divendres, 11 d’octubre del 2013

Esclavatges

“Estic terroritzada del tipus de món on creixen les meves filles, una societat en què a les dones se les jutja pel pes”, deia Caitlin Moran en una entrevista. Caitlin Moran, columnista molt llegida al The Times i autora del llibre Cómo ser mujer (Anagrama), posava el dit a la nafra d’un nou tipus d’esclavatge al qual estem sotmeses les dones de totes les edats. 

Mentre llegia l’entrevista a Caitlin Moran em va venir al cap una conversa que vaig tenir amb Maria Aurèlia Capmany un temps després que fos operada del seu càncer de pit. Èrem en un acte a la Casa Elizalde i Capmany portava un vestit blanc de fil, una túnica elegantíssima. A penes tenia cabell al cap, estava fent quimioteràpia. Vam parlar de literatura força estona. Però en un moment donat vam recordar el mocador que s’havia posat l’escriptora Helena Valentí per ocultar la calvície ocasionada pel tractament químic contra el seu càncer. El mocador li estava molt bé i, al nostre parer, embellia Valentí, però amb el seu caràcter abrandat, Capmany va reclamar el dret a la calvície de les dones, fos quina fos la causa!

Les dones hem avançat molt en drets, en estudis, laboralment, a les llars, en el lloc que ocupem a la societat i a les famílies. Però hi ha un terreny en el qual la societat ens vol tenir ben collades i és en la tirania de l’estètica. Molt riure de les dames encotillades del segle dinou, però no hi ha cotilla més terrorífica que la mental. Avui dia les noies i les dones hem d’estar primes com una escultura de Giacometti, tenir el pit de la Sofia Loren (un contrasentit amb la magresa i, per tant, el pit ha de ser remodelat a base de bisturí), ser glamurosa i sexi (un altre contrasentit, l’elegància és discreta) i les arrugues s’han d’estirar amb botox o amb el que sigui que planxi la pell.

En una època de tants drets individuals guanyats no sense esforç per les dones, resulta estrany que estiguem presoneres d’uns cànons estètics tan constrenyidors. Algunes amigues fan l’observació: “Hi ha uns tints naturals per als cabells blancs…” M’estan dient per via diplomàtica que haig d’ocultar la meva vellesa, que haig d’amagar els meus cabells blancs, que jo estimo tant com les meves arrugues, i que ja m’està bé una cosa i l’altra, i que ‘jo’ no sóc ni els meus cabells blancs ni les meves arrugues, simplement tinc arrugues i cabells blancs, tinc més de seixanta anys, és el natural.

Crec que cadascú ha de fer el que cregui més convenient, es tracta de la llibertat personal. Per això a vegades el cor se m’encongeix davant del patiment psíquic d’algunes amigues davant la tirania de la moda. Patim un esclavatge encobert atrapades en un ideal masculí que nosaltres ens hem cregut i que imposa cossos i rostres impossibles. Hem de ser perfectes com una venus de Botticelli, un ideal que rares vegades es dóna a la realitat, sobretot després d’haver parit un fill o més, o d’haver entrat a la menopausa.

Maria Aurèlia Capmany, la personalitat de la qual vaig conèixer més a fons aquell dia d’estiu, volia subvertir els cànons estètics. Tota construcció humana es pot canviar, els cànons estètics són una construcció cultural, la prova és que varien amb el temps. Així, doncs, potser aviat hi haurà una presa de consciència i ens posarem a treballar a favor d’una cultura on la bellesa no estigui tan subjecta als interessos de vés a saber quines multinacionals, una cultura de la bellesa que no sigui tan coercitiva per a les dones i abogarem per una bellesa basada en els trets de la pròpia personalitat, allò que realment ens distingeix. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer servir la cosmètica, simplement no dependre’n tant per ser nosaltres mateixes. Hi ha molta bellesa en un home i una dona lliures, que es mostren amb naturalitat i sense por als canvis físics que de forma inexorable comporta el fet de viure.

(publicat al Diari de Vilanova, 11 d’octubre de 2013. A la imatge, una fotografia d'una dama de l'antigor presa al Museu Arqueològic de Fira, la capital de Santorini)

2 comentaris:

  1. Interessants reflexions, sobre aquest tema hi he pensat sovint i crec que més aviat anem enrere pel que fa a aquest esclavatge, cotilles, operacions, bótox, règims per aprimar, sabates amb talons absurdament alts... Una imatge que donen persones fins i tot suposadament alliberades com determinades periodistes televisives. Sílvia Tarragó comentava en una ocasió com no li havien donat una feina a causa del pes. Les dones una mica grans desapareixen dels mitjans audiovisuals i moltes bones actrius acaben esdevenint una màscara gràcies als retocs. Els homes ja van una mica pel mateix camí, segons la feina que tenen. El tema del pes i les talles no s'ha resolt de cap manera. Em preocupa d'allò més escoltar amigues meves preocupades en excés per la qüestió de les arrugues, el pes, l'envelliment, o sentir com es critica l'aspecte 'envellit' de determinades dones conegudes. Sembla que envellir i morir sigui cosa subjecta a la voluntat personal i envellir 'malament' una culpa més. Maria Aurèlia Capmany, amb les seves ombres i llums, era una dona immensa i molt lúcida en aquest aspecte, un bolet en el context general. Li dono tota la raó i pel que fa al tema del càncer em fan molta més angúnia determinats perrucons -que, per cert, han generat un bon negoci- que la manca de cabell però és un tema delicat sobre el qual sembla que no es pot parlar a fons.

    Hi ha moltes pressions pel fet que el tema del'estètica i 'l'eterna joventut', un miratge, genera calerons a dojo.

    ResponElimina
  2. Molt bon article, i digne de ser comentat llargament pels seus continguts diversos i complementaris.
    Ara bé, potser més que prims i grassos, em rebenten els anuncis sofisticats, llargs, costosos i sembla que molt convincents per a les dones, on les donetes sempre han d'ensenyar les calces, amb una determinació digna de millor causa, i proclamar que no fan pudor. Que un homenet les pot pujar ballant fins als seus nassos, sempre en calça curta, que elles no faran pudor.Fins al moment es veu que en feien; ara ja no. Per qualsevol fotesa, a televisió sempre ens encolomen les calcetes de les dones, que s'avenen, dòcils, a remenar el cul, sigui a la cuina, a la platja i en tota mena d'anuncis dels que no ens semblen grollers, d'aquí la seva eficàcia.

    ResponElimina