dimarts, 10 de desembre de 2013

El final dels anònims

En un article, Andrés Trapiello anunciava que hi ha hagut una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ha dit prou als comentaris ofensius a la xarxa emparant-se en l’anonimat. Trapiello és molt sensible al tema, ja que durant molt de temps, i amb total indefensió, va veure’s assetjat per un d’aquests ‘anònims’, un vàndal telemàtic, vaja.    

L’anònim és una pràctica antiga que respon a allò tan vell i tan roí com tirar la pedra, amagar la mà i de passada la cara. L’anònim és indicador d’una sofrença interior –els psicòlegs parlen de sentiments tan corrosius per a l’ànima com l’enveja, el ressentiment, la impotència, la ràbia- que es transforma en agressivitat. D’aquí ve que encara que els qui envien anònims provoquin compassió ens n’hàgim de protegir.   

Abans els qui enviaven anònims tenien feina a elaborar-los, ja que constituïen unes performances imaginatives, collages de paraules retallades de periòdics i revistes i enganxades en un paper una per una. Potser se’n podria fer una exposició, ja que ara són peces de museu i aquests personatges de la invisibilitat cuirassada han passat a la història. Perquè ara el que es porta són els anònims a la xarxa. Aquests fins ara han operat de manera invisible, encara que amb menys imaginació que els seus predecessors. No hi ha gaire feina ni es necessita cap habilitat especial per teclejar allò que el seny, el bon gust i la civilització hauria de contenir.

La xarxa no té fronteres ni per bé ni per mal. Un exèrcit d’emboscats campen emparant-se en la facilitat de l’anònim, i fins i tot n’hi ha que s’atreveixen a suplantar la personalitat signant amb el mateix nom de l’atacat. Amb un gran decensís per l’experiència fallida, un home de la talla intel.lectual i moral de José Saramago va plegar el bloc que havia començat amb la idea d’escriure comentaris sobre el moment present. Els insults i les barbaritats que els emboscats internautes van dirigir-li un dia darrere l’altre van esgotar-lo de tal forma que al cap de poc temps el va tancar, fastiguejat i adolorit. Es pot estar en desacord amb el què s’escriu, i és desitjable la disparitat d’opinions. Però, ¿cal disparar als escriptors llençant-los expressions vexatòries, escombraries verbals?
    
No descobrim res si diem que la ignorància ensuperbida cada dia té més presència en el món i que la batalla es dóna entre la intel.ligència i la barbàrie. Potser sempre ha estat així. Però alguns pensàvem que l’oportunitat de formació per a tothom hauria assuatjat baixos instints com ara la necessitat d’injuriar, de fer burla o de criticar de forma destructiva. Personalitats com Francesc-Marc Àlvaro i Quim Monzó, que en van patir, també van denunciar la pràctica dels anònims en una de les seves columnes. En nom d’una falsa llibertat d’expressió no es poden tolerar no només els exabruptes que envileixen la societat en conjunt sinó la manca d’ètica en la relació entre persones. El TEDH ha dit prou.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de desembre de 2013)

3 comentaris:

  1. Em sorprenen també determinats comentaris que es fan a articles dels diaris, anònims o gairebé, que ningú no deu moderar de cap manera, m'imagino, he llegit moltes barbaritats.

    ResponElimina
  2. Hi ha molt mala bava i més facilitats que mai per escampar-la. He llegit el tal article.
    Salutacions, amiga.

    ResponElimina
  3. Benvinguda sigui aquesta sentencia del tribunal dels drets humans.
    Una reflexió abocada a la recuperaciò d'uns valors morals i etics que caldria reconquerir-ho.

    To be happy!!

    ResponElimina