diumenge, 29 de setembre del 2013

A l'Acròpolis

Abans de viatjar a Santorini (l'illa de Thera) vam ser uns dies a Atenes. En aquesta fotografia feta a l'Acròpolis, concretament davant l'Erecteion, amb les sis Cariàtides sostenint el doser de pedra d'aquest temple, hauria volgut posar sense les ulleres fosques. Però l'aire i el sol de llum potent d'aquest dia (17 de setembre), que permetia veure amb tanta nitidesa la ciutat d'Atenes fins al mar, m'ho va impedir. En el meu primer viatge a Grècia, la primavera del 2001, va ploure bastant. La Grècia que jo esperava trobar aleshores té aquesta llum brillantíssima que ara m'ha estat donat de veure. L'Erecteion estava consagrat a Atenea i Posidó, els déus guardians de la ciutat. Les estàtues originals de les Cariàtides les vam poder contemplar d'a prop al Museu de l'Acròpolis, una construcció moderna que dóna dignitat a les peces, impressionants, que alberga.
(fotografia feta per Oriol Pi de Cabanyes) 

dissabte, 28 de setembre del 2013

Toda i la jove Anita


La figura d’Eduard Toda i Güell (1855-1941), home de bona planta i bon semblant segons podem comprovar a les fotografies, ens és familiar, a Vilanova i la Geltrú, gràcies al fabulós llegat egipci que es custodia al Museu Víctor Balaguer, amb la seva icona, la mòmia de Nesi, un infant de pocs anys.

De l’amistat entre Víctor Balaguer i Eduard Toda, i de la importància del llegat egipci, una part molt significativa del qual s’exposa de forma permanent al Museu Víctor Balaguer, en vam tenir notícia detallada a la mostra Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda, la tardor de l’any 2007, que després va itinerar a Reus, la ciutat nadiua d’aquest català universal que va voler ser enterrat al monestir de Poblet, la restauració del qual va promoure amb afany incansable.

Recordem algunes credencials del polifacètic Eduard Toda: diplomàtic, historiador, egiptòleg, bibliòfil, escriptor i fins i tot fotògraf, com vam poder comprovar a la mostra Del Nil a Catalunya, on es van exhibir, restaurades, fotografies preses en els treballs que va dur a terme a Egipte gràcies a l’amistat amb l’egiptòleg francès Gaston Maspero, que el va enviar a buidar una tomba recentment descoberta a la ciutat de Deir-el-Medina, la qual cosa el va convertir en el primer egiptòleg català. 

La bibliografía d’Eduard Toda és extensa i abarca diversos gèneres, entre els quals hi ha els dietaris de viatges que li servirien de base per als seus nombrosos articles i llibres de viatges sobre la Xina, l’Extrem Orient, Itàlia, Egipte, Sardenya (on va descobrir que a l’Alguer es parlava català!), Normandia, Londres, etc.

L’any 2008, el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus, va publicar un llibre interessantíssim: Dietari de viatges d’Eduard Toda i Güell, 1876-1891 (amb un apèndix de 1907), a cura de Jaume Massó Carballido. L’esplèndida carrera diplomàtica que va realitzar Eduard Toda li va permetre no només viatjar a països exòtics i conèixer-ne les característiques, sinó que també va poder desenvolupar la seva afició per la història i l’arqueologia.

La lectura d’aquest Dietari d’Eduard Toda resulta d’un gran interès, encara ara, ja que, ens agradi o no, la globalització ha acabat per diluir exotismes, i que en aquests apunts apareixen amb tot el seu esplendor. També resulta interessant conèixer de primera mà les seves opinions sobre el que observava, ja siguin entusiastes o motivades per la repulsió a certs costums religiosos, rituals o de simple higiene. Com és natural en un Dietari també hi apareixen els noms de persones amb les que va tenir tracte. Així trobem anotat respecte d’una visita a una necròpoli memphita: La segona expedició fou feta en companyia de Brugsch bey, sa filla Anita, lord Abinger, un escocès y yo. Partírem los quatre lo dia 27 febrer de 1885, retornant lo 2 de mars. /Vegé les antiguitats de nou y’m vaig dedicar a la cassa. Anita Brugsch, joveneta de 18 anys, bonica, hermosa d’ulls de foch, tingué…res, lo diable que li picà al cor. Lo dia 1 a les quatre de la tarde, trobantnos los dos ajeguts sobre l’arena dins la tomba de Ptah Hotep, aplana la fina sorra ab la mà y m’hi escrigué simplement que m’estimava.= Je t’aime.=.

L’episodi romàntic d’Eduard Toda amb la jove Anita, que només va durar dos dies!, sembla ser que va inspirar alguns versos d’un poema més llarg intitulat En las planas de Libia, datat al Caire el juliol de 1885, on es llegeix: Y tu ben prop de mi: sobre l’arena/ Ton cap se reposava junt al meu / Mos brassos en tos pits se cargolaven / Com los cossos de goma de duas serps…

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de setembre de 2013)

diumenge, 15 de setembre del 2013

Parèntesi

Obro un parèntesi per visitar l'illa dels orígens del meu nom: Thera.


divendres, 13 de setembre del 2013

Record d'una amiga mentre era a la Via

Encara estic presonera de la tècnica, el meu PC encara és al taller, la qual cosa vol dir que encara no he pogut passar a l'ordinador les fotografies preses a la Via per la Independència, tot un èxit! Érem al tram 238 de Vilafranca del Penedès, amb les nostres samarretes grogues a la vista, i a dins del cor els noms d'aquells i aquelles que també hi eren en esperit. Vaig tenir un record molt especial per a la meva amiga Ada (Immaculada) Verdú, que va morir amb només 33 anys, això vol dir que en fa més de trenta que és morta i tan viva que és en mi, que hi vaig pensar tantes vegades, l'Ada, estaria tan contenta de ser aquí. Ella em va obrir els ulls a una estima per la terra que no pot ser si no és lliure. Separatista, li deien els amics, i ella deia algun dia obrireu els ulls i us adonareu del maltracte... i, sí, els hem anat obrint...
(repeteixo una fotografia feta l'any passat mentre no pugui ingressar al PC les de la Diada d'enguany)

dimarts, 10 de setembre del 2013

A les envistes de demà, 11de setembre

La tempesta del diumenge a la tarda va ferir greument el meu ordinador personal, ara s'està reparant i amb sort recuperaré els documents. Escric el post des d'un altre ordinador... Ja estic a punt, però, per assistir demà a la Via per la Independència... Us imagineu la força immensa que es pot transmetre abraçant-nos tants milers de persones les mans en les mans... Ho viurem.
















diumenge, 8 de setembre del 2013

Campanes i la Diada

El proper Onze de Setembre serem a la Via per la Independència, ens toca un tram dins mateix de Vilafranca del Penedès. Abans farem un àpat amb uns amics vilafranquins, hi assistirem plegats. Les campanes de Santa Maria, però, és possible que no les sentim repicar. Vilafranca del Penedès pertany a la diòcesi de Sant Feliu, i el bisbe de Sant Feliu no vol que repiquin les campanes de la seva diòcesi. Diu que l'Església ha de ser neutral en qüestions polítiques. Perquè l'Església sigui veritablement neutral en qüestions polítiques i de tota mena hauria de deixar que siguin els feligresos i les parròquies les que decideixin si les seves campanes han de repicar o no. No crec que el bisbe de Sant Feliu hagi consultat res a Roma, ho ha decidit ell, i la seva decisió no és neutra.
(la imatge està presa l'Onze de Setembre de 2012, a la manifestació multitudinària que es va celebrar a Barcelona)   

divendres, 6 de setembre del 2013

El banquer



Els banquers que coneixem, de tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions (hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.

Joan March, de malnom en Verga, fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer Guasp al seu llibre Joan March. Els inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa turbulenta, però fora de la seva llar.

Santa Margalida va donar dos fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès les Upanishads. A partir de 1939 Joan Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats: l’un material, l’altre espiritual.

L’arquetip del banquer Joan March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran exactitud a El banquer (Edicions de 1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com va voler. Gana la partida a sus compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.

I el pirata. En March també hi havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls, ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses (en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).

Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 de setembre de 2013)

       

    

    

     

dimecres, 4 de setembre del 2013

Bellesa i veritat

Quan ens adonem de la bellesa d’alguna cosa, quan ens adonem que aquesta bellesa és de veritat, aquesta noció d’evidència de la bellesa o de la veritat no ens ve donada a través d’una forma intel.lectual sinó d’una bellesa que ocorre, és a dir, que es dóna en un moment determinat i de forma instantània. Quan descobrim aquest tipus de veritats estem callats, en silenci, en un moment en què no pensem.
(a la fotografia, una imatge abstracta extreta del jardí de casa)

dilluns, 2 de setembre del 2013

Reflexions d'estiu



Damunt d’una tauleta de marbre amb el peu de ferro colat com aquelles dels cafès antics, hi tinc una pila de llibres. Sec en una cadira de jardí, a l’ombra de pins, acàcies i parquinsònies. Bufa un airet prim que dóna respir a l’ambient a vegades xafogós de les nostres contrades. Tot és a punt… per pensar. L’aire lliure, contràriament al que hom pugui creure, convida al pensament, a la reflexió.

De fa molt de temps, en la meva tasca d’escriptora hi tinc incorporat l’exercici de la crítica en diversos àmbits de l’art, sobretot en l’art literari. M’hi ha dut la meva condició de lectora. Llegir molt, bastant, m’ha dut a escriure crítica. Llegeixo i la lectura em provoca. Miro els llibres que tinc a la taula i sé que alguns em suscitaran l’escriptura d’una crítica. Aquests textos formen part de la meva obra, com els articles d’opinió. Escrivim en formats diferents i la crítica pot ser, millor dit, és tan creativa com ho és un poema, un conte, una novel.la.

La crítica, com la lectura que fem d’un llibre, respon a la pròpia naturalesa i als referents de qui l’exerceix. M’ho fa dir l’observació. Un mateix llibre suscita opinions i comentaris diferents, uns de més superficials, d’altres de més profunds. És natural. Escriure com llegir com emetre una crítica ens revela. Cal tenir present que no hi ha autor sense lector, així com totes les obres humanes són una revelació de si mateix, tant pel que fa al seu creador com per al seu lector o intèrpret.  

Mentre vaig pensant en tot això i ho vaig escrivint en un d’aquells paperets que sempre tinc a mà, tot d’una, animada per un recordatori, m’aixeco i me’n vaig a la biblioteca. Agafo un llibre d’Oscar Wilde, un escriptor que va exercir de crític i va opinar sobre la crítica. Sobre el arte y el artista és una antologia de diversos textos de l’autor sobre aquest tema. El va editar l’any 2000 DVD, una editorial desapareguda no fa gaire.

En un text extret del llibre El crític com a artista diu Wilde que la crítica és el document de la nostra pròpia ànima. Caram, respiro fons. També afirma que la crítica és una forma civilitzada de la nostra biografia, ja que no es refereix als esdeveniments sinó als pensaments de la nostra vida, no als accidents materials dels fets o les circumstàncies, sinó als estats d’ànim espirituals i a les passions imaginatives del pensament… Ho sospitava, però quedo com una estàtua de sal, com la dona de Lot. Wilde, que no es tallava gens a l’hora d’escriure, em deixa ben clar que un recull de les opinions escrites sobre els llibres que m’han provocat una crítica reflectirien com en un vidre ben net, els estats d’ànim i les passions imaginatives del meu pensament… Sé que és així.

I no pot ser d’una altra manera, si es considera el text crític com un text de creació, sorgit de l’ànima, no un comentari al servei de vés a saber quins interessos, petits o grans, però en tot cas constrenyidors de la llibertat d’opinió. La forma més perfecta de la crítica és la subjectiva, afirma Wilde. És clar. Els comentaris crítics han de ser personals i allunyar-se tan com es pugui del políticament correcte, que uniformitza l’opinió. Una opinió amb cara i ulls no pot ser neutra, un, una, hi ha de posar la camisa, com tampoc no ha de ser mercenària.

L’opinió crítica té una gran virtut, em sembla, i és que evoluciona al mateix temps que el pensament. Un creador és un ésser sempre a punt per a la metamorfosi sense perdre l’essència. Una bona crítica, diu Wilde, tracta el tema criticat com a punt de partença cap a una altra creació… Ben cert. Ja veig que aquesta plàcida tarda d’agost ha vingut carregada d’energia. És la mateixa energia, però, que la que incita els estats d’ànim i les passions imaginatives del pensament, per dir-ho a la manera d’Oscar Wilde.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 30 d’agost de 2013)