divendres, 29 de novembre de 2013

Espriu i la Càbala

En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat, hauria d’haver estat possible sempre.

No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta. No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per interès.

Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva (van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la lectura de Poemes hebraics de jueus catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).

En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de referència La Cábala y su simbolismo (Siglo XXI, 1976).

La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques anomenades sefirot, o qualitats divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina. 

No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres. La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home mental de vida intel.lectual intensa. Una vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)

1 comentari:

  1. L'home sempre ha intentat interpretar Déu. Encara que Déu, tal com ens el presenta la religió en general, hagi de ser el mateix, les branques que se l'apropien arriben a matar els altres homes que, alhora, interpreten Déu a la seva manera o no l'interpreten. Perquè seguretat que hi sigui no n'hi ha, però arrogància per proclamar-lo, tota.
    Una abraçada.

    ResponElimina