dimarts, 28 de maig de 2013

La gran obra


Fer-se vell incomoda. Mirar-se al mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.
(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)

1 comentari:

  1. Estic absolutament d'acord amb tu, si bé la por d'envellir no és solament per perdre la bellesa corporal sinó per la degeneració i els problemes de salut, per dir-ho d'una manera genèrica, que això comporta. Però clar, si no fos així no voldríem morir-nos mai; així tampoc no ho volem però ho acceptem millor.

    ResponElimina