diumenge, 22 de desembre de 2013

Un conte de Nadal (a la memòria d'en Ramon Julibert)

Aquest conte de Nadal és una història real. Així com entre el normal i l’anormal a penes hi passa un fil de màquina de cosir, els límits entre el real i l’irreal a vegades són inexistents.

Un dia d’Advent va morir a Barcelona en Ramon Julibert. He sabut el nom d’aquest personatge peculiar per l’obituari, tendríssim, que li va dedicar Dolors Boatella a la revista Núvol. En Ramon Julibert cantava òpera al metro. Segur que molts l’havíeu vist alguna vegada. En Ramon cantava a l’andana de la línia verda del Passeig de Gràcia. El vaig trobar moltes vegades els anys que anava a classes d’italià a l’Istituto Italiano di Cultura, al Passatge Méndez Vigo (per cert: en Julibert sabia italià i alemany, llengües operístiques…) Em cridava l’atenció aquell home d’una certa edad sense ser vell, alt, esprimatxat, sempre ben pentinat i ben vestit. En Ramon Julibert no era un rodamon, un tramp, un clochard. En Ramon no era ben bé un músic de carrer, era un músic d’interior, cantava àries a l’andana del metro a viva veu, amb el gest, això sí, una mica desmanegat. Alçava els braços i encara semblava més alt. La gent mirava aquest personatge des de tots el angles possibles i en els seus ulls s’hi podia veure tota la paleta d’emocions que despertava, des del desconcert fins a la dissimulació. Algú bellugava el cap i possiblement pensava: Aquest home està boig, no hi és tot…

Desconcerta, sí, el que no coneixem o no sabem com evaluar. És més fàcil penjar una etiqueta, això dóna tranquil.litat, no hem de pensar perquè ens incomoda l’estrany, l’insòlit, el diferent, el peculiar. Cal dir que en Ramon Julibert no facilitava les coses: no portava cap cartell penjat on digués què pretenia amb els seus cants, ni tampoc no demanava caritat, ni semblava que volgués parlar amb ningú. Simplement cantava òpera al metro.

Alguna vegada que el metro se m’escapava, o no tenia pressa, m’asseia una estona en un banc i escoltava en Ramon. No cantava gaire bé. Potser si hagués cantat amb art suficient no hauria acabat cantant al metro amb la seva veu forta però sense color. Sembla que de jove havia fet els seus pinitos, però la seva carrera com a cantant d’òpera no devia reixir, ja fos perquè no tenia prou talent, o no en sabia prou, o perquè ja era un home de tarannà singular.

En Ramon Julibert em feia pensar justament en els límits dels processos de la ment, i en la malaptesa que tenim per acceptar-los en nosaltres i en els altres. Des del meu observatori veia com de forma instintiva la majoria de la gent s’apartava d’en Ramon unes passes enllà, o es posaven a llegir el diari, o miraven la boca fosca del metro. És el natural quan no se sap què fer. I què s’ha de fer? No res. Simplement acceptar que hi ha persones com en Ramon Julibert, i qui sap si algun dia, com deia en el seu obituari Dolors Boatella, no cantarem nosaltres també al metro, això suposant que en sapiguem.

Els cants d’en Ramon sonaven una mica opacs en les cavitats del metro. Potser era això: que no era el lloc adient per cantar àries d’òpera i la veu sonava forta però sense la vibració necessària per emocionar… Qui sap si en un bon auditori d’aquests nous que s’han construït a tot els país en Ramon no hauria pogut lliurar el millor de sí i aleshores poc ens hauria importat que potser no hi fos tot perquè el seu art ens hauria semblat gran, molt gran, i l’hauríem aplaudit. Segurament en Ramon Julibert maldava per acordar raó i follia quan cantava al metro del Passeig de Gràcia amb aquell enorme do de pit, com si li anés la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova. En Ramon Julibert va morir el 6 de desembre)

2 comentaris:

  1. No sé si en Ramon es deu avenir de poder cantar en un espai obert com és el cel... però segur que la seva veu ha millorat amb el traspàs i ara canta com els àngels i amb els àngels.
    Gràcies per recordar-lo, Teresa. Jo l'havia sentit més d'una vegada.

    ResponElimina
  2. En memoria den Ramon.Espero i desitjo que l'ánima de Ramon continués cantant en aquest mon espiritual que es l'infinit.

    To be happy!!

    ResponElimina