dijous, 27 de juny de 2013

Màtria




Fa anys, més de vint, que jo recordi devia ser cap al 1991, en Ramon A., aleshores malalt del cor i que va morir poc temps després, un home ja gran que havia estat exiliat a Mèxic a rel de la Guerra Civil i havia tornat a Catalunya a penes començada la democràcia, em va preguntar què creia jo que havia de donar a la mare pàtria. La pregunta em va deixar glaçada, ja que mai no m’he vist com un soldat sinó més aviat com un continent amb la mateixa capacitat que la terra per donar formes de vida. Deu ser per aquest motiu que vaig tenir una reacció ràpida com un llamp i li vaig contestar amb una interrogació: I perquè no dir màtria? En aquell moment el que va quedar una mica sorprès va ser ell, tot i que no per gaire estona, ja que de seguida va dir: D’on ho has tret, això? D’enlloc, vaig contestar. Més ben dit: D’aquí. I li vaig assenyalar el cor. Una noia d’idees, va dir. Sí i no.

És ben cert que no l’havia sentida mai, la paraula màtria, de manera que em va sortir ben espontàniament. Hi ha coses que sembla que estiguin a l’aire i es respirin; hi ha coses que se saben sense saber que se saben i per aquesta raó emergeixen com un brot de primavera tan bon punt sorgeix l’ocasió. Amb el temps he sabut que paraula màtria ja tenia una pila de pares i mares. Per exemple, la filòsofa, teòrica de la literatura, feminista i psicoanalista Julia Kristeva (1941), que jo aleshores encara no havia llegit i que en els seus escrits parla d’aquest lloc simbòlic com un espai ‘altre’, que més aviat té a veure amb el concepte de la cambra pròpia creat per Virginia Woolf. La qual, per cert, en els seus escrits utilitza el terme màtria per a representar una reconstrucció del terme pàtria des d’una òptica feminista.

En el moment en què va tenir lloc la conversa amb el vellet que havia retornat a la mare pàtria, segons el seu parer, o a la màtria, segons el meu, tampoc no havia llegit la prosa de Josep M. Junoy (1887-1955), publicada a El gris i el cadmi (1926), on parla de Vilanova tot referint-s’hi com a la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció.

A l’època en què va escriure aquest text, Junoy feia cinc anys que vivia a Vilanova i la Geltrú. El text és una descripció d’escenaris de la ciutat en diferents èpoques de l’any, amb els seus personatges. Aquest escrit potser hauria d’estar gravat en una placa de marbre situada en algun lloc ben visible de la ciutat, com es fa a Itàlia, que te’n trobes per tot arreu. L’escriptor, periodista, poeta (amic d’Apollinaire, va ser dels primers poetes que van conrear l’haiku a Catalunya) i crític d’art Junoy s’havia casat amb Pepa (Josepa) Ricart, la cosina que Enric-C. Ricart va immortalitzar en el quadre titulat Noia en un sofà, pintat l’any 1920, any del casament de la jove amb Junoy. La noia, d’aspecte admirablement mediterrani i noucentista, tal com volia Junoy, apareix estirada en un sofà sobre una manta mexicana amb vistosos dibuixos geomètrics: la famosa manta dels “carams” (per l’expressió col.loquial que provocava la seva contemplació) esmentada al llibre Memòries, d’Enric-C. Ricart, escrit durant la Guerra Civil i finalment publicat l’any 1995.

Tornem a la paraula màtria, utilitzada sovint pels pobles indígenes d’Amèrica, així com també es troba en alguns textos poètics en forma de metàfora per referir-se al lloc de naixement o terra d’adopció, com va fer Josep M. Junoy al seu text dedicat a la ciutat Vilanova. Ara bé: una mirada que contempla el femení de l’existència, tal com jo l’entenc, voldria situar el concepte màtria a un espai metafísic, un lloc on gestar, per regenerar-lo, el nostre ésser intern. Veig la màtria, doncs, com un espai-matriu per a l’autonaixement a un estadi més evolucionat de l’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de juny de 2013. A la fotografia, una posta de sol al passeig de Vilanova)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada