virtuts. Crec que els mèrits (en l’escriptura i en tot) vénen per una banda de la gràcia, és a dir, dels talents que rebem i, per l’altra banda, de la llibertat que es manifesta en la voluntat. Reescric molt. Amb això no vull dir que pateixi escrivint. Això sí, m’esforço a fer bé el que sento que he d’escriure i això no és fàcil, com no és fàcil educar un infant o, encara més difícil, educar-se un mateix. El fet d’escriure i de llegir em va modelant (els humans som éssers inacabats) en la mateixa mesura que dono forma als llibres, que, com he dit, aspiren a un vol ampli, en plena evolució com la mateixa vida que es va fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d’abril de 2013. A la imatge, parades de sant Jordi a la Rambla de Vilanova i la Geltrú)

dimecres, 24 d’abril de 2013

Rosa de sant Jordi

Rosa d'amor per a qui la rep; rosa de dolor per a qui l'enyora...
Vaig fer aquesta fotografia ahir, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Sant Jordi 2013

La rara rosa blanca, del poema d'Espriu, per a tots vosaltres! 
Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!

diumenge, 21 d’abril de 2013

Ex-libris: pequeno objeto do desejo


El dia 1 de setembre del 2011 vaig rebre un correu electrònic de la senyora Sara Seilert, editora de l’Universidade de Brasília, demanant-ne l’autorització per publicar la imatge d’un ex-libris meu realitzat l’any 1986. El motiu era la preparació de la publicació del llibre Ex-libris: pequeño objeto do desejo, que la seva autora, la professora Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo, havia deixat enllestit abans de la seva mort prematura l’any 2001. Entre el material de les obres escollides per l’autora a fi i efecte d’il.lustrar-lo, hi havia aquest ex–libris al meu nom.

El llibre de la professora Stella Maris de Fegueiredo Bertinazzo que em va arribar fa tot just uns dies no només és una meravella editorial sinó que és el resultat d’un treball tan rigorós com amé sobre els ex-libris, l’exlibrisme i el món artístic i bibliòfil que envolta aquestes petites obres gràfiques destinades a marcar la propietat dels llibres.

Entre els articles que encapçalen, tot acompanyant-lo, aquest magnífic treball, hi ha un text de José Mindlin, un dels més importants bibliofils del món. Vam tenir la bella oportunitat de conèixer la seva fabulosa biblioteca en el nostre viatge al Brasil el juliol del 2003. En el meu llibre inèdit sobre l’experiència monumental que va suposar aquest viatge, i que vaig titular Quan Jurupari era déu (un viatge al Brasil), vaig dedicar un poema a José Ephim Mindlin, fill de pares jueus nascuts a Odessa i emigrats al Brasil. Mindlin va néixer a Sao Paulo l’any 1914 i va morir a la mateixa ciutat l’any 2010, a l’edat de 95 anys. Quan nosaltres el vam visitar ja era un home molt gran de capteniment venerable i delicat. Fins molt més tard no vam saber que Mindlin no hi veia, ja que ens havia mostrat amb un legítim orgull bibliòfil els seus incunables i fins i tot ens va llegir un fragment d’un Llibre d’Hores. El devia saber de memòria.  

dissabte, 20 d’abril de 2013

A reveure, José Luis



Vaig conèixer l’escriptor José Luis Sampedro fa més de vint anys, en una de les Trobades de la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana que durant uns anys va organitzar el Departament de Cultura de la Generalitat, on per cert, també vaig poder escoltar intel.lectuals de la talla de Roger Garaudy i d’escriptors com Xesús del Toro, Guillermo Cabrera Infante o Günter Grass. Ens vam escriure força temps. Ens escrivíem a mà, ell amb la seva lletra polida, rodona, de traços elegants i escrita en tinta vermella. Era una lletra feta, amb caràcter, però sense donar per acabada, Sampedro no donava res per acabat. La grafologia, que estudia la cal.ligrafia com el resultat de la combinació de la traça manual amb els moviments psicològics del cervell, contempla l’evolució de la lletra per millorar el caràcter. Fins al punt que, esforçant-nos a canviar un tret gràfic, o un moviment instintiu de la lletra, podem modificar una pulsió negativa així com podem canviar de visió del món. El lema de Sampedro era ‘converteix-te en el que ets’. La lletra sampedriana era tan diàfana i viva com ell.

Sampedro és un exemple de persona no només acadèmicament instruïda sinó humanament evolucionada. Ho mostra la seva trajectòria vital i intel.lectual, que en l’escriptor sempre van anar de la mà. Així era, així vivia, així escrivia: amb una gran autenticitat i calidesa humana. Vist a distància, em pregunto com va dedicar un temps de la seva vida a una escriptora aleshores amb una trajectòria tan curta com la meva. Però ell era així: savi i pròxim, com la seva literatura.

Vam parlar molt del seu llibre La vieja sirena (1990). És un treball literari que té moltes línies d’interpretació simbòlica i on a més hi ha un feminisme declarat, cosa bastant inèdita en un escriptor. A través d’aquest llibre vaig tenir coneixement de Thera, l’illa grega que dóna origen al meu nom.

Sampedro, economista, acadèmic i escriptor que mirava la realitat amb aquells ulls tan transparents, estimava, com jo també estimo, el taoisme xinès i el sufisme islàmic, vies orientals de la mística que entronquen amb la mística occidental: Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, Miguel de Molinos.

L’any 2005 vaig llegir amb emoció creixent la seva biografia Escribir es vivir, escrita amb la col.laboració de la seva dona Olga Lucas. Us recomano llegir aquest llibre. José Luis Sampedro era un mestre que mai no va deixar d’aprendre alhora que mai no va perdre el fil de la realitat ambient i s’hi va vincular d’una manera ferma i decidida. Sampedro, amb nou dècades llargues a l’esquena, va escriure el pròleg d’un llibre que encara estimula a l’acció: Indigneu-vos, d’Stéphane Hessel. La dignitat és l’última cosa que s’ha de perdre i Sampedro va ser un paladí de l’art de la dignitat. Si la tirania política no és acceptable, menys acceptable és la tirania moral. Així és com Sampedro convidava a la resistència a no deixar-se corrompre ni per la política, ni per les finances, ni per res que ens hàgim d’avergonyir, i això està a les nostres mans. L’any 1995 va superar una malaltia molt greu. Aleshores va dir: Crec que en els meus llibres hi ha quelcom d’afectiu perquè estan escrits amb la sang, que és la tinta amb la que un ha d’escriure.

N’havíem parlat molt, d’aquest lliurament a l’escriptura. Escriptor tardà, mai no va voler ser superficial. Escriptor per necessitat vital, crític amb el sistema i convençut dels valors espirituals que es poden conrear a través de l’escriptura, vendre era el seu últim barem. A rel del seu decès, s’ha dit que va morir lúcid, que va tenir ocasió de viure conscient la seva mort. Sampedro deia que morir és com un riu que es confon amb la mar. Creia en els horitzons de l’Esperit i en la Vida perdurable. A reveure, José Luis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’abril del 2013)

dijous, 18 d’abril de 2013

Un paquet de correus

Arriba un paquet de correus. El remitent és l'editorial de la Fundació de la Universitat de Brasília. Abans d'obrir-lo ja sé què hi ha dins: un volum que porta per títol Ex-libris: pequeno objeto do desejo. L'autora d'aquest llibre és Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo. Dies enrere em va estar anunciat aquest enviament. La resta de la història l'escriuré en un altre apunt d'aquest blog. 

dimarts, 16 d’abril de 2013

A les envistes de sant Jordi

Dues dones escriptores dialoguen en uns escrits que van més enllà de la notícia de l'elecció del nou pontífex i s'endinsen en la significació de la tria del nom, Francesc. La conversa s'allarga i passa pels carismes dels franciscans i dels jesuïtes, i s'estén en la necessitat de regeneració de l'Església -una primavera, segons l'expressió del teòleg Hans Küng-, el diàleg interreligiós, el diàleg entre ciència i fe, els creients en els temps actuals, així com en el tema més candent i que demana un canvi radical i d'acord amb els nous temps: el de la subjectivació efectiva a tots nivells de la dona en el sí de l'Església del segle XXI.

dissabte, 13 d’abril de 2013

Mail Art




Fins al 5 de maig, els qui tinguin l’oportunitat de viatjar a París podran visitar a l’Espace Culturel Louis Vuitton l’exposició Correspondances. La mostra traça un recorregut per un art que no podia ser comprat ni venut sinó rebut. Es tracta del ‘mail art’, o art postal. La varietat d’estils i motius artístics en aquest camp és infinita.

L’exposició s’obre amb realitzacions de Ray Johnson, el pioner d’aquesta pràctica artística, tan externa als circuïts comercials. De fet, Ray Johnson va inventar el ‘mail art’ per fugir de la creixent mercantilització de l’art. Els artistes que es van avenir a aquesta pràctica que utilitzava els serveis de correus com a mitjà per vehicular el seu treball artístic volien interferir en el mercat de l’art, així com volien allunyar-lo de les institucions. Estem parlant d’una pràctica artística d’esperit molt lliure que es va dur a terme preferentment entre els anys 1950 i 1970, i que aplega un bon nombre d’artistes en xarxa que realitzaven les seves originals performances en sobres, postals i paquets de correus.

Tal com estan les coses i per les seves característiques, podem tenir la impressió que estem parlant d’un art realitzat ara mateix; o almenys podem veure el ‘mail art’ com un procediment que ens invita a retornar a aquest intercanvi artístic en xarxa! I és que el ‘mail art’ és un sistema amb grans possibilitats creatives alhora que la despesa no és per arruïnar ningú. Si rebre una carta manuscrita avui dia ja és una novetat, imagineu-vos rebre-la amb un sobre treballat per algú que sigui artista o que tingui mà artística!

En els meus anys joves, estic parlant de quan tenia 20 anys, vaig practicar el ‘mail art’ amb alguns dels meus corresponsals. Una dècada més tard vaig ser invitada a tornar-hi. Aquesta vegada els corresponsals van ser el malaguanyat pintor Josep M. Parera i la il.lustradora Gemma Sales.

En el camí del ‘mail art’ tot són petges d’un viatge complex que comença amb la intervenció artística en un sobre al qual s’hi afegeixen els segells corresponents. Un cop a correus, el sobre serà marcat novament, a vegades amb prou gràcia per part d’un empleat anònim amb gust espaial, un valor que s’afegirà al trànsit d’una petita i misteriosa obra d’art que recalarà a la bústia de la casa del corresponsal per a tornar a ser intervinguda artísticament en el seu viatge de tornada, viatge al qual se li pot afegir una altra intervenció per part d’un altre corresponsal de la xarxa…

En el viatge d’un sobre (amb carta o sense) pels circuïts de correus l’enjòlit del resultat final està assegurat, i més ara que la correspondència en paper es limita a quatre factures i alguna propaganda. Ara que ens estem tornant tan pobres almenys mirem de no ser pobres d’imaginació ni perdem les ganes de crear un objecte bell amb els mitjans que tinguem al nostre abast. Així, doncs, aquest estiu, ja ho sabeu: envieu una postal treballada amb gràcia artística, ben segur que us agrairan el detall.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2013. L’obra que il.lustra aquest post és de d’una artista actual, Roben-Marie Smith)

dimecres, 10 d’abril de 2013

Sempre en camí

He observat algunes experiències de dol. A vegades, i amb insistència, es posa el dolor propi en el lloc de la persona morta. No crec que siguin equivalents. La persona morta ha tingut el seu recorregut vital, al qual no ens hem d’oposar, qui som nosaltres per oposar-nos a aquest traçat que és únic i intransferible. Nosaltres tenim el nostre propi traçat, que també hem de respectar. Per continuar el propi camí s’ha de superar el dolor, que no vol dir superar el record. El record de les persones que hem estimat és sempre present. La memòria és un acte d’amor. El dolor sostingut incapacita per a continuar el camí degut, ja que a cadascú li arriba la seva hora i sembla que ens hauria de trobar en ple treball, si el destí és prou pietós com per conservar-nos amb consciència. Tenim l’obligació, em sembla, de continuar evolucionant com a persones per ser útils a nosaltres mateixos i a la humanitat.
(a la imatge, fragment d'una pintura de Concha Ibáñez)

dilluns, 8 d’abril de 2013

Escriure, finalment



Ho he escrit en altres ocasions, també ho he dit en veu alta. No pas a l’hora que hauria volgut vaig començar a escriure amb voluntat d’incorporar-me a un arbre de fruits intel.lectuals que sempre he considerat tan meu com el parental: el dels escriptors i escriptores que estimo i admiro. Per donar aquells passos desitjats vaig haver d’esperar a tenir el temps –mental, sobretot- per poder-los fer, i encara molt de mica en mica al principi. Tenia ja 37 anys i alguns petits premis a la butxaca que m’havien servit d’estímul.

Aquest inici l’he recordat tot d’una, i tan nítidament perquè va ser decisiu, en llegir un dels capítols del llibre Leer y escribir en femenino (Aresta Mujeres), de Mª Ángeles Cabré. En aquest capítol l’autora tracta de l’escriptura en femení en clandestinitat. Alguna cosa hi ha d’això, a vegades. Una amiga meva, G.S., va arribar a l’extrem d’haver d’escriure a la cambra de bany. El marit no ho volia, la vigilava tothora i aquell, és clar, era l’únic lloc secret. Finalment se’n va separar de forma traumàtica però alliberadora.

Finalment jo també vaig començar a escriure no d’amagat, però sí a estones esgarrapades. Deixava els fills a l’escola a les tres de la tarda i tenia una bona estona per escriure fins que anava a recollir-los. Dues hores ben bones, vaig gosar prendre’m! Una fortuna de temps comparat amb el temps zero dels anys de la criança compaginats amb les llargues hores de treball a la taula de dibuix. Esposa, mare i treballadora, com tantes, feia tots els papers de l’auca. Però cada dia havia d’interrompre la feina d’escriure, no podia deixar treballar tranquil.lament la imaginació! No comptava encara amb temps propi, no tenia la tan necessària habitació real i mental pròpia… Era conscient d’aquesta limitació que no havia observat pas que tingués l’escriptor Joan Perucho, per exemple, a qui havia conegut de jove a través de l’amistat que es tenien el meu germà i la seva filla Montserrat quan anaven al grup d’escoltes de la parròquia. Però menys era res, pensava, i continuava a escriure, fent dits, conscient també que l’ofici és un grau al qual havia d’accedir amb un treball sostingut, perseverant, sense desmai.

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen, tal com recull Cabré al seu assaig. Les qui no tenen mainada potser sí, que arriben a ser dones poderoses de la seva força! Però la majoria de dones que volem transitar el camí de la creació mai no ens podem alliberar de les tasques de cura dels altres, tasca preciosa, però que resta molta energia per al treball artístic en el camp que sigui.

Tanmateix, alguna força poderosa ens deu assistir quan a desgrat dels entrebancs diaris no renunciem a continuar per aquest sender un cop hem començat a posar-hi els peus. Tal com recorda Cabré en el seu tan estimable treball, Adrienne Rich va començar la seva dedicació a l’escriptura als 40 anys quan es va divorciar i els seus fills ja eren prou grans. A aquesta mateixa edat, la majoria d’escriptors ja han publicat almenys una desena de llibres i s’han fet un nom. A la nostra època encara s’havia de comptar amb aquesta realitat tan discriminatòria per a les dones. Ara espero que no. 

Els fills eren adolescents quan a pas de pardal vaig començar un camí que preveia difícil. La literatura ja havia començat a banalitzar-se i el camí que jo havia triat era un camí d’exigència no compatible, per tant, amb la superficialitat. Em vaig donar deu anys de temps per veure algun fruit d’aquest treball. No apartant-me dels llibres i dels germans en la literatura que m’alimenten des d’aquell gran arbre que sento meu, encara sóc aquí, escrivint, conscient dels meus límits, però també dels meus guanys.

(publicat a L’Eco de Sitges, 5 d’abril de 2013. A la il.lustració, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera realitzada en estany i bronze)

dimecres, 3 d’abril de 2013

Ètica

El pelegrinatge als llocs sagrats és una pràctica habitual en moltes creences i religions. A l'Índia, per exemple, hi ha milers de tirthes o llocs sagrats que els pelegrins visiten amb la conducta adequada. La tradició índia fa molt d'èmfasi en aquesta conducta adequada en el moment de la visita que ha d'anar acompanyada sempre d'una conducta ètica el més impecable possible en la nostra vida de cada dia. Altrament el pelegrinatge als llocs sagrats és fútil.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Bona Pasqua!

Bona Pasqua!
(a la imatge, fragment de l'obra realitzada en estany i bronze titulada L'essència, de la pintora i escultora Carme Riera, que fins al 7 d'abril s'exposa a la mostra Entre mar i terra a la Fundació Caixa Laietana de Mataró)