divendres, 18 d’octubre de 2013

Lectores de Simone Weil


La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

2 comentaris:

  1. Devia ser l'any 65 que vaig comprar "En espera de Déu", de Simone Weil. Dins del llibre, hi trobo, groc i sense data, un retall de diari titulat: "La desgracia en Simone Weil". Era el 25 aniversari de la seva mort i s'hi recalcava l'oblit total del seu nom. Va morir "esgotada de generositat", diu l'article.
    Ara se la recorda i se li col·loca l'aurèola de totes les persones d'anomenada que l'han voltat i estudiat. ¿Es podria dir que la memòria és cíclica? ¿I que aquestes persones li fan coixí? ¿O justícia? Segurament que sí, com tu en el teu complet article.

    ResponElimina
  2. Diria que sí, que la memòria és cíclica, com la primavera, que cada any retorna.
    El primer que vaig llegir de Weil van ser els seus escrits polítics i em van deixar clavada a la cadira. Després la vaig descobrir en la seva vessant mística, després com a filòsofa tan completa... Aquest llibre és una mostra de l'interès que pot despertar en les lectores (i els lectors, si us plau!) atents...

    ResponElimina