divendres, 19 de juliol de 2013

La capsa dels fils


A casa dels meus pares hi ha una habitació de dimensions reduïdes on ara s’hi allotja un armari i un moble de calaixos. Tot hi és ben endreçat. En la meva infantesa no estava moblada així, i, per tant, no és tal com jo la recordo, o la somnio, ja que aquesta cambra apareix en alguns dels meus somnis recurrents. Té el seu sentit, ja que en aquesta cambreta hi jugàvem el meu germà i jo, era el nostre racó de jocs.

En aquesta cambra que en el meu record veig gran i alta!, hi havia una calaixera antiga, de fusta fosca, amb grans calaixos que pel seu pes costaven una mica d’obrir. En un d’aquests calaixos la mare hi tenia guardades madeixes de llana i de seda. Les de seda eren de colors vius i tornassolats, que imantaven la meva mirada infantil. La mare no em deixava jugar amb aquestes madeixes, que reservava per a les seves labors de brodat, quan tenia temps!

En aquest calaix també hi havia una capsa plena de meravelles, ja que quan l’obries hi trobaves rodets de fils de colors, botons de totes mides, textures i colors, cintes de seda i de vellut… Amb aquesta capsa la mare sí que m’hi deixava jugar. Parlo de quan tenia dos, tres anys, i conta la llegenda familiar que treia tots aquests tresors, els mirava amb atenció d’un en un, els tocava per apreciar-ne la rugositat o la suavitat, i els tornava a desar per tornar a treure i tornar a desar… Em devia saber de memòria el que hi havia en aquesta capsa, i per això mateix cada vegada en feia un repàs exhaustiu, com és habitual en la canalla, a qui tan agrada la repetició, els rituals.

La capsa dels fils, com l’anomenàvem, era la meva joguina, no en tenia pas cap altra, eren altres temps. La meva primera nina de debò –a l’estiu, quan anava a casa seva, la meva àvia materna em comprava una pepa de cartró- no la vaig tenir fins que ja tenia gairebé dotze anys, quan en feia molts, molts, que no jugava amb nines. I és que de la capsa dels fils vaig passar als quaderns per pintar i quan vaig aprendre a llegir, abans d’anar a l’escola, de seguida em vaig submergir en el món de la imaginació dels llibres de contes.

Ara, tot d’una, ha aparegut en la meva memòria remota la capsa dels fils de la meva infantesa. El motiu ha estat la visita a l’exposició Tàpies. Des de l’interior. En la part de la mostra que s’exhibeix a la Fundació Tàpies –l’altra part de la mostra es pot veure al MNAC- hi ha una peça realitzada l’any 1946 que el pintor va titular Capsa de cordills. Cordills que són fils que aquí s’estiren i allà s’embullen, i que, segons la meva interpretació, creen una imatge on es pot endevinar la composició dels fils del teixit de la nostra vida, o l’escenari de les connexions neuronals en el cervell, o els dibuixos imaginaris que podem suposar que es produeixen en un lloc-no-lloc quan ens connectem a Internet, tot i que aleshores Tàpies no podia pas sospitar-ne ni l’existència ni la importància que la Xarxa té en el nostre segle XXI.

Sovint sobrepassant l’autor, l’art resulta profètic sense deixar d’entroncar amb els vells símbols tot renovant-los a través del llenguatge artístic. En el catàleg de l’exposició es llegeix que l’obra està realitzada de manera precària, amb elements pobres, detritus, i que és desordenada i sembla inacabada, tota una provocació per part de l’artista. I tant! I és que, ¿podria ser d’una altra manera, la imatge de la nostra vida, a vegades tan precària, més que materialment espiritualment, i, sobretot, inacabada? La Capsa de cordills és una peça de les més simbòliques de l’exposició. I, en el meu àmbit personal, un recordatori de la capsa de fils de la meva infantesa, símbol dels dies en què aprenem jungant i deixant-nos amarar per la meravella.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juliol de 2013)

3 comentaris:

  1. No va sent hora ja, reina, que actualitzis la teva fotografia? De què t'amagues cor?

    ResponElimina
  2. Oh, que bé!!! L'àvia també tenia una capsa dels fils i també hi jugàvem amb els germans!!! Gràcies per retornar-me aquest record!!!

    ResponElimina
  3. Perquè tots,els colors adquireix consistencia i coherència a la nostra memòria infantil sobretot els petits detalls i gestos quotidians.

    Happiness!!!

    ResponElimina